No tots els escriptors poden dir que la seva primera novel·la és un bestseller amb més de sis milions de lectors. Un d’aquests pocs és Ildefonso Falcones (Barcelona, 1958) que no té problemes per reivindicar l’èxit de L’Església del Mar (Grijalbo, 2011), la seva opera prima, i el seu desig de repetir-lo. La va escriure amb 53 anys i ara, amb dues novel·les i lustres més a l’esquena, reprèn el fil de la Barcelona Medieval per escriure Els Hereus de la Terra (Grijalbo, 2016). Del món mariner de L’Església del Mar als camps, les vinyes i el vi. Breu sense gaires pretensions intel·lectuals, respon les preguntes vestit amb la mateixa camisa rosa, descordada fins al tercer botó, que llueix a la contraportada del llibre.

Què és el que li permet explicar la Barcelona Medieval que l’ha escollit dues vegades escenari de les seves històries?
El que m’ho permet és justament Barcelona. Una ciutat rica, tremendament dinàmica, una ciutat que és una de les més importants en aquella època al Mediterrani, que té una població canviant, una situació canviant. Barcelona és el que permet fer dos, tres, quatre llibres i fins i tot deu sobre aquesta època. L’Edat Medieval és una època meravellosa per Barcelona.

I doncs?
Per la riquesa, la cultura, el comerç. Per la tensió entre la ciutat i els feudataris, la ciutat i el rei, la ciutat i els nobles. Tot això proporciona a qualsevol autor una sèrie de trames que són meravelloses. En una ciutat no tan rica com Barcelona probablement no hi podríem trobar tota aquesta varietat de situacions que, a part de la trama, fan rica la novel·la.

Què trobarà de nou i què de conegut a Els Hereus de la Terra qui hagi llegit L’Església del Mar?
De conegut poc, Santa Maria. Estem parlant d’una continuació de Barcelona. Els personatges principals són nous, els secundaris si que realment tenen orígens a L’Església del Mar. Trobaran Barcelona, una altra Barcelona, el barri del Raval, ja no el de la Ribera. És un barri que s’està emmurallant i que es pretenia que fos part de la ciutat, tot i que s’atura la pesta. Per tant, el Raval va seguir sent un barri. Tot amb un fil conductor que és el món del vi.

Què té d’especial el món del vi?
El vi en aquell moment era un producte de primera necessitat. Als malalts se’ls tractava amb vi, no se’ls donava aigua. Els nens bevien vi, els soldats, els marins, tothom en bevia. Tot el que anava de muralles fins aquí on estem asseguts, per sobre la Diagonal, eren vinyes. Estem al final de la reconquesta, portem 800 anys de dominació musulmana a Espanya. Els musulmans no beuen alcohol, per això tota aquella tècnica que existia s’havia anat perdent. Totes les històries, tota la documentació que tenim del vi de llavors, ens parlen d’un vi agre, d’un vi que no aguantava tres mesos, que s’avinagrava, que s’havia d’especiar per treure-li aquesta olor a vinagre. Ens trobem amb un protagonista que es proposa recuperar aquesta elaboració del bon vi que ja es feia en època romana.

Què va suposar per la Barcelona real el procés de successió de Martí l’Humà?
La seva mort sense descendència legítima va suposar un gir importantíssim en la història de Catalunya. El compromís de Casp, que realment no va ser un compromís, sinó gairebé una acció de guerra per part de Ferran d’Antequera, va suposar la fi de la casa comtal i l’entrada d’uns reis que ignoraven la cultura catalana i que tenien unes altres pretensions que els reis de la casa comtal.

Quines reflexions hi ha al llibre al voltant dels valors que esmenta a la contraportada com la lleialtat i la venjança?
Reflexionar, intento reflexionar molt poc. Les meves novel·les són d’entreteniment, vull que la gent s’entretingui. A les reflexions si a partir de la lectura algun lector hi arriba, em sembla molt bé. Però jo l’únic que busco és que el lector s’ho passi bé. No estic capacitat per donar lliçons a ningú, prou en tinc amb intentar entretenir.

Està previst que s’estreni la sèrie sobre L’Església del Mar. Què n’espera d’ella?
N’espero un gran èxit. Em consta que hi ha hagut una gran producció, un gran elenc d’actors, recursos suficients per fer una sèrie magnífica i sobretot il·lusió de fer alguna cosa.

No hi ha participat?
No. M’ho han proposat, he llegit el guió, he vist que s’adapta a la sèrie, però no és la meva funció ser guionista. Prou dificultats tinc ja per escriure. El món audiovisual és completament diferent, els recursos són diferents, les eines són diferents, les trames… per fer això ja hi ha bons directors i productors.

