Burruezo és el nom artístic de Pedro A. Burruezo, un dels artistes catalans més humils i, al mateix temps, més singulars, sòlids i transversals que ha donat la música a l’estat
espanyol en les últimes dècades. Fundador de Claustrofobia en els 80, pioner de mil tendències, a partir dels 2000 li dóna un gir de 180 graus a la seva carrera i a la seva
vida.
Ara, torna a sorprendre amb “Dervishes & Troubadours”, un disc preciós i embriagador que conjuga dos discos en un: per una banda, música contemporània inspirada en el sufisme, amb aromes morisques, amb peces cantades per Burruezo en àrab i castellà, amb instruments àrabs, d’un profund missatge espiritual; per l’altra, música inspirada en les peces de trobadors, la música sefardita, les aromes medievals, amb un aire innovador en lletres i harmonies, cantat en català i en ladí, principalment, per Maia Kanaan (braç dret de Burruezo en els últims anys), també una gran violista.
El disc queda sentenciat amb una peça inspirada i enigmàtica en italià, “Hesiquia (Cantata dell’eremita)”, que Burruezo ha interpretat juntament amb la Orquestra VOZES, formada per nois en risc d’exclusió de barris desfavorits de Barcelona; els arranjaments d’I. Lorenzana i la direcció, de Pablo González. En resum, un disc profund, misteriós, d’una poesia insondable i d’una bellesa estranya per als temps que corren.
El nou disc té un parell de picades d’ullet a peces “claustrofòbiques” enfocades avui des d’una perspectiva sufí. Burruezo sentencia: “no haver gaudit mai d’una popularitat com
sí els ha ocorregut a altres artistes de la meva generació m’ha permès seguir experimentant i buscant fins a donar amb la meva pròpia veu d’una forma completament aliena al mercat. És més, perdre antics fans, de tant en tant, és molt sa. A ningú hauria d’estranyar-li que jo digui que fer música espiritual i contemporània és completament compatible i necessari”.
Per encàrrec del Taller de Músics, així mateix, amb el cantaor Pere Martínez, el sudanès Wafir S. Gibril i un grup d’excel·lents músics i ballarins girant al voltant de la Nur Camerata… ultima en aquests dies “Auto Sufí Ciència”, que s’estrenarà en el festival Barcelona Ciutat Flamenc el 27 de maig, i que inclou algunes de les peces més emblemàtiques de “Dervishes & Troubadors”.
Burruezo treu nou disc al mercat: “Dervishes and Troubadours”
20/04/2017Burruezo: una lluita per la destrucció de les tenebres
03/11/2016Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo, del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.
—Defineixes el teu estil com a “propi”?
Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.
I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.
—Quan comença el teu interès per l’ecologia?
Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.
Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”
I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.
—Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?
De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.
—Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?
La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.
—Què expliquen les teves cançons?
El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.
—Què sents quan ets sobre l’escenari?
Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.
—Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?
Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.
Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.
—La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?
Algun cop ho hem fet i hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà. I treballar amb aquesta gent que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.
—Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…
El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.
—A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?
Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.
—Què creus que busca la gent en la teva música?
M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.
Pedro Burruezo i la Nur Camerata actuaran en un festival de música sufí d’Algèria
31/10/2016El cantant i compositor Pedro Burruezo (nascut a Barcelona el 1964 i actualment residint a Sant Feliu de Guíxols), al capdavant de la Nur Camerata (la Camerata de la Llum), amb Maia Kanaan (veu i viola) i Jordi Ortega (violoncel), més el gran artista sudanès Wafir S. Gibril (llaüt àrab, flauta ney, percussió….), actuaran dimarts que ve, dia 8 de novembre, al Festival Culturel International de Musique Samaa Soufie de Setif, Algèria, amb el seu espectacle “Al Andalus S. XXI”, que recopila peces dels últims treballs del grup, “Multaqa Antigua Contemporània” i “Misticísssimus” (tots dos publicats per Satèl·lit K), més algunes peces inèdites que formaran part d’un nou àlbum de l’artista, “The Dervish” (amb la mateixa companyia).
Cançons, versos i lletanies que, inspirats en els grans místics del sufisme, ens porten perfums i aromes d’un amor incommensurable per als temps de caos i confusió que corren. Música delicada i d’índole molt espiritual que està dirigida directament a l’ànima i els cors. Les músiques tradicionals, des del llunyà món medieval, adquireixen aquí una perspectiva que, encara que respecta les arrels, no menysprea una mirada contemporània, actual, doncs aquest missatge d’amor i de pau que ens van llegar els grans mestres del tasawwuf/sufisme (com Rumi o Al Alawi) és avui, segons confessa Burruezo, més necessari que mai.
Melodies morisques, aires medievals, algun “quejío” flamenc, sons sufís sota un nou prisma, tot per a una nit i un viatge màgic… Veus, percussions, la mandolina algeriana, el llaüt àrab, la viola, el ney o la guitarra teixiran una xarxa preciosa per enfilar les ànimes al misteri de la Creació. Sonaran, renovades, peces clàssiques com a “Recuerdos de la Alhambra” (ara “Alhambra Tasawwuf”) i creacions originals com “’Itimad”, “Medievalia”, “Allahouma”, “Soleá sufí”, “Al Haqq” (dedicada a Ibn Al Arabi de Múrcia i tema que podeu escoltar aquí mateix) o “Nur/llum”. Un concert carregat de profunditat i, al mateix temps, de la sensualitat d’Orient.
El grup de Burruezo i Gibril és l’únic grup català que participa aquest any al festival, certamen en el qual actuen artistes de tendència sufí i confraries sufís de diferents països de tot el món. Burruezo, que va capitanejar el grup Claustrofobia en els 80/90, pioner en tot tipus de mestissatges, és també director de la revista The Ecologist i un dels màxims difusors de l’ecologia profunda al nostre país. Té en el seu haver llibres com ara “Ecología y espiritualidad” (Obelisc Ediciones) “Misticísssimus. 10 ensayos” (Satèl·lit K) i és un estudiós del perennialisme, a més de conèixer l’islam i el sufisme “des de dins”.
El missatge de la seva música, com la de molts altres artistes i músics d’aquestes mateixes coordenades, és un missatge de profunda espiritualitat, una espiritualitat lliure i irredempta i, al mateix temps, que beu de les fonts tradicionals (en un sentit guenonià). Entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda, sempre sota un prisma radicalment personal.
Pedro Burruezo estrena nou àlbum i no para de treballar
02/11/2015“Albert Serra em va encarregar que fes la banda sonora de la seva pel·lícula Història de la meva mort, però malgrat que li va encantar la música que ell va pagar –tant la composició, com els músics i els estudis de gravació–, finalment no en va utilitzar ni un fragment a la pel·lícula, perquè, segons va dir, no hi encaixava”, diu Pedro Burruezo sobre la música que conté el seu últim disc, La banda sonora maldita ( Tormina Records ), que apareix sota el nom de Burruezo & Claustrofóbica Camerata, per no confondre els oients: “Aquest projecte no té res a veure amb Misticísssimus ni amb res del que he fet amb la Bohemia Camerata o altres projectes artístics diferents que desenvolupo al mateix temps. Cada cosa ha de tenir un nom diferent, perquè ningú no se senti decebut”, afirma aquest músic barceloní de llarga trajectòria, resident a Sant Feliu de Guíxols, que amb aquesta Clautrofóbica Camerata també ha fet un petit homenatge al grup que el va donar a conèixer en els anys vuitanta com un pioner del pop avantguardista i mestís: Claustrofobia.
Burruezo & Claustrofóbica Camerata estrenaran en directe La banda sonora maldita el divendres 6 de novembre a l’auditori Viader de la casa de cultura de Girona (20 h, 3 euros). El disc s’ha pogut editar perquè Serra i Burruezo tenen “una molt bona relació”. “L’Albert ens va cedir els drets de l’obra i les gravacions perquè el disc pogués veure la llum, ja que considerava que seria una llàstima que una música tan maca no arribés al públic. És una música amb una entitat pròpia i una gran consistència, al marge de les imatges per a les quals va ser creada.”
Una música… claustrofòbica? “Sí, perquè reflecteix una espècie de patiment pel fet de sentir-se fora de lloc en aquesta societat. Això abans ho expressava amb màquines i títols provocatius, i ara ho faig amb una música exquisida que també té aquest neguit, com la
pel·lícula de Serra, amb el seu dramatisme. És una música no sorollosa, més figurativa, per dir-ho així, però sempre amb aquest neguit interior.” Músiques d’aires barrocs, amb moments més avantguardistes i minimalistes, que Burruezo (veu, guitarra i percussió) interpreta, al costat de peces d’altres discos en la mateixa línia, amb Maia Kanaan (viola i veu), Josep Ramon Roy (piano), Iván Lorenzana (violoncel) i Jovic Sagristà (guitarra).
“Tant amb Claustrofobia com amb la Bohemia Camerata sempre he creat una música molt cinematogràfica”, diu Burruezo, que també ha fet la banda sonora de la pel·lícula El somni català, de Josep Maria Forn, estrenada recentment. “Va ser una gran fortuna poder treballar amb Forn”, diu Burruezo. “En aquest cas, la música il·lustra alguns dels moments més tràgics de la història de Catalunya, així que aquí també hi ha dolor i neguit. Jo mai no he estat un compositor gaire alegre”, reconeix amb un somriure.
Després d’haver actuat al març passat a Istanbul amb la Bohemia Camerata, ara Burruezo marxa a Khartum (Sudan) com a convidat del músic sudanès Wafir S. Gibril, per oferir un concert en què s’uneixen músiques àrabs, flamenques i medievals.
Burruezo, conegut pel seu activisme ecologista, prepara també la música per a un documental del periodista Carlos de Prada sobre els efectes dels pesticides en la salut dels consumidors.
A més, Burruezo publicarà la primavera vinent el single de vinil The Cosmic Ballet, editat pel segell Belamarh, que inclourà dos temes dels primers temps de Claustrofobia, regravats i transformats.
També sortirà a la primavera el nou disc de Bohemia Camerata, Medievaliuxxx, “un pas més en la línia marcada per Misticísssimus, però en aquest cas les tres tradicions –cristiana, jueva i musulmana– i els seus perfums estaran juntes a cadascuna de les cançons, com un tribut a la convivència que va funcionar durant molt de temps entre les tres cultures.


