Quan al ple del mes de juny vam fer una pregunta sobre la publicació que preparava l’equip de govern vam fer servir la paraula “pamflet”. El regidor Josep Muñoz es va fer l’ofès perquè, segons ell, el que s’estava preparant era un imprescindible butlletí d’informació municipal. També va semblar que s’ofenia el senyor Alcalde perquè vam dir que la publicació costaria més de 50.000 €/any i ens va retopar amb una quantitat sensiblement inferior.
Doncs bé, ara que ja li hem vist la cara a la criatura podem dir sense por a equivocar-nos que, efectivament, la publicació anomenada #Guíxols i que s’ha repartit durant el mes d’agost no es pot qualificar sinó de pamflet. Tant és així que el primer número es va oblidar de l’objectiu únic que segons el senyor Muñoz havia de tenir: informar. Es reparteix un 8 d’agost i s’informa de les activitats de la festa major, ja passades, però a més, s’obliden d’incloure-hi tantes activitats que el govern es veu obligat a editar una agenda a part. Al final doncs, hem d’afegir al preu del pamflet el de l’agenda, o sigui que la cosa es va enfilant.
També, després de fer les comprovacions, ens hem de reafirmar en la quantitat que vam dir i cal explicar que l’alcalde va intentar fer passar com a preu per any el cost per aquest 2016. Senyor Motas, és clar que el pamflet costa menys de 50.000€ enguany, només faltaria que 5 números costessin igual que 13. Una ridícula i mentidera trampa que no podem sinó reprovar.
Una darrera cosa, el govern, en la seva magnanimitat, afirma que el pamflet #Guíxols dóna veu a l’oposició. En total, mil caràcters per a cada grup, inclosos els del govern, com si amb la resta de pàgines no en tinguessin prou! Caram, quin espai més gros! Perquè es facin una idea, l’ espai que ens ofereix setmanalment Àncora és més del doble.
El pamflet anomenat #Guíxols sortirà mensualment i és senzillament una eina de propaganda a millor
glòria del govern municipal. Costarà més de 50.000 euros l’any dels nostres impostos i sembla que
està pensat exclusivament per fer la competència als mitjans escrits locals com l’Àncora (aquest sí,
obert a tothom) o als digitals com Tribuna Ganxona a qui no s’ha dubtat a vetar per no ser prou de la
corda. Si això ofèn algú, potser és perquè és la crua veritat i, ja se sap, les veritats ofenen.
