L’adolescent que fa set anys va enlluernar mitja Catalunya amb la seva trompeta al costat de Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band es troba ara immersa en presentació del seu primer disc amb projecció internacional. Parlem d’Andrea Motis (Barcelona, 1995) i el fa poc estrenat ‘Emotional Dance’ (2017), enregistrat a la històrica Impulse! Records. El nom d’aquesta trompetista i vocalista figura ara al catàleg del mateix segell que firma el mític ‘Love Supreme’ de Coltrane o el ‘The Black Saint and The Sinner Lady’ de Charles Mingus. Parlem amb ella del procés de gravació del seu nou treball, del seu rol de lideratge en el procés creatiu d’aquest i de la seva visió de l’estat del jazz a casa nostra.

Què ha significat per tu gravar amb Impulse!?
Ha estat molt important perquè és una discogràfica de referència per a nosaltres i tenim molts discos preferits que són d’ells. Són molts els grans músics que han gravat amb aquesta discogràfica, com Charles Mingus, John Coltrane o el trompetista Freddie Hubbard. Rebre aquesta proposta va ser molt excitant per nosaltres i estem molt contents de formar part del seu catàleg.

Què ha suposat per tu portar, per primer cop, la iniciativa en la construcció del disc?
Cada vegada es va notant més que augmenta la meva responsabilitat, que tinc més coses a fer. Primerament en Joan [Chamorro] era qui tallava el bacallà i després, a poc a poc, m’ha anat dient que he de ser jo qui ha de portar les regnes com a cantant i ser la cara visible del projecte. Estic molt contenta perquè en aquest disc hi he pogut incloure ja cançons originals i és important fer aquest pas endavant. Estem treballant que de cara al proper disc n’hi pugui haver més. Comporta més feina, però també és molt gratificant.

Què és el pitjor d’haver de dur el timó?
El pitjor és que et toca fer moltes feines que no són la de músic pròpiament. Perquè tu, al final, el que vols és gravar i tocar. Quan estàs portant tota la responsabilitat del grup, també tens moltes reunions i coses que, com han dit molts músics, “si ho hagués sabut no m’hi hauria posat”. A mi m’agrada també però, quan fa moltes hores que treballes, penses: “Ostres, jo volia fer música”.

I el millor?
El millor és que som un equip i al final la responsabilitat és maca, quan t’esforces perquè una cosa vagi endavant i vagi bé és bonic. Treballar perquè puguem continuar tocant junts? Hi estic superdisposada.

Què has tingut en compte a l’hora de fer un disc amb projecció internacional?
Sempre hem treballat musicalment des de la perspectiva del que ens agrada, un jazz molt clàssic. Això hem tingut la sort que ha tingut molta bona rebuda entre la gent. De vegades també fem temes d’altres estils que no tenen tant a veure amb el jazz, com per exemple el Moon River, que és una cançó de pel·lícula, l’Hallelujah de Leonard Cohen, coses de l’Amy Winehouse que és més funk…
De cara a aquest disc hem tingut també el consell dels productors que treballen per Impulse amb qui ens hem posat d’acord molt ràpidament. Alguns dels temes que hem fet són de jazz més modern, que també significa un pas endavant per nosaltres. Però també vaig tenir molt en compte que per la presentació internacional, davant de gent que no ens coneix, és important fer un jazz més clàssic també, que és el que tenim més per la mà. Allò que hem tocat més durant els set anys que portem junts i que per nosaltres és com relax, com ser a casa. Per mi és molt important no deixar enrere aquesta part del nostre passat, per això al disc hi ha també cançons de jazz més clàssic, més swing.

Voleu, a poc a poc, deixar enrere aquesta part?
Em sento molt bé cantant swing i m’agrada molt. És veritat que quan treballes una cosa nova és important centrar-t’hi a fons i anar assajant i treballant als concerts. Però, sobretot en una presentació, és molt important fer allò que realment més has treballat. No és qüestió que sigui tot nou per tu.

