El twirling, conegut també com a dansa esportiva, és un esport amb una federació catalana pròpia reconeguda per la federació europea contra la voluntat del govern espanyol i d’una federació espanyola (la de baile deportivo) que lluita per ser l’única amb competències a tot el territori estatal i que, per acabar-ho d’adobar, té la seu a Barcelona. Dins d’aquest marc, el cap de setmana, a la nostra ciutat, es va viure un conflicte gairebé diplomàtic entre les dues federacions, en què hi va haver d’intervenir la Secretaria General de l’Esport (SGE).

Els dirigents de la federació espanyola van tenir la pensada d’organitzar un campionat de Catalunya –“final autonòmica”, en van dir– precisament de twirling amb el permís del Consell Superior d’Esports (CSD) intentant esquivar una prohibició bàsica en el règim legal esportiu de Catalunya. La SGE és qui ostenta la competència exclusiva en matèria d’esports, i no permet que organitzin campionats de Catalunya les entitats que no estiguin inscrites en el registre esportiu de la Generalitat. Cap associació de veïns, per exemple, pot organitzar el campionat de Catalunya de futbol o de qualsevol altre esport. Si no, això seria xauxa.

El president de la federació catalana, Rubén Pueyo, assenyala que altres vegades han intentat fer el mateix que a Sant Feliu, però que finalment esquiven la prohibició batejant Catalunya com a zona nord-est i altres canvis de nom que no amaguen la seva intenció real, que és anar desgastant la federació catalana, una entitat amb 17 clubs i 453 llicències. El 2012 la federació espanyola va enviar una carta a la internacional exigint l’expulsió de Catalunya i se’n va sortir. El conflicte, doncs, ve de lluny, té caire polític i reflecteix la dificultat que tenen les federacions catalanes reconegudes internacionalment per sobreviure contra federacions espanyoles que tenen el suport del CSD. Per defensar els interessos del twirling català la SGE va enviar els Mossos al campionat per poder aplicar la sanció corresponent. “Ells diuen que han tornat a canviar el nom, però no ho hem vist en cap paper. Amb això juguen també, és clar, amb el desconeixement de molts ajuntaments”, afegeix Pueyo.

La Plataforma Pro Seleccions també ha denunciat el cas: “Que una federació espanyola, amb el suport del CSD, infringeixi la Llei Catalana de l’Esport per organitzar un campionat de Catalunya és gravíssim, una demostració d’autoritarisme esportiu.”

Font: L’Esportiu

Des de principis d’agost, un ex-treballador de Tot Oci ha posat en dubte la professionalitat de l’empresa, actual gestora dels casal esportius, casals d’estiu, monitors de menjador i similars al nostre municipi des de fa gairebé dues dècades.

Sí, sento l’anaconda, com en els moments previs a un partit de la màxima. Per a aquells que no sabeu què és, us diré que sentir l’anaconda se’n diu d’aquella sensació de neguit a l’estómac prèvia a un esdeveniment de gran volada. D’aquí poc, vénen eleccions municipals, i estem a prop d’un altre partit important que hipotecarà el futur de la nostra ciutat 4 anys més. Els dos equips podríem dir que es diferencien en moltíssimes coses, d’entre elles la política de sempre de promeses incomplertes, el malbaratament del diner públic i els tallats al Núria.
Al nostre equip volem jugadors, d’allò que se’n diu, que sentin els colors. Uns jugadors que no es quedin amb la intenció que volien fer un bon partit, i que en acabar-lo es limitin a dir “és que no he pogut fer tot allò que volia” o que deixen per l’últim minut de partit tot allò que no han sabut fer. A aquests, els “tribuneros” els dirien que haurien d’haver corregut durant tot el partit i que haurien d’esforçar-se del primer minut a l’últim, que per això els paguen. Per cert,
als “tribuneros” tampoc els agraden els equips que utilitzen el joc brut i que fiquen travetes a tot allò que es mou. Sí, aquells equips que es tanquen a la gàbia, perdó, a l’àrea i s’aferren a ella, diuen que això és poc vistós.
Ei, i la sensació d’anaconda es fa palesa també quan veus el que passa al teu voltant. I és que la sensació que TOT es deixa per l’últim moment ja la portem des del desembre vivint: fent una bona compra de llums de Nadal per l’últim any de legislatura, assabentant-se ara que calia fer una reforma dels carrers de la ciutat i una cosa que em té profundament encuriosit, aquest trencaclosques de quitrà en l’asfalt de carrers com la Rambla Generalitat, que no acaben d’encaixar. “A què ha jugat aquest equip fins ara?” dirien molts.
Ens hi juguem molt. I és que més enllà d’aquest partit, el 27 de setembre en vindrà un altre contra un rival molt més gran, i hem d’estar preparats. Hem de comptar a les nostres files amb gent capacitada i lluny de sospites de corrupteles, per no parlar ja, que necessitem gent que xuti bé amb l’esquerra, perquè sense esquerrans no anirem enlloc. Però com deia un profeta, hem d’anar partit a partit, i el de les Municipals és essencial.

Martí Viñals