Agus Segura (1973) ha emprès una nova aventura en la seva vida. Músic, activista cultural, programador de concerts i ara empresari restaurador amb la nova etapa de la Taverna Cas Romagué, a la Casa Irla. I és que aquest noi inquiet, amant de la bona gastronomia, la bona música i la bona companyia, ha aconseguit ajuntar aquests tres elements des de l’altra banda de la barra. Enrere ha quedat aquell jove de l’Atzavara que programava i feia cròniques de concerts i que tenia el seu programa de ràdio. Enrere queda també Green Onions, la seva associació cultural que organitzava concerts i editava un fanzine. Ens reunim amb ell al seu flamant nou lloc de feina per tal que ens faci cinc cèntims d’aquesta nova etapa, sense perdre el fil del seu passat.

Com és que has decidit portar la taverna de Cas Romagué?

Sabia que en Kevin Abbott ho deixava per motius personals i vaig pensar que era una pena que Sant Feliu deixés perdre aquest local i totes les activitats que hi van darrere. Mai he estat empresari ni he estat en l’hostaleria, però em llenço a la piscina amb aquesta nova faceta que em té una mica espantat. Tinc la sort que amb mi ve en Xavi Lloret que és un excel·lent cuiner i em dóna els seus consells. Som dos i la resta, col·laboradors esporàdics.

Has viatjat molt, deus haver agafat idees en els teus viatges…

Els viatges sempre t’ensenyen moltíssimes coses. Et poden ensenyar cuina nova i múltiples maneres de fer les coses. Jo fa anys que tinc una obsessió amb França. La seva gastronomia em té enamorat. Pels formatges, per les ostres de Port Leucate… En Xavi sap molt de cuina internacional i ho estem intentant portar aquí, fins i tot a nivell exòtic com ara cuina tailandesa o marroquina. Ell hi dóna el seu toc i jo hi dono el meu.

Quins són els ingredients que cridaran l’atenció a qui vulgui venir a visitar-te? Què ens recomanes?

Per suposat, els actes culturals; ja siguin concerts, presentacions de llibres, exposicions de quadres o de fotografies,… Pel que fa a cuina, tenim la part francesa, les tapes, que també és una cosa que m’agrada molt, i la part exòtica d’en Xavi. I al bar, oferim cerveses d’importació, whiskies, ginebres,…

Aigua també?

Alguna n’hi ha… (riures)

A part de sortir a Tribuna Ganxona per donar-te a conèixer, de quines eines gaudeixes per fer-te esment?

Jo sóc una mica primitiu i no tinc ni mòbil.  De moment, faig servir el Facebook, el boca a boca i ara l’Ajuntament també m’ajuda.

Quines condicions tens amb la Casa Irla? 

Ells et lloguen el local amb el bar equipat, a punt per entrar-hi el dia següent. I això és un gran què. Les condicions són molt favorables. Només has de portar tu el personal i pagar les assegurances, autònoms,…

Aquest local és de la Fundació Josep Irla, vinculada a Esquerra Republicana. Això pot ser un impediment de cares a atraure gent?

Mira, l’altre dia que va guanyar Trump, pensava que hi hauria festa republicana aquí, però no van venir…  (riures) No, ara sense bromes…no m’imposen cap tipus de regla en el sentit que la música hagi de ser en català o els productes hagin de ser d’aquí. Tinc total llibertat. Òbviament ja programarem algun concert en català, perquè també n’hi ha de qualitat.

Sabem que tens molts amics i gent coneguda que et visitaran en un moment o altre, o sigui que ja tindràs una petita clientela. Qui és aquesta gent amb què comptes principalment?

De gent en conec molta, perquè fa molts anys que faig activitats de tot tipus, però trobo important que la gent que vingui repeteixi. I el quid de la qüestió és oferir un producte que agradi.  Per exemple, tenim pantalla gran pels partits de futbol, tenim projector, es poden fer reunions d’associacions,… Precisament ara mateix se n’està celebrant una. A mi m’agradaria que tot el poble se la fes una mica seva, la Casa Irla.

Per aquestes dates d’hivern, què tens programat en quant a concerts i activitats culturals?

Tinc molta cosa. Tinc artistes d’arreu del món. Americans i també de Sant Feliu. M’agrada treballar amb gent d’aquí i vull que la gent del poble pugui tocar aquí. Des de l’Escola de Música fins a disc-jòqueis locals per animar el dissabte a la nit, venir amb els amics i escoltar una mica de música.