Què creus que has cuidat més pel que fa a musicalitat del disc?
Una cosa que ha sigut important és la part instrumental. Hi ha molta trompeta i molts solos de tots els membres del grup. També hi ha molts convidats que toquen: vibràfon, marimba, acordió, percussions… Tot això, a nosaltres, com a músics de jazz, ens agrada molt i en una discogràfica que és jazzística, és una gran oportunitat per fer el que realment ens agrada.

Què creus que aporten al disc els estàndards que has triat?
Hi ha els temes swing que lliguen amb la nostra trajectòria i després d’altres que són molt tradicionals i sentits, com I Remember You, que és material atemporal, una mica. El que tenen aquestes cançons d’especial és que els hi he donat una mica la nostra visió amb un petit arranjament. També hi ha cançons d’un estil peculiar com el Señor Blues, d’Orace Silver, amb ritmes més ‘afros’, que és una cançó molt potent. Hem intentat triar cançons que no fossin massa populars. Són temes que els músics els han hagut d’aprendre. Cançons que t’agraden molt i que les versiones tu i que potser a partir d’això la gent les coneix i aporten una mica de novetat a l’oïda.

Sí que agafes, però, el ‘Chega’ de Saudade que és un vell conegut…
Sí, la part brasilera sempre ens ha agradat molt. El ‘Chega’ és un cas molt particular perquè el portem tocant des del primer dia i ens encanta. Per mi era important fer peces que ja tingués interioritzades, que ja estiguessin sonant dins el meu cap i pogués desenvolupar-les.

És un disc amb pocs riscos, doncs?
No, penso que ha estat un dic que ens hem pres d’una manera molt relaxada, perquè hem tingut molt temps per preparar-lo. Però crec que és meitat i meitat, coses que no havíem fet fins aleshores i coses que ja sabíem que funcionen. Això és important, que tingui un balanç d’allò que et defineix i allò que estàs investigant i aportes de nou. Potser, tot i el plantejament aquest que ha de ser una presentació, ha sortit un disc que té més novetat que els altres, i més part jazzística o més part instrumental.

Quin paper social pot jugar el jazz en l’actualitat?
Tenim a favor ara que s’està posant de moda tot allò del passat i també el ball del swing i la seva estètica. Això ha sigut una mica més d’ajuda perquè se senti el jazz a la ràdio, a la tele o en algunes botigues. Està ben considerat avui en dia, crec. Però tampoc és de fàcil accés per la gent més jove, poder sí a partir dels trenta o els quaranta, quan l’estètica més hipster acosta una miqueta, tot i que no ho se ben bé. Estem lluny, però, de què el jovent creixi educant l’oïda en el jazz. Tot i que és interessant que avui en dia a Barcelona hi hagi tres conservatoris on es pot cursar el superior de jazz, llàstima que després a l’hora de viure de músic, no hi hagi prou espai.

Per què un adolescent s’hauria d’acostar al jazz?
Perquè musicalment és molt ric, fonamental per la cultura i fins i tot pel creixement emocional i intel·lectual. Com la música clàssica, són músiques molt riques, amb molta profunditat, que tenen molts nivells i t’estimulen en molts aspectes. La música més comercial està estudiada perquè sigui una cosa concreta i t’arriba fins a un cert punt, com una conversa superficial. Sense menysprear cap tipus de música, de qualsevol estil hi ha música ben treballada i d’altra que no té gaire profunditat. Jo crec que el jazz clàssic i antic és una música que era popular, cançó que es ballava i això fa que connecti molt amb la persona, perquè en ser música pop en el seu moment. La gent i els nens sobretot, quan escolten swing poden connectar fàcilment.

Per què creus que no arriba prou?
Perquè a la indústria musical importen molt els recursos econòmics que tens i d’això s’enduen la palma el pop i la música moderna. És poc variada la música que arriba al jovent. En general són coses que poder tenen molt pressupost, però valen per un dia, que són per vendre i prou.

Recomana’ns un disc de jazz que pugui escoltar un jove de catorze anys per començar a entrar al món del jazz?
El jazz és molt extens, crec que has de fer un tastet de tot, perquè potser escoltes dixieland i et sona molt antic. Per exemple, hi ha un trompetista que es diu Roy Hargrove, que ha fet coses de latin i de jazz hardbop, i que té un grup que es diu RH factor, que és més música moderna, més funky i hip hop. A partir d’aquí pots connectar amb la seva música més jazzística. Hi ha milers de vessants del jazz i, partint d’això, cada persona ha d’investigar. Perquè, si recomanes alguna cosa, pot agradar a uns i a d’altres no.

I algú es preguntarà: qui és aquest noi?

Doncs, és ni més ni menys que el cantant i guitarra dels “Bullitt”, grup de rock alternatiu ganxó. De fet, en Xavi Calvet és un músic de 37 anys de Balsareny però que s’ha fet ganxó amb el temps. Ell ha tingut la gosadia d’anar a concursar a TV3 en el “Tot o Res” que s’emet cada vespre de dilluns a divendres, un programa d’entreteniment i coneixement en que has d’arribar a ser “mestre” desbancant als teus oponents. El “mestre” pot organitzar el joc en tot moment i, si arriba al final, pot endur-s’ho tot o res, en funció de si respon correctament a l’última pregunta. En aquest cas, després de derrotar la resta d’aspirants a la fase eliminatòria, en Xavi ha pogut endevinar la resposta a la darrera pregunta que recordava l’acusació de dopatge que es va fer a Guardiola la temporada 2001-2002 a Itàlia mentre era jugador de futbol, i que demanava el nom de la substància amb que suposadament va donar positiu. Sense dubtar-ho, va emmarcar la casella que deia “nandrolona” mentre la presentadora lleidatana, Ares Teixidó, el temptava a canviar d’opinió. En Xavi, ferm a la seva convicció, no va canviar i així va sortir victoriós de la seva gesta, obtenint un suculent premi de 8.000 € (cal aclarir que en Montoro d’Hisenda s’emportarà el 20 % d’aquesta quantitat!).

Hem pogut parlar per telèfon amb en Xavi Calvet i se’ns ha ocorregut de preguntar-li de què en farà amb aquests diners. Doncs ens ha fet saber que aquests diners li aniran bé per acabar-se de pagar la gravació i editatge del seu darrer treball musical en solitari que està portant a terme a l’Estudi de So Ultramarinos Costa Brava, d’en Santi Garcia. No vol dir això que ha deixat la banda dels “Bullitt”, si no que anirà compaginant-ho. Últimament, ja se’l veia actuant sol amb el sobrenom de “Lazy Juo” i, amb la col·laboració de diferents músics més, s’ha reunit per fer aquesta obra que té previst veure la llum a finals d’abril o principis de maig. A més, també no descarta de fer una “escapadeta” amb la seva parella per aprofitar bé el premi. Enhorabona!

Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo,  del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.

—Defineixes el teu estil com a “propi”?

Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.

I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.

—Quan comença el teu interès per l’ecologia?

Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.

Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”

I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.

—Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?

De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.

—Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?

La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.

—Què expliquen les teves cançons?

El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.

—Què sents quan ets sobre l’escenari?

Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.

—Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?

Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.

Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.

—La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?

Algun cop ho hem fet i  hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà.  I treballar amb aquesta gent  que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.

—Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…

El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.

—A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?

Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.

—Què creus que busca la gent en la teva música?

M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món  polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.

El grup de pop-rock Sotrac , “mig de Llagostera i mig de Sant Feliu de Guíxols”, ha posat en marxa una campanya de micromecenatge a Verkami per ajudar a finançar en part el seu primer disc, que està gravant a l’estudi La Vall de Granollers, amb el productor Marc Martín (Glaucs, Blaumut, Teràpia de Shock i molts altres artistes). Sotrac està format actualment per Helena Tamayo (veu i flauta travessera), Artur Comas (guitarra i veu) i Gerard Cortés (guitarra solista). El grup va començar el 2010 fent versions de grups catalans i internacionals i, ja amb repertori propi, va autoeditar el seu primer EP, Entre nosaltres, i el senzill Immortals. El grup espera assolir a través de Verkami 2.000 euros per al material gràfic del CD i la seva distribució. Tenen encara un mes per aconseguir-ho i s’hi poden fer aportacions a partir de 3 euros, a canvi de diverses recompenses.