El preocupa que no s’assembli al llibre?
Per mi seria un gran error de la productora. Aquest llibre l’han llegit sis milions de persones, si no s’assembla al llibre, serà un fracàs per a ells.

Ha criticat molt a la pròpia crítica i al “mundillo literari“. Quina relació hi manté?
Una relació normal. No critico al món literari, critico a segons quins personatges del món, a segons quins mecanismes dins d’aquesta endogàmia tan tremenda com és el món literari. Després hi ha grans personatges dins el món que són francament agradables. Però sí que hi ha una endogàmia que a vegades és preocupant. I respecte a la crítica, quan un es troba amb un crític que alhora és competència seva, és difícil creure que la crítica sigui tan objectiva com hauria de ser. No es pot ser jutge i part a la vegada. Els crítics realment professionals em semblen fantàstics. Segons quines crítiques de persones que comparteixen estanteria amb tu a les llibreries…

Textos: Xavier Puig / Clack
Fotos: Pol Alfageme / Clack

Podeu veure el vídeo de l’entrevista aquí

Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo,  del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.

—Defineixes el teu estil com a “propi”?

Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.

I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.

—Quan comença el teu interès per l’ecologia?

Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.

Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”

I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.

—Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?

De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.

—Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?

La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.

—Què expliquen les teves cançons?

El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.

—Què sents quan ets sobre l’escenari?

Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.

—Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?

Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.

Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.

—La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?

Algun cop ho hem fet i  hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà.  I treballar amb aquesta gent  que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.

—Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…

El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.

—A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?

Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.

—Què creus que busca la gent en la teva música?

M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món  polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.

Per Món Medieval / APPEC / AMIC – AMIC – Redacció

“Podem ser encantadors i alhora tenir debilitats, com en Merlí”, explica Francesc Orella, que torna a posar-se a la pell de Merlí Bergeron en la segona temporada d’una de les sèries més exitoses de TV3 en els últims anys

Explica que, durant el rodatge de Merlí, es va recordar d’un professor de Filosofia que el va marcar, Joan Gonyalons, i també afirma que la sèrie li va servir per recuperar autors que li agradaven. Per interpretar Merlí, com s’ha relacionat amb la filosofia?
Em va agradar molt el personatge en sí, tal com estava construït i en les seves diferents vessants. Però que fos professor de filosofia i tingués seqüències on explicava determinats filòsofs em va agradar especialment. En Joan Gonyalons era un professor molt amè que em va fer agafar a mi i als meus companys molt interès per la filosofia. Ho explicava molt bé. (El rodatge) va ser un retrobar-me amb les teories i els pensaments d’aquests grans pensadors, va ser agradable. Vaig trobar molt útil i important que hi hagi un personatge a la tele que sigui un professor de filosofia ara que se la volen carregar dels plans d’estudis. Està molt bé fer un personatge que recuperi la filosofia com a matèria que ensenya a pensar i a qüestionar-se les coses.

Merlí s’ha comparat amb el doctor House i el professor protagonista de El Club dels Poetes Morts. Els té presents quan l’interpreta?
No, tot i que són referents del cinema i de la televisió. El House és semblant al tipus de personalitat que té Merlí. Un torracollons i provocador, a vegades poc educat, políticament incorrecte, malcarat, però a la vegada té vessants entranyables. És un vividor que té vocació per l’ensenyament i s’implica amb els problemes dels adolescents. En el personatge del professor dels poetes morts veiem la part bona, el professor que ensenya d’una altra manera. M’agrada que sigui meitat i meitat. El que m’agrada justament de Merlí és que pot ser un professor original que fa pensar els alumnes i a la vegada un tipus conflictiu.

Merlí té tocs de misogínia, manipula les dones per seduir-les i té una actitud paternalista envers les mares protagonistes. Com s’encara un personatge que pot provocar rebuig a una part dels joves, les noies?
Forma part dels diferents colors que té el Merlí. Les persones són així. Podem ser encantadors i tenir una sèrie de virtuts, però tenim debilitats, flaqueses i defectes. En Merlí és manipulador, en general menteix i és covard en segons quines coses. Amb les dones és cert que és un personatge Peter Pan, un tipus que li agrada seduir, que no ha estat estable en les relacions de parella, però n’està ple de personatges així. Està molt bé que aquestes parts negatives o criticables, censurables, puguin conviure amb les parts positives. M’agrada que el personatge tingui aquestes contradiccions.