Suposem que treballant aquí podràs organitzar més i millors concerts, ja que la Casa Irla té un molt bon escenari. Tot això tenint en compte que tu mateix et presentes com un “programador de merda”…

Correcte, sóc totalment un programador de merda (riures) en el sentit de que sóc un programador petit, de concerts de petit format que són els que a mi m’agraden. A mi els concerts al Palau Sant Jordi no m’agraden, prefereixo que el públic estigui a tocar de l’artista. No faig sinó continuar la mateixa línia que hi havia abans. Música variada, d’aquí i d’allà,…

A part d’aquest nou repte, de fet la teva vocació, o digues-li afecció, és la música, que t’ha acompanyat tota la vida. Ens pots fer cinc cèntims de la teva carrera musical i quins gustos tens, musicalment parlant?

Quan era jove m’ajuntava amb una colla de heavies, escoltant Sepultura, Napalm Death,… Això no ho he abandonat, encara ho tinc dins, però amb els anys he anat cap als extrems, he passat al folk dels 40, el rock’n’roll dels 50,  el soul dels 60,… quan més gran m’he fet, més de tot he anat escoltant.  Pel que fa a la meva carrera, això és secundari o terciari. Sempre he sigut baixista, al principi no tenia ni idea de tocar, però al final també he acabat tocant la guitarra i fins i tot el banjo. He estat en molts grups, el que més ha durat ha estat We Can’t Be Lovers, i actualment encara estic a Aunt Asha, Ask the Dust i tinc un projecte en solitari, jo i guitarra, que es diu Navratilova. Grupets de merda (riures), res d’important.

També tenies un programa a la ràdio.

I tant. Durant 20 anys he fet ràdio els dilluns a la nit. Vaig començar a Platja d’Aro i després a Ràdio Sant Feliu. Lamentablement, en la vida t’has de marcar objectius i organitzar-te, i l’any passat ho vaig haver de deixar, gairebé amb llàgrimes als ulls.

I cròniques de concerts al setmanari Àncora!

Molt mítiques! Em vaig guanyar bastants enemics amb elles…

Tu que ets un dinamitzador cultural –encara que sigui “de merda”-, com veus les associacions culturals de Sant Feliu?

M’alegra moltíssim que surtin noves associacions culturals com la que tenim avui reunida aquí. És una bona senyal. A Sant Feliu, però, hauríem de dividir-ho en dues parts; la macrocultura (Thyssen, Porta Ferrada) i la microcultura, que no té tant de suport de l’Ajuntament. Si el gran pressupost se l’emporta la macrocultura, haurien de quedar les engrunes per la microcultura, i ara mateix no tenim ni això. Aleshores ens ho hem de muntar nosaltres mateixos, amb fotocòpies en blanc i negre,… De tota manera, ara hi ha un govern relativament nou i caldria parlar d’aquest tema. També estic amb l’Atzavara Club i sí que és cert que ens van donar un local i estem molt agraïts, però a dins ens ho fem tot nosaltres amb material reciclat ja que l’única subvenció que hem tingut era pel Sant Feliu Fest, que en principi no es tornarà a fer més degut a què ja ningú aposta per aquest format. Malgrat tot, a Sant Feliu, gent com La Xarxa, la Benet Escriba i d’altres continuen treballant i aportant el seu granet de sorra amb feina voluntària.

Tens programat algun esdeveniment referent als productes de menjar i beure que ofereixes?

Estic pujant sovint a França per oferir productes d’allà i de fet, fa poc vam fer una ostrada. Pel dia 25 tenim nit de montaditos i la idea és fer nits temàtiques.

Finalment, per acomiadar-nos, què diries a la gent per tal de que vingui a Cas Romagué?

Crec que s’hi trobaran a gust, trobaran espectacles per tots els gustos i una bona oferta gastronòmica i de begudes.

Entrevista: Jordi Serra

Entradeta i arranjaments: Joan Serra 

Segons informa el Diari de Girona, el jutjat contenciós administratiu número 11 de Barcelona ha confirmat gran part de la resolució de la Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme de la Generalitat que declara irregular l’ocupació i ús privatiu que el Club de Mar fa del domini públic de la zona maritimoterrestre. La sentència, del 16 de març d’enguany, redueix a la meitat la sanció de 4.416 euros que va imposar la Generalitat a la societat gestora del Club de Mar, Turispania SA, de manera que la deixa en 2.208 euros.

La resolució sancionadora de la Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme és de l’any 2012 i determinava que Turispania va cometre un “incompliment de les condicions de la concessió d’ocupació de l’edifici Club de Mar” per impedir la servitud de pas. Per aquest motiu, va requerir a Turispania que fes les actuacions necessàries per permetre l’accés públic a les instal·lacions de l’embarcador, de manera que enderroqués un mur -fet que va tenir lloc el 2013- a la zona nord i suprimís una porta tancada amb cadenes a la zona sud.
També ordenava la retirada de tots els cartells que indicaven la prohibició d’accés públic, però aquest estiu Turispania ha tornat a col·locar de “concessió privada” al solàrium.