Font: El Punt-Avui

El cap de setmana del 17 i 18 de setembre l’Ajuntament ha programat una festa final d’estiu que servirà per inaugurar l’equipament anomenat “Guíxols Arena”, un espai polivalent de 8000 espectadors per acollir events musicals, esportius o fins i tot pot servir de pàrquing.

Per a la inauguració es fa un homenatge a la música rock feta a la nostra ciutat, es fa també una celebració amb foc i un ball amb l’Orquestra Plateria  en una celebració popular que comprèn tot un cap de setmana.

El dissabte, 17 de setembre, és el torn de la música i el diumenge, 18 de setembre, d’una festa”holi”.

• DISSABTE 17 DE SETEMBRE

Rock de casa amb Quercus i actuació-homenatge de l’Orquestra Plateria.

A partir de les 19 h, acte d’inauguració obert a tothom, amb un espectacle amb castellers, actuacions de rock, un espectacle amb foc i música en directe.
Entre els músics, hi haurà la banda Quercus, referent indiscutible del rock ganxó, amb la seva “música de roca”. Els Quercus tornaran a pujar a l’escenari i plegats rememoraran els èxits de la formació ganxona dels anys 90.
La nit es completarà amb un extraordinari concert-homenatge que farà l’Orquestra Plateria. Els amants de la música de ball i de la salsa coneixen aquest referent indiscutible dels escenaris de Catalunya. Un grup format a Barcelona el 1974 i que té grans èxits com Pedro Navaja o Amparito Roca.

Un cop finalitzada la Plateria, a partir de les 2 de la matinada, la DJ Blanca Ros farà una sessió de ball amb música actual.

• DIUMENGE 18 DE SETEMBRE

El diumenge, 18 de setembre, es celebrarà una Holi Party, des de les 18 fins les 20 h. Hi haurà servei de Bar, a càrrec de CE Montclar i el Consell Local de Joves i entrada lliure, Una holi party, també coneguda com a Festival dels Colors, és una festivitat originària dels hindús, que s’ha popularitzat darrerement a casa nostra. Amb una gran vistositat i color, els participants fan servir pols de colors, amb música i vivor colorista.

El grup guixolenc Bullitt torna als escenaris, segons va anunciar ahir la seva discogràfica, BCore, en un comunicat al seu web: “Estem molt contents: Bullitt han decidit fer el que tots desitjàvem, agafen aire i van a totes. Després d’un 2015 dur i sense rumb, la banda ha anunciat una tornada sòlida i plena de l’energia i l’amor que tant la defineixen.” Bullitt torna amb Màxim Triviños (No More Lies), vell amic i col·laborador, com a baixista, per començar en les pròximes setmanes la gira de presentació del seu últim disc, Sparks, publicat ara fa un any, quan la mort del baixista Ferran Bonet va aturar l’activitat del grup. Tot i aquesta trista circumstància i de la consegüent falta de promoció, Sparks es va situar entre els millors discos en moltes llistes de balanç del 2015. La revista Rockzone, per exemple, va situat el disc en el número 3 del seu rànquing estatal.

Bullitt començarà la gira de Sparks a casa, a la sala TZVR, el dia 11 de març, compartint cartell amb Bad Mongos i Benzine. El 22 d’abril, Bullitt actuarà a la sala Magazine de València, amb Balloon Flights; el 30 d’abril, al Sidecar de Barcelona, amb Anchord, i el 5 de maig al Siroco de Madrid, amb Ulises Lima. Aquestes són, de moment, les primeres dates confirmades de la gira de retorn de Bullitt, que va gravar el seu quart disc el novembre del 2014 als Ultramarinos Costa Brava de Sant Feliu, amb Santi Garcia.