De petit interpretava personatges de les novel·les que llegia i li va preguntar al seu pare si s’havia d’estudiar per ser pallasso. D’on va sorgir la vocació?
No ho sé. Sempre he pensat que era un gen perdut del meu pare, que va fer teatre d’aficionats. No tinc antecedents d’actors a la família. La vocació em va néixer de petit. Quan llegia les primeres novel·les i hi havia un personatge que m’hi sentia identificat ja en feia la veu quan llegia els seus diàlegs. Explicava acudits, imitava els professors, no tenia vergonya de parlar en públic. Com a espectador veia la tele, anava al teatre o al cinema i quedava fascinat i hipnotitzat per la feina dels actors. Tenia clar que això era el que m’agradava fer.

Va anar a estudiar a Nova York amb una beca. Com va ser l’experiència?
Va ser quan tenia 34 anys. Ja tenia una trajectòria com a actor professional, vaig començar als 21. Nova York va ser una experiència magnífica. A part de practicar l’anglès, vaig aprendre maneres treballar diferents. Vaig aprendre determinades tècniques desenvolupades per l’Uta Hagen, la fundadora de l’escola. Són matisos, exercicis que l’actor practica, o de preparació prèvia per crear un personatge, de com acostar-s’hi a nivell emocional, a nivell físic. S’apropava al que jo entenia com a tasca de l’actor davant d’un personatge. Entendre’l i estimar-lo, encara que sigui un fill de puta. Per fer un fill de puta, te l’has de creure. Un actor s’ha d’apropar al màxim possible a la psicologia d’aquell personatge.

Comentava que les seves faccions ajudaven a interpretar personatges durs o dolents. Quan ha de fer personatges que no ho són, com ho compensa?
Pel meu físic, a nivell audiovisual, he acostumat a fer personatges negatius o de caràcter dur. Quan has de fer una cosa diferent, tot i que el teu rostre és el que és, pots treballar les emocions, la sensibilitat, la veu, la manera de mirar. Pots endolcir les expressions, trobar el teu cantó femení, més sensible, més vulnerable.

Va interpretar l’alcalde falangista de la sèrie Les Veus del Pamano i el coronel Rodríguez Galindo, cap dels assassins de Lasa i Zabala. Veu continuïtat entre els dos, malgrat la distància històrica?
Són dos personatges de la llista de malparits. El del Pamano estava basat en molts personatges que hi havia a la postguerra espanyola, i el tinent coronel Rodríguez Galindo, el torturador d’Intxaurrondo, era ben real. Quan toca fer un personatge que té aquestes característiques, faig el mateix que faig amb tots, intento ficar-me en la seva pell, i buscar què li pot passar per dins a un personatge per ser tan cabró. És força divertit fer de cabró. Una altra cosa és que m’agradi fer de cabró tota la vida. Quan Bruno Ganz va fer Hitler, quan fas algun dels grans cabrons, què has de fer? L’actor té l’obligació d’enamorar-se del personatge.

Diu que els seus millors papers van ser el del monòleg La caiguda i el d’Àngels a Amèrica, on interpretava un personatge gay amb sida.
Són dues obres que em van canviar com a actor i com a persona. Per fer un homosexual malat de sida, vaig haver de treballar la part més femenina, la més sensible, dèbil i sensitiva del personatge. I això per a mi va ser un repte apassionant, em va fer créixer. La professió d’actor és màgica, et poses en la pell de personatges molt diferents a tu. És una experiència molt bona. Àngels a Amèrica va ser molt potent en aquest sentit. A La caiguda, pel fet de ser un monòleg, estàs sol a l’escenari amb un text brutal d’Albert Camus. El treball que vaig fer amb el Carles Alfaro va ser molt exhaustiu, molt a fons. És un director molt perfeccionista i exigent. La caiguda era un text que em va arribar a l’estómac, fent una immersió en el món d’un advocat que havia caigut en la misèria, malalt i alcoholitzat. Els temes que tracta, la culpa, la consciència, les dobles cares, m’interessaven molt.

Clara Segura deia que els monòlegs guanyen frescor a mesura que s’interpreten. Ho comparteix?
Sí. Les funcions, a mesura que es fan, milloren. Els personatges agafen més matisos, van creixent. El públic és el referent, perquè t’adones de quines coses arriben i quines no tant, a què reacciona i com ho fa en determinats moments.

Prefereix teatres petits que no pas grans, per estar a prop del públic.
Espais de dues-centes persones són mesures bones. En sales com l’Akadèmia o el Lliure de Gràcia, el públic hi és més present, i l’espectador també té la possibilitat de fixar-se amb molts més detalls de la interpretació dels actors. Treballar amb espais grans, com la sala gran del (Teatre) Nacional, és una altra història. Llueix molt, però el treball de l’actor ha d’arribar a moltes més files. L’espectador que està més lluny no et veu ni la cara. Una part de la nostra feina es perd.