Incompliment de la concessió
Turispania SA no va compartir la resolució de la Generalitat i la va dur als tribunals. La sentència en primera instància considera que “la zona destinada a terrassa d’ús privatiu incompleix la concessió i viola el dret de pas”; així mateix recorda que una autorització concedida pel director general de Costes de la Generalitat a Turispania per arreglar els desperfectes del temporal de Sant Esteve del 2008 establien que s’havia de permetre la servitud de pas i l’ús públic de l’embarcador i conclou que “no pot acceptar-se la inexistència o interrupció de la servitud de pas”.

Josep López de Lerma i López, expolític ganxó per Convergència i Unió, exdiputat i excandidat a l’alcaldia -mai la va assolir- i advocat d’un prestigiós bufet a cavall entre Barcelona i Madrid, ha tret recentment un llibre en castellà titulat “Cuando pintábamos algo en Madrid”, amb el qual López de  Lerma torna a l’escena pública des que va estripar el carnet de CDC l’any 2011 per la tendència sobiranista que estava adquirint el partit. El llibre resumeix les andances que durant 25 anys va tenir el diputat guixolenc al Congrés dels Diputats espanyol.

Avui, el diari de dretes espanyol El Mundo publica una entrevista amb l’exdiputat, que fa com Juan Carlos de Borbón i considera la independència de Catalunya “una quimera, fins i tot a nivell internacional” i que veu amb bons ulls  el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a vicepresidenta del govern espanyol. També veu un “combat permenent” entre Catalunya i Espanya, i desitjaria un nou encaix de Catalunya a l’Estat (les velles aspiracions impossibles).

Del seu ex-partit, CDC, ara refundat com a PDCat, afirma que fa anya que no parla amb Artur Mas, a qui al llibre no li estalvia crítiques:  “es va deixar tallar el cap per la CUP”, “abanses feia dir Arturo i no tenia ideologia fins que el 2000 el van fer canviar”. López de Lerma veu necessària una força pactista amb l’Estat i s’atreveix a dir que si Jordi Pujol hagués entrat al govern espanyol, a Catalunya li hagués anat millor.

Acaba sentenciant que “amb urnes de veritat, i no pas de caixes de sabates, Catalunya mai ha dit que estigui a favor de la independència, són clara minoria” i que “ERC i CDC són incoherents, si volen marxar d’Espanya, no han d’anar a Madrid”.

L’activista social i independentista Josep Albertí “Tote” ha penjat aquest matí una fotografia al Facebook en què denuncia que l’estelada que presideix el Passeig del Mar ha estat sostreta amb nocturnitat, un fet que no és la primera vegada que passa. Poques hores abans, el diputat Lluís Llach havia ofert una conferència per l’ANC al Teatre Auditori i, al matí, la justícia havia fet detenir l’alcaldessa de Berga i, com a protesta, alguns ajuntaments de Catalunya havien tret la bandera espanyola i l’havien canviat per l’estelada.

“Ens han tornat a fotre l’estelada del passeig, amb la covardia que dóna fer-ho de nit i d’amagat. Dilluns en posarem una de nova, pagada per la gent del poble, com totes les que han onejat en aquest pal”, manifesta Albertí al seu perfil de Facebook. 

El restaurador Lluís Cruañas va arribar a ser un dels factòtums de la gastronomia catalana entre final dels anys setanta i la dècada dels vuitanta del segle XX. Va tenir restaurants a Sant Feliu, a Nova York (1977-1992) i a Barcelona (1984-1996). I va aconseguir una estrella Michelin entre el 1983 i el 1991 al restaurant El Dorado Petit ganxó, i entre el 1990 i el 1995 al de Sarrià-Sant Gervasi.

Cruañas es va iniciar en el negoci de la restauració a través del restaurant El Dorado, de la nostra ciutat, propietat del seu pare. Era un establiment on se servien tapes i cafès. El 1971 decideix renovar el local –la renovació la va fer el dissenyador Jaume Tresserra, un gran amic seu– i engega El Dorado Petit, on “la novetat de l’esnobisme fru-fru eren les creps flamejades i la sopa de ceba gratinada”, segons explica el periodista gastrònom Salvador Garcia-Arbós en un reportatge publicat el 2007. “Abans tot era molt fàcil perquè tot sorprenia”, deia aleshores Cruañas.

El restaurant va acabar sent un referent culinari a la demarcació de Girona quan encara no hi havia hagut el boom mediàtic dels cuiners però es tenia molta il·lusió per fer les coses bé. Pels seus locals hi van passar xefs com ara Pere Moreno, Domingo Garcia, Jean-Luc Figueras i Toni Sàez, el qual va ser el responsable de l’establiment que va obrir a Manhattan. El restaurant de Nova York va rebre un 4 sobre 5 del crític del New York Times. Era un restaurant on triomfaven les fideuades i l’orada a la sal.

Cruañas anava i venia de Nova York, on va deixar el seu fill Marc perquè s’encarregués del negoci. Però tants viatges va fer perquè el negoci funcionés (el local tenia socis) que es va acabar estressant, i, després d’un accident de trànsit a Barcelona, just quan tornava d’un d’aquests viatges, va decidir vendre’s el restaurant. “Vam deixar el local perquè ens va sortir comprador i vam vendre”, va explicar aleshores.

Juntament amb Jordi Budó, del restaurant Can Toni; Eduard Gascons, d’Els Tinars; Carles Camós, del Big Rock, i els germans Font, de Sa Punta, va fundar la coneguda associació de la Cuina de l’Empordanet.

Aquest estiu, Cruañas encara va ser al capdavant del restaurant El Dorado Mar de la badia de Sant Feliu, mentre que la seva filla, Suita, regenta l’establiment originari, situat a la rambla del poble.

Lluís Cruañas va morir diumenge als 79 anys a l’hospital de Palamós, on va estar quaranta dies ingressat. L’enterrament es va fer ahir a l’església parroquial del monestir.

Font: El Punt-Avui

La víctima d’una presumpta agressió sexual denunciada per l’agressor ha quedat absolta. Fa poc més d’una setmana, la dona va haver d’asseure’s al banc dels acusats del jutjat d’instrucció número 3 de Sant Feliu per un delicte de danys. Segons l’home, la víctima, un cop va ser presumptament agredida, va descarregar la ràbia clavant una puntada de peu al cotxe de l’agressor. Però ara el jutge, un cop ha tingut a les seves mans la versió de l’un i l’altra, i les proves de les dues parts, ha resolt que la dona queda lliure de tota culpa, ja que no han acreditat els fets.

Les denúncies creuades s’originen per uns fets que van ocórrer el 19 de març. La dona passejava per l’avinguda Castell d’Aro de Platja d’Aro, a l’altura del número 42, quan va aparcar al seu costat un cotxe amb un individu al volant, en ple dia i a ulls de persones que transitaven pel carrer. L’home va baixar del vehicle de manera molt amigable. Segons la versió de la dona, l’home la va saludar, li va fer dos petons i la va abraçar, tot amb l’excusa que la coneixia perquè és client d’un bar on ella treballa. Però la situació va anar a més, ja que l’home va pujar de to la seva actitud libidinosa fins al punt de magrejar-la, fent-li tocaments i agafant-la pel cul. Llavors, per defensar-se, la dona va reaccionar violentament amb un cop de genoll a l’entrecuix de l’agressor. L’home va marxar corrents i va tornar a pujar al cotxe. La víctima va fer una foto del cotxe amb el mòbil per tenir-ne així la matrícula i denunciar-lo. Per la seva banda, ell també la va denunciar afirmant que la dona va començar a donar puntades de peu al seu vehicle i que el va fer malbé.

Segons la sentència que es va dictar el 28 d’octubre, “no ha quedat acreditat que la dona propinés cops de peu al lateral del vehicle causant desperfectes”. A aquests fets declarats provats, s’hi arriba després que les fotografies i el vídeo aportats a la causa “no acreditin” que la denunciada abonyegués el vehicle. Assistida pel seu advocat, Ernest Plaja, ella va assegurar durant el judici que, si bé es va defensar de l’agressió, en cap cas va fer destrosses al cotxe. Ell, en canvi, diu tot el contrari. Així, la dona i el conductor sostenen versions contradictòries; per tant, el jutge no pot decantar-se per cap d’aquestes i ha optat per la fórmula jurídica in dubio pro reo, que vol dir: en cas de dubte, decideix a favor del reu. I per tant, ha absolt la dona.

Entre les proves que havia aportat l’home hi ha un pressupost d’una reparació efectuada el 10 de juny del 2016, gairebé tres mesos després dels fets. El jutge conclou que és tan gran aquest marge de temps que els danys que es van arreglar podrien haver-se causat per qualsevol altre motiu.

El jutjat no ha instruït el cas conjuntament, sinó de manera separada. I el judici de danys al cotxe es va celebrar el 20 d’octubre, abans que el d’agressió sexual, que continua en fase d’instrucció i investigació.

Font: El Punt-Avui

L’equip de govern ha presentat, aquest matí, el projecte per dignificar i transfromar en positiu el sector Garbí i Rius i Calvet, que permetrà als vianants passejar i atendre espectacles de cara a la platja, en un sector que havia quedat envellit i decrèpit pel pas del temps i l’immobilisme.

El canvi en la zona serà substancial, amb un passeig ajardinat a la mateixa alçada que la calçada i l’accés a la platja mitjançant graderies, fet que permetrà al vianant atendre espectacles o esdeveniments que tinguin lloc a la platja. Fins i tot hi haurà un accés a peu pla a l’espigó i una ampliació del calaix de la desembocadura de la riera que permetrà que aquesta sigui la principal entrada a la platja des de la ciutat. D’entre les idees que té projectades l’equip de govern hi ha cantades d’havaneres, cinema a la fresca, un espai millor per veure els espectacles pirotècnics de la Festa Major i un millor desenvolupament de les proves esportives que tenen lloc regularment a la platja, com el triatló o la travessia nedant. L’alcalde ha negat que en aquest lloc tinguin projectat posar-hi les terrasses dels locals de l’altre costat de passeig, oblidant així l’antic projecte que havia ofert el govern la darrera legislatura.

Aquest projecte està al cap dels actuals governants des de juny de 2015, quan l’actual alcalde Carles Motas va accedir al seu lloc actual, i avui ha sortit a la llum, en part, gràcies a la celeritat de l’Agència Catalana de l’Aigua, que ha donat el vist-i-plau a l’obra més ràpidament d’allò esperat, en la que serà la primera actuació a primera línia de mar en moltíssims anys. L’obra està prevista per l’any 2017, després de l’estiu per no interferir en l’activitat estiuenca de la ciutat i s’allargaria fins al maig o juny de 2018.. L’actuació tindrà un cost d’1.170.000 euros i, junt amb la remodelació del carrer Colom que també tenen projectada, donaran un aire nou a les dues bandes de la façana marítima ganxona.

Segons informa el Diari de Girona, l’Ajuntament ha requerit a la societat gestora de l’Hotel Eden Roc que compleixi el decret que dos anys enrere va dictar-li per tal que enderroqui els murs que va fer i ampliar sense llicència municipal en zona marítimoterrestre.

L’Ajuntament ha tornat a requerir l’enderroc de set murs i d’una rampa de formigó, després que el Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Girona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagin rebutjat la petició de mesures cautelars que l’empresa hotelera va sol·licitar perquè l’execució de l’enderroc quedés suspesa fins que no hi hagués una sentència.

Expedient obert el 2014

El cas, però, arrenca el 26 de març de 2014, quan l’Ajuntament va obrir un expedient de protecció de legalitat urbanística a Josi SL (empresa que gestiona l’hotel) per fer obres sense llicència municipal a la zona marítimoterrestre, i li ordenava aturar-les.

Segons el relat municipal, la societat va respondre que aturaria les obres, però el 9 de juliol d’aquell any la Policia Local va aixecar una acta on consta que “s’estan realitzant treballs d’extensió de terres”.

Entre al·legacions de l’establiment i desestimacions del consistori, la societat hotelera va portar -segons consta al darrer requeriment perquè s’executi l’enderroc- al contenciós administratiu la desestimació del seu recurs contra l’enderroc dels murs, la suspensió de la sol·licitud d’un permís per repartir sorres i la imposició d’una multa de 1.000 euros.

A més del recurs contenciós, va demanar mesures cautelars per no haver d’executar l’enderroc fins que no se’n pronunciés judicialment. Tant el jutjat de Girona com el TSJC les han desestimat enguany. En el pronunciament d’aquest darrer, els magistrats exposen que les resolucions administratives impugnades no tenen de “forma clara i manifesta” aspecte d’il·legalitat. Els magistrats també diuen que el fet que les obres es trobin en zona marítimoterrestre “no exclouria, en qualsevol cas, la necessitat d’una llicència municipal”.

Nou termini

Davant tot això, l’Ajuntament, a través d’un decret d’alcaldia de 30 de setembre passat, dóna a l’empresa  un altre termini d’un mes perquè enderroqui els set murs i la rampa de formigó i l’adverteix que si no compleix se li aplicarà una multa de 2.000 euros.

La versió de l’hoteler
El responsable de l’hotel va exposar el 2014 a Diari de Girona que les últimes obres que havia realitzat al camí de ronda eren de l’any 2009, quan va rehabilitar els murs que havien quedat danyats arran del temporal de llevant que va colpejar la Costa Brava la nit de Sant Esteve del 2008.

Va exposar que aleshores va demanar els permisos corresponents a Costes i a l’Ajuntament, però que en no rebre cap resposta va decidir tirar endavant ja que la reparació era necessària per protegir l’hotel en cas que es produís un altre temporal.

Font: Diari de Girona

L’Ajuntament ha fet saber als veïns del barri del Puig que, degut a les obres de reurbanització del carrer de Sant Martirià i per tal d’executar la nova conducció d’aigües pluvials, durant els dies 2,3 i 4 de novembre la carretera de Girona, en el carril de baixada (entre els carrers Sant Martirià i Francesc Jofre) quedarà tallat i s’anirà alternant el trànsit de vehicles en els dos sentits de circulació, degudament senyalitzat.

Tanmateix, el dilluns 7 de novembre quedarà tallat el carril de sentit de pujada d’aquest mateix tram per tal d’executar la part de canalització fins el carrer Sant Martirià i la circulació viària es senyalitzarà de la mateixa manera.

També, a partir del dia 7 de novembre es tallarà el tram del carrer Sant Martirià entre Nou Garrofer i la Carretera de Girona i romandrà tancat fins que finalitzin les obres. Per la seva banda, el tram del Sant Martirià entre els carrers Nou Garrofer i Sant Domènec canviarà de sentit, de manera que els vehicles podran sortir per Sant Martirià cap a Sant Domènec.

La construcció d’un gran aparcament subterrani per a vehicles ha fet un pas de gegant amb la projecció d’un aparcament subterrani amb una capacitat de 598 places a la zona de la Corxera. Aquest nou pàrquing s’afegirà al que actualment hi ha a la plaça del Mercat.

Aquesta decisió de l’equip de govern de Sant Feliu –de TSF, el PSC i ERC– ha de servir per enterrar l’històric, i polèmic, debat sobre la construcció d’aquest equipament. L’alcalde, Carles Motas, confia que les obres hagin començat d’aquí a dos anys. El pacte de govern entre els tres grups no preveia fer l’aparcament al passeig. A més, segons Motas, a banda del de la Corxera, s’estudia també fer-ne un al sector del port.

La intenció de fer aquest gran aparcament, de dues plantes subterrànies i una a nivell de terra, es va presentar ahir públicament després que el pla de viabilitat que s’ha fet hagi conclòs que és rendible la seva explotació. Ara, segons va explicar l’alcalde, Carles Motas, es podrà finalment preparar la licitació de l’obra i buscar els operadors interessats en la gestió.

Precisament, Motas ha destacat que l’estudi de viabilitat és el que ha permès desencallar el projecte. “El que volem transmetre és que construirem aquest aparcament, tenim la voluntat ferma de fer-ho, i deixarem d’una vegada per totes que Sant Feliu de Guíxols parli de fer-lo en un lloc o altre sense que s’hagi anat més enllà”, va dir l’alcalde.

L’aparcament es vol fer a la zona de la Corxera, a l’espai situat entre el pavelló i el teatre, i on actualment hi ha 140 places. L’àmbit d’influència se situaria entre el carrer Callao i la rambla del Portalet. Dues de les plantes seran subterrànies i tindran 178 places; i tant la que quedi a nivell de terra com la del primer pis en tindran 121.

Una de les particularitats del projecte, segons Motas, és que preveu la possibilitat de poder construir fins a dues plantes més, tot i que ara mateix l’estudi de viabilitat ho desaconsella. “El fet que l’estructura estigui preparada farà que futurs governs tinguin marge de maniobra per poder fer-ho en funció de les necessitats de la ciutat”, destaca l’alcalde, que hi afegeix que el fet de reflectir aquesta opció en el projecte ara mateix no l’encareix, però permetrà que una futura inversió sigui assumible. Si l’empresa optés per ampliar la instal·lació amb dues plantes més de 121 places cadascuna, es podria arribar fins a les 850.

Inversió milionària

L’aparcament es traurà a concessió per 40 anys i el farà una empresa privada, que assumirà tot el cost de l’obra, que es preveu que sigui d’entre 9 i 10 milions d’euros. Carles Motas va explicar que el pla de viabilitat preveu que el concessionari gestioni tota la zona blava del municipi més la primera planta de l’aparcament de la plaça del Mercat, que és de rotació. Segons recull l’estudi de viabilitat, es calcula que amb una ocupació mitjana d’entre el 9% i el 13% de totes aquestes places el projecte és rendible. A més, cal destacar la proximitat amb el futur museu Carmen Cervera.

Font: El Punt-Avui, ja que Tribuna Ganxona continua sense ser convidat per l’Ajuntament a presentacions ni rodes de premsa. 

L’estudi de viabilitat del futur aparcament subterrani que el govern ganxó planteja situar a la Corxera va prosperar en el ple: a més dels vots de l’executiu (TSF-ERC-PSC) va rebre suport de Guíxols des del Carrer (GdC). Però el document no convenç ni MES ni la CUP –en contra–, ni CiU, que es va abstenir.