Font: BCore i El Punt-Avui

El passat 9 d’agost, dins el marc del Festival Musical de la Porta Ferrada, vam tenir l’ocasió de veure i escoltar en directe a l’Espai Port a una petita formació de l’Electric Light Orchestra anomenada per a l’ocasió The Orchestra.
Sense el lideratge de Jeff Lynne, tornàvem a escoltar aquell so dels anys 70 i 80 que ha venut fins ara més de 100 milions d’àlbums a nivell global. Els que no van faltar del grup, en aquesta ocasió, van ser Mik Kaminski al violí i Louis Clark als teclats. Aquesta banda fundada a Birmingham (Anglaterra) va tenir una trajectòria que anava de l’any 1971 al 1986, tot i que van tenir un retorn entre el 2000 i el 2001. El seu estil es caracteritzava pel rock simfònic, i el diumenge passat ens van mostrar que aquest estil encara perdura i que segueixen conservant aquest to que va fer que milions de persones s’enamoressin de les seves cançons. A Sant Feliu vam poder escoltar temes clàssics com ara “Evil Woman”, “Rock’n’Roll is King”, “Hold on Tigh”, “Last Train to London”, …
Quan es portava mitja hora de concert es va posar a ploure, però el públic va aguantar el xàfec per tal d’escoltar-los ja que era una oportunitat única. Gairebé tots els seients estaven ocupats i la gent, majoritàriament de més de 40 anys, va recordar, potser amb nostàlgia, les cançons que un dia van ser conegudes a nivell mundial. El concert va ser un èxit.

Primer de tot, s’ha de donar l’enhorabona a Atzavara Club per l’esforç que fa en organitzar concerts setmana rere setmana, alguns dels quals boníssims. Per la seva continuïtat i constància, haurien de tenir algun premi meritós per part de la Casa de la Vila. Fins i tot, m’atreviria a dir que ja fan ombra al Festival de la Porta Ferrada, doncs aquest només es fa a l’estiu, mentre que Atzavara està lluitant tot l’any. Que tot sigui per la música i en reconeixement als músics.

Aquest mes de juliol, doncs, Atzavara Club s’hi ha dedicat de ple. Fins i tot, ha fet un prospecte en blanc i negre. El 10 de juliol, per exemple, com es pot veure a la fotografia, vam tenir a la Plaça del Mercat Miles Oliver fent el seu dark-folk de París. A continuació, al mateix lloc, van actuar els Absolut Never, també de París, amb la seva música alternativa. L´11 de juliol, també a la Plaça del Mercat de Sant Feliu, Cody Dillon, de Sydney (Austràlia), ens va mostrar el seu country-folk. Després, a la Sala de l’Atzavara Club, es van commemorar els vint anys de No More Lies, tots ells ganxons, amb un concert en què es van acompanyar, seguidament, dels Nueva Vulcano, també molt coneguts per les nostres contrades. I el diumenge 12 de juliol van venir  Paz Gitana a la Plaça del Mercat (gipsy-pop mexicà i xilè).

Aquesta propera setmana, Atzavara es torna rockabilly i hillbilly. Per exemple, el divendres 17 de juliol, a partir de les 9 de la nit a la Plaça del Mercat, tindrem als Atomic Leopards fent versions molt conegudes de rockabilly. I el diumenge 19 de juliol, havent passat la ressaca del dissabte amb Sopa de Cabra dins el Festival Porta Ferrada, també a la Plaça del Mercat, actuarà el grup de hillbilly Flat Pack, fent moltes versions conegudes a plaer de qui conegui aquest món musical. El dilluns 20 de juliol, a partir de les 21:30 a la Sala Atzavara, han organitzat una actuació psicodèlica amb els Goizilla (en què hi col·labora Arocinema). I, entrant als últims dies de juliol, concretament el dia 27, a la Sala Escorxador actuarà un grup molt bo de Punk-Rock celta, els australians The Rumjacks i, com a teloners, Las Malas Influencias de Sant Feliu –un concert que us recomanem pels qui tingueu “ganes de marxa”.