El passat 9 d’agost, dins el marc del Festival Musical de la Porta Ferrada, vam tenir l’ocasió de veure i escoltar en directe a l’Espai Port a una petita formació de l’Electric Light Orchestra anomenada per a l’ocasió The Orchestra.
Sense el lideratge de Jeff Lynne, tornàvem a escoltar aquell so dels anys 70 i 80 que ha venut fins ara més de 100 milions d’àlbums a nivell global. Els que no van faltar del grup, en aquesta ocasió, van ser Mik Kaminski al violí i Louis Clark als teclats. Aquesta banda fundada a Birmingham (Anglaterra) va tenir una trajectòria que anava de l’any 1971 al 1986, tot i que van tenir un retorn entre el 2000 i el 2001. El seu estil es caracteritzava pel rock simfònic, i el diumenge passat ens van mostrar que aquest estil encara perdura i que segueixen conservant aquest to que va fer que milions de persones s’enamoressin de les seves cançons. A Sant Feliu vam poder escoltar temes clàssics com ara “Evil Woman”, “Rock’n’Roll is King”, “Hold on Tigh”, “Last Train to London”, …
Quan es portava mitja hora de concert es va posar a ploure, però el públic va aguantar el xàfec per tal d’escoltar-los ja que era una oportunitat única. Gairebé tots els seients estaven ocupats i la gent, majoritàriament de més de 40 anys, va recordar, potser amb nostàlgia, les cançons que un dia van ser conegudes a nivell mundial. El concert va ser un èxit.

El passat dimecres 5 d’agost va tenir lloc a l’Espai Port el concert de folk-rock català del Festival Porta Ferrada d’enguany. Els protagonistes, la Companyia Elèctrica Dharma, que celebrava els 40 anys de la seva primera creació i Els Catarres, que presentaven el seu darrer disc Big Bang.
Van obrir el foc els veterans de la Dharma amb la seva minigira Tramuntana, el ja tradicional Força Dharma a l’inici i un concert festiu vibrant en el qual no va faltar cap dels himnes de la banda, que va recordar constantment els dos malaguanyats germans Fortuny: Esteve, mort l’any 1986 i Pep, de traspàs encara força recent. Es van llegir molts poemes musicats dels dos desapareguts fundadors de la banda, ara liderada per Lluís, un altre dels germans Fortuny, que va demostrar estar en plena forma –es va treure la camisa i va caminar fent la vertical per l’ample de l’escenari cap a la part final del concert- malgrat que la veu ja no l’acompanyi com abans.
Els barcelonins van tocar tots els seus clàssics del folk català, la majoria entremesclats entre els llargues mescles de temes, com per exemple La Presó del Rei de França, que va sonar poc més de 2 minuts entremig d’un mix de clàssics. No van faltar l’Oucomballa, Inanaihé (La cosa està negra), els clàssics de la Patum de Berga, La Gent vol viure en pau –cançó més reivindicativa i actual que mai-, Ball llunàtic, Catalluna, Contra el fusell un somriure, Muntanyes russes i per acabar, Correfoc.
La Dharma, al llarg de tots aquests 40 anys ha demostrat ser un conjunt únic, superb i amb una música “tossuda i obstinada” que difícilment es podrà tornar a trobar al nostre país, amb la mescla de rock psicodèlic, folk, música de cobla i fins i tot funk. Molt ètnic i molt de la terra. Genial.

El segon concert, molt més juvenil, va tenir com a protagonistes Els Catarres, un conjunt que enguany ha tret el seu tercer disc i que està en la línia dels nous grups catalans com La Pegatina o Txarango, que fan una música festiva a cavall entre el pop-rock, el folk, la rumba i l’ska. Els d’Aiguafreda van repassar els principals temes del seu darrer treball Big Bang, i va repassar els èxits dels dos anteriors, entre els quals el hit que els va donar a conèixer, Jennifer, aquell tema que parla de l’amor prohibit entre un “catalanista votant de Convergència” i una “xoni de Castefa” que va al Pont Aeri i es tuneja el cotxe.
Amb les seves lletres agosarades, originals i divertides, els d’Aiguafreda ens van oferir el seu millor repertori, ara amb un so molt més madur i ric instrumentalment que fa dos anys i amb una explosió de confetti de benvinguda. Els del Montseny ens van deixar totes les perles dels seus anteriors àlbums, com Tòquio, Vull estar amb tu, Invencibles, Caramelles, La Festa Major d’Aiguafreda, Tintin, … Del nou àlbum van sonar  En Peu de Guerra, Estels al vent, El setge, El teu cor és un tambor,… El concert va culminar amb el seu tema estrella: Rock’n roll. Estic segur que aviat els tornarem a sentir per Sant Feliu, tenen llarga vida i molt bones idees.

I, sí, és clar, com era d’esperar van aparèixer les estelades i els crits d’independència.

Èric Vergés i Els Catarres, en acció (Foto: XAVIER CASALS)

Fito Cabrales, durant el concert de diumenge (Foto:JORDI SERRA)

El diumenge 2 d’agost, en plena Festa Major de Sant Feliu, vam tenir l’ocasió de poder escoltar un dels millors grups rockers de l’Estat: Fito y Fitipaldis. A les nou de la nit van entrar en acció els teloners Los Zigarros, que estan en gira juntament amb Fito y Fitipaldis. El rock’n’roll dels Zigarros va calentar els motors abans de l’esperada aparició de Fito i la seva banda cap a un quart d’onze de la nit. Els Zigarros són una banda de València que el mateix Carlos Raya, guitarra i productor de Fito, els va ullar molt bé perquè tenien molt de talent i, per això, estan actualment de gira amb ells. Van tocar un dels seus temes preferits “Hablar, hablar, hablar” i també “Cayendo por el agujero”. Entre mig de l’actuació ens van delectar amb un passatge d’una cançó dels AC/DC i la gent que anava arribant al Guíxols Arena va quedar satisfeta amb la seva marxa.
Un cop acabada l’actuació dels teloners es va acabar d’omplir el recinte i es van encendre les pantalles gegants que incorporaven gravacions en directe del concert i filmacions originals del projecte Fito y Fitipaldis. En sortir a l’escenari en Fito, la gent es va tornar boja i va començar el repertori de cançons. Unes cançons senzilles, poètiques, personals i intimistes que arriben al cor de qui els escolta, d’un públic entregat al seu estil. Aquests temes han fet que el 2014 ja tingués el grup més d’un milió i mig de discos venuts, inclòs el merescut Disc de Diamant rebut l’octubre del 2007. Fito Cabrales, cantant i guitarra de la banda de Bilbao, venia d’una antiga formació anomenada Platero y Tú que també recopilava èxits arreu de l’Estat. Per això, en un moment del concert, també va tocar una cançó del seu anterior grup, en solitari, amb una guitarra acústica. En Fito va fer conya degut a què a la part davantera de l’escenari  hi ha uns pisos en què els seus propietaris veien el concert de franc. Els dos guitarristes, en Fito i en Carlos Raya, van ser genials i, a cada cançó, anaven canviant de guitarres que els tècnics els anaven preparant, suposo també per qüestions d’afinació ja que l’ambient era molt calorós i es podien desafinar. Ambdós eren les ànimes de la banda i es marcaven uns solos espectaculars. També els altres músics, baix, piano, saxo i bateria, van posar el seu gra de sorra. Sobretot, van tocar temes del seu últim àlbum “Huyendo conmigo de mí” ,del 2014, però també ens van delectar amb vells temes com “Soldadito marinero” o “Por la boca vive el pez”. La durada del concert de Fito y Fitipaldis va ser de dues hores i mitja. El concert va  acabar cap a tres quarts d’una de la matinada i vam tenir l’oportunitat de saludar el poble de Linares (Jaén) –ens van gravar, com és tradició- on properament faran el següent concert de la seva gira.

Tal i com ja havia fet fa quatre anys amb la gira de presentació del seu àlbum Nightbook, Ludovico Einaudi va visitar el Festival Porta Ferrada i va triomfar. Aquell dia, expectant per saber què em podia deparar aquell concert, vaig sortir exultant de joia. Un concert magnífic i la promesa que si mai tenia l’oportunitat de tornar a veure aquest senyor, ho faria. L’oportunitat va ser ahir i el concert inaugural de l’edició 2015 del festival degà de Catalunya no va defraudar. Va ser un espectacle instrumental, sonor i ambiental que duia l’oient a un viatge cap al seu interior en cadascuna de les seves notes.
Des dels primers sons de corda que van precedir el piano del compositor italià es podia entreveure que seria un concert en el qual no tot el protagonisme el tindria el talent innat del torinès. Els primers temes suaus van servir per donar entrada a vives pujades i baixades de to i de ritme en les melodies. Les esgarrifances recorrien més d’un cos, i no era la fred, que no va aparèixer durant el concert, sinó l’emoció dels vaivens de la nova música que tant bé encarna Einaudi, el sintetitzador per sota i els instruments clàssics i les percussions per sobre i, a dalt de tot, el pianoforte del mestre. Les imatges del cervell passaven al ritme dels cops de dits al teclat del geni italià, amb uns ritmes que semblaven no tenir fi, o és que potser aquest era el meu desig?
Einaudi, amb les seves composicions, aconsegueix un so tan magnífic que fins i tot costa de definir, i en el qual no es pot desmerèixer cap dels instruments que l’acompanyen ni les bases rítmiques prefabricades que acaben absorbint l’espectador cap a un estat de benestar, amb temes com Nightbook, Eros, Time Lapse o Divenire.
La part final del concert la va executar Einaudi pràcticament en solitari, fins que les darreres cançons, espectaculars, van fer treure el millor de la banda. Tots plegats van haver de sortir de nou per tocar tres temes més, els tradicionals bisos, que en aquest cas van valer, i molt, la pena. El darrer de tots, una mescla eclèctica de funky, electro i música clàssica per llepar-s’hi els dits.
La música i els jocs de llums quan el to musical pujava van fer del concert inaugural una magnífica vetllada, amb les grades de l’Espai Port absolutament plenes de gom a gom.