Tot i que CiU va enterrar la bel·licositat en el sentit de vot, la portaveu, Dolors Ligero, va argumentar que l’estudi –tot i la viabilitat– permet “obrir el debat” que també volen els comerciants. Per Ligero, a banda de la conveniència de crear aparcament a banda i banda del passeig, “la gent vol aparcar al centre”. Pere Albó (MES) sosté que l’aparcament al passeig ja va estar a punt de ser una realitat fa dues dècades i que la mateixa empresa va dir que la ubicació al passeig també era viable. Elena Delgado (CUP) va criticar els 40 anys de concessió i el fet que calgui tallar arbres a la Corxera.

Jordi Lloveras (GdC) va defensar els riscos d’inundabilitat al passeig, que per Albó també existeixen a la Corxera. Des d’ERC, Jordi Vilà va defensar que el projecte “estratègic” a la Corxera té el suport de la majoria dels electors i preserva el passeig.

Font: El Punt-Avui

Font: El Punt-Avui

Les noves pistes aparegudes dissabte van fer reprendre ahir les tasques de recerca activa de Sebastian i Claudine Schrader, el matrimoni resident a Barcelona que va desaparèixer el dijous 13 d’octubre a la Costa Brava. Tot i que a finals de la setmana passada el grup de recerca va deixar de buscar, mossos d’esquadra i amics, familiars i companys de la víctima van localitzar dissabte diversos objectes personals de la parella. Concretament, entre la cala de Roques Planes i la platja de Torre Valentina, de Sant Antoni de Calonge, hi van localitzar uns pantalons, unes sabates i unes ulleres de sol de la parella.

Un helicòpter i una unitat subaquàtica dels Mossos d’Esquadra i diverses unitats subaquàtiques del GRAE dels Bombers de la Generalitat van estar ahir rastrejant aquesta zona a la recerca de noves pistes. Però cap a les tres de la tarda van haver de suspendre l’activitat per la mala visibilitat i el fort onatge. Està previst que aquest matí els bombers tornin al lloc i, si el temps ho permet, continuar buscant.

Font: El Punt-Avui

Primer va ser el tancament del restaurant Can Salvi, a principi de setembre i gairebé de sorpresa, ja que el propietari, Quimet Clarà, feia temps que sospesava jubilar-se anticipadament i la finestra burocràtica s’obria i tancava alhora a finals de mes, havent de deixar lligades altres qüestions com ara les vacances pendents del personal. I fa un parell de setmanes arribava el segon tancament, el del veí Bahía, en què l’amo, Emili Albó, havia anat resistint més enllà dels 65 anys, però que ha acabat llançant la tovallola cansat de lluitar contra l’escassa oferta d’aparcament els dies festius i les parades dels marxants dominicals, que resten atractiu a la terrassa. En qüestió d’un mes, dos establiments clàssics i emblemàtics del Passeig del Mar han abaixat persianes, i aquesta setmana feien balanç de les respectives aventures hostaleres, que testimonien l’eclosió del turisme a la Costa Brava i la necessitat de reinventar-se, tant pel que fa a les tendències dels gustos com per adaptar els negocis a un context econòmic més ajustat i arriscat.

“Fa 40 anys, hi havia més alegria i avui estem arronsats; la gent jove cerca sobretot menjar ràpid perquè hi ha menys capacitat econòmica i això també afecta els pensionistes”, molts clients de dècades que han envellit i han deixat d’estiuejar a la zona o bé que no es poden permetre d’anar tan sovint al restaurant, certificava Albó. La llicència d’activitat del Bahía, que encara conserven emmarcada sobre la caixa de l’establiment, data del 1982. Abans, però, ja s’havia forjat com a hostaler a la taverna del seu pare, Casa Pedro, que als seixanta va esdevenir una de les primeres sales de festa de la zona.

Per Albó, tancar el Bahía ha estat una decisió difícil: “Em sap molt greu. Durant tot aquest temps, hem obert tots els dies de l’any, fins i tot per Nadal. Però, l’any que ve, com a mínim podré veure els focs artificials de la festa major, que no els he pogut veure mai”, s’exclama. El fet que el local sigui de lloguer tampoc els encoratja a reinventar el negoci, ja que, fora de l’estiu, Albó no es mostra gaire optimista amb les opcions per allargar la temporada turística i carrega les tintes contra la decisió de no fer l’aparcament subterrani al passeig, un debat que s’arrossega des de fa més de dues dècades i que, de moment, encarrila el projecte a tocar del monestir.

Pel que fa a Quimet Clarà, bona part dels motius coincideixen, però ha entomat la jubilació de Can Salvi amb més optimisme. “S’ha acabat l’estrès de veure quin temps farà el cap de setmana, arriscar amb les previsions de compra de producte fresc o patir els mesos dolents per pagar-ho tot al dia”, bromeja.