Afirma que falta educació teatral per als infants.
Som en una època on prima la tecnologia i l’audiovisual. Els nens tenen poques opcions de veure espectacles teatrals en directe. Abans no era així. Vaig començar fent teatre infantil, amb grups de teatre independents. Fèiem un circuit per Catalunya amb funcions adaptades per a joves i nanos. Va ser una bona experiència, creàvem un públic futur. Els nens tenen una capacitat imaginativa i d’empatia espaterrant, ho hem d’aprofitar. Hi ha un dèficit d’ensenyar què és la literatura dramàtica i què és el fenomen teatral. Això és el que crec que s’ha de recuperar a les escoles. A Anglaterra o a França, això està arrelat a la societat. És flipant anar a un teatre a Londres i veure gent gran, jove, punks, gent burgesa, una barreja absoluta. És envejable.

Arran de la pel·lícula sobre Lasa i Zabala, reivindicava que saber ajuda a cicatritzar les ferides del passat. El teatre, el cinema o la televisió hi ajuden?
Són bàsics i poden ser contraproduents si no s’utilitzen bé. Un dels usos positius que se’n podria fer seria col·laborar a parlar de la veritat, a aportar informació. Aquests mitjans tenen una responsabilitat a l’hora de parlar de temes històrics i a l’hora de fomentar la cerca de la veritat. No vol dir que sigui una de sola, està bé que hi hagi opinions diferents. En aquest país hem vist com se’ns menjava el coco a generacions i generacions d’espanyols, i mira com hem sortit.

Textos: Marta Roqueta/Clack-AMIC
Fotos: Marc Giner /Clack

La ganxona Núria Murlà, cofundadora de l’associació Galgos 112, va ser protagonista aquesta setmana del programa de Barcelona TV (BTV) Terrícoles, un programa d’entrevistes “a habitants de la terra de tots colors que tenen molt a dir”, segons l’eslògan del mateix espai, en el qual va ser escollida per fer-li una entrevista.

Llicenciada en Dret, advocada amb l’especialitat de Dret Animal, coordinadora del Màster en Dret Animal de la UAB, defensora dels animals i de moltes altres causes justes, Murlà, durant l’emissió del programa, respon les preguntes del presentador Lluís Reales referents, sobretot, a llebrers i podencs, però també a animals en general, a la legislació vigent en aquesta matèria i a algunes curiositats sobre aquests “amics de quatre potes”.

L’any 2006-07 va canviar la guerra convencional, tal com la coneixem. Actualment, hi entren les tecnologies, les xarxes socials, petits grups armats que capten natius de la zona per a què puguin treballar per a ells. Tot ai`xo ve en conseqüència dels fets que van passar al 2006 a la guerra d’Israel. D’aquests nous conflictes se’n diuen Conflictes Híbrids, i per això, Tribuna Ganxona s’ha trobat amb Francesc Igualador, analista en seguretat i conflictes híbrids, que ens ha respost algunes de les preguntesmés comuns en el tema del terrorisme.

S’ha de tenir por?
No, jo crec que no s’ha de tenir por. Sant Feliu és una ciutat bastant assenyada, i el que ha passat a París és un tema puntual.

Sempre s’ha dit que, dins l’estat espanyol, Catalunya és un dels “punts calents”.
Sí, Catalunya i les zones de Ceuta i Melilla són punts on hi ha una base de persones amb força ideològica, que estan aposentades i tenen les seves ramificacions a nivell europeu i internacional Això ho hem pogut veure a través de les últimes detencions i investigacions que les forces i cossos de seguretat de l’estat estan duent a terme.

Per què?
Catalunya és un punt geoestratègic dins de la península ibèrica, ja que tenim França i, per tant, Europa a davant. Hi ha molt bones comunicacions i és la porta del Mediterrani.

Quin nivell d’alarma hi ha ara mateix?
Des d’ara fa un any, després dels atemptats de Charlie Hebdo, estem a nivell 4.

I el nivell 4 què implica?
Doncs implica reforçar les mesures de seguretat a llocs estratègics de punts de comunicacions (aeroports, estacions…), on hi ha molt de volum de persones. En definitiva, llocs on hi ha un risc d’atemptat. Es reforça bastant als aeroports i als punts fronterers, per intentar que persones d’altres països, com el cas de França, puguin venir a parar aquí a conseqüència dels atemptats que hi ha hagut.