El restaurant, engegat pels seus pares Joan Clarà Salvi i Montserrat Estanyol Raleta el 1949 com una taverna-cafè, va créixer a partir de finals de la dècada de 1950 a redós del boom turístic sense abandonar el pòsit de la cuina marinera. El negoci funcionava, explica Clarà: “És un lloc ideal i, a l’estiu, es treballa molt bé. Hem aconseguit resistir tots aquests anys de crisi”, destaca. Però és el moment de fer “un gir al model” i, davant la manca de relleu, destaca que l’edat ja és un obstacle per emprendre aventures i accedir a finançament a terminis còmodes. El tancament dels dos negocis –sumat a un tercer restaurant més jove, Can Noguera, que també ha abaixat la persiana– ha deixat orfes molts clients.

Font: El Punt-Avui

Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo,  del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.

—Defineixes el teu estil com a “propi”?

Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.

I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.

—Quan comença el teu interès per l’ecologia?

Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.

Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”

I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.

—Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?

De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.

—Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?

La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.

—Què expliquen les teves cançons?

El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.

—Què sents quan ets sobre l’escenari?

Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.

—Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?

Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.

Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.

—La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?

Algun cop ho hem fet i  hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà.  I treballar amb aquesta gent  que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.

—Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…

El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.

—A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?

Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.

—Què creus que busca la gent en la teva música?

M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món  polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.

El cantant i compositor Pedro Burruezo (nascut a Barcelona el 1964 i actualment residint a Sant Feliu de Guíxols), al capdavant de la Nur Camerata (la Camerata de la Llum), amb Maia Kanaan (veu i viola) i Jordi Ortega (violoncel), més el gran artista sudanès Wafir S. Gibril (llaüt àrab, flauta ney, percussió….), actuaran dimarts que ve, dia 8 de novembre, al Festival Culturel International de Musique Samaa Soufie de Setif, Algèria, amb el seu espectacle “Al Andalus S. XXI”, que recopila peces dels últims treballs del grup, “Multaqa Antigua Contemporània” i “Misticísssimus” (tots dos publicats per Satèl·lit K), més algunes peces inèdites que formaran part d’un nou àlbum de l’artista, “The Dervish” (amb la mateixa companyia).

Cançons, versos i lletanies que, inspirats en els grans místics del sufisme, ens porten perfums i aromes d’un amor incommensurable per als temps de caos i confusió que corren. Música delicada i d’índole molt espiritual que està dirigida directament a l’ànima i els cors. Les músiques tradicionals, des del llunyà món medieval, adquireixen aquí una perspectiva que, encara que respecta les arrels, no menysprea una mirada contemporània, actual, doncs aquest missatge d’amor i de pau que ens van llegar els grans mestres del tasawwuf/sufisme (com Rumi o Al Alawi) és avui, segons confessa Burruezo, més necessari que mai.

Melodies morisques, aires medievals, algun “quejío” flamenc, sons sufís sota un nou prisma, tot per a una nit i un viatge màgic… Veus, percussions, la mandolina algeriana, el llaüt àrab, la viola, el ney o la guitarra teixiran una xarxa preciosa per enfilar les ànimes al misteri de la Creació. Sonaran, renovades, peces clàssiques com a “Recuerdos de la Alhambra” (ara “Alhambra Tasawwuf”) i creacions originals com “’Itimad”, “Medievalia”, “Allahouma”, “Soleá sufí”, “Al Haqq” (dedicada a Ibn Al Arabi de Múrcia i tema que podeu escoltar aquí mateix) o “Nur/llum”. Un concert carregat de profunditat i, al mateix temps, de la sensualitat d’Orient.

El grup de Burruezo i Gibril és l’únic grup català que participa aquest any al festival, certamen en el qual actuen artistes de tendència sufí i confraries sufís de diferents països de tot el món. Burruezo, que va capitanejar el grup Claustrofobia en els 80/90, pioner en tot tipus de mestissatges, és també director de la revista The Ecologist i un dels màxims difusors de l’ecologia profunda al nostre país. Té en el seu haver llibres com ara “Ecología y espiritualidad” (Obelisc Ediciones) “Misticísssimus. 10 ensayos” (Satèl·lit K) i és un estudiós del perennialisme, a més de conèixer l’islam i el sufisme “des de dins”.

El missatge de la seva música, com la de molts altres artistes i músics d’aquestes mateixes coordenades, és un missatge de profunda espiritualitat, una espiritualitat lliure i irredempta i, al mateix temps, que beu de les fonts tradicionals (en un sentit guenonià). Entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda, sempre sota un prisma radicalment personal.