Quin seria el perfil d’un jihadista?
El perfil de la persona que trobaríem aquí, a la part occidental i europea, se’l coneix com “El lobo Solitario”. És una persona que tan pot utilitzar un kalashnikov, com amb un ganivet o un vehicle. Busca un ressò molt mediàtic de les seves accions. Moltes vegades no estan connectades directament amb el grup terrorista, són petites cèl·lules. Alguns tenen el recolzament d’altres persones, però normalment actuen sols.

Què busquen amb les accions?
Sobretot, un atac frontal a les democràcies, al món occidental tal com el coneixem nosaltres. I especialment, que tinguin molt de ressò cap al mal que fa el que representa el món occidental. Això es pot donar en grans capitals i ciutats.

Com es busquen els nous adeptes?
Els capten a través del seu entorn social, del seus amics o ja detecten persones que tenen una certa debilitat, un cert problema social. Poc a poc, es van guanyant a aquestes persones.

En la lluita contra el terrorisme, sabem que hi treballa la Policia Nacional, els Mossos d’Esquadra,etc, és a dir, policies a gran escala. Però, com hi pot ajudar la policia local?
La Policia Local fa una gran tasca, sobretot en passar informació als diferents cossos policials que hi treballen. Un exemple de la seva feina el trobem en quan es fa l’entorn escolar, veus una persona que professa aquesta religió, i cada vegada va canviant el seu aspecte. Aquesta persona es sol aïllar, canvia la seva indumentària, alguns es deixen barba, altres no. Però ja detectes que aquesta persona es va aïllant del seu propi entorn de la religió musulmana. Llavors ja detectes aspectes físics , que et fan sospitar que aquesta persona pot professar la part més radical de la religió. D’altre banda, aquestes persones són cada vegada més acurades i canvien sovint el seu aspecte per no aixecar sospites.

És a dir, dins d’una comunitat musulmana com la de Sant Feliu, no és fàcil que hi hagi casos.
Jo crec que no. Aquí a la ciutat la gent està molt ben integrada, es veu al dia a dia. De fet, penso que si els mateixos musulmans veiessin alguna persona té algun rebuig cap al món occidental, o pot ser una persona clau a les xarxes socials on s’està fomentant el jihadisme, ells mateixos ho posarien en coneixement de les forces policials.

Aquest és un dels temes que més preocupen a la gent. Hi ha la sensació que, entre musulmans, no es delatarien, per més que ells estiguessin en contra del terrorisme.
Jo crec que no és així, que el que fan és col·laborar. Ells no deixen de ser víctimes, perquè si hi hagués una petita acció causada per una persona de la seva comunitat, ells també quedarien dolguts, es sentirien traïts per aquella persona. Jo crec que tan ells, com la resta de ciutadans, col·laborarien si tinguessin una petita idea de que algú pot estar proper al jihadisme.
Per a això, el Ministeri de l’Interior ha posat un telèfon (900 822 066) on les persones anònimament, poden trucar informant d’alguna sospita o indici. També hi ha un web on es pot enviar informació de manera anònima (Stop-radicalismos)

Està preparada la policia local per a detectar casos?
Sí. Les policies locals son la primera peça, estan al carrer treballant. Després es passa la informació als cossos especialitzats. La Policia Local és la policia comunitària que viu el dia a dia amb el ciutadà, és la primera pedra angular dels cossos i forces de seguretat.

Entrevista realitzada per Laia Bodro i Vanessa Luque

La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora catalana d’origen amazic que resideix a Vic des dels vuit anys. Autora dels llibres “De Nador a Vic”, que va obtenir el Premi Columna Jove l’any 2004,  i “Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes”, del 2006.  El passat 22 d’agost va participar en l’acte “Immigració i emigració davant el procés català” a la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de la nostra ciutat i l’historiador i exdiputat Toni Strubell li va fer unes preguntes per a Tribuna Ganxona. 

Laila, creus que els catalans d’origen coneixen prou bé els magrebins i viceversa?

No. Aquest és precisament el problema, el desconeixement mutu.  Existeix una gran ignorància que s’acaba transformant en rebuig i crea falsos prejudicis.

Què es pot fer per millorar aquest coneixement i la relació entre “comunitats”?

La primera cosa que cal fer, crec, és adonar-se que no ens coneixem i ser conscients que sense això no podem ser bons veïns. A partir de llavors, parlar i actuar. La convivència és una obligació de tots , tant dels que han nascut al país com els que arriben d’altres llocs.  Crec que hi ha moltes coses a fer. Per exemple, formar associacions mixtes (immigrants i no immigrants) per compartir informació sobre temes que preocupen a la societat. Motivar tothom a col·laborar a les festes del barri, xerrades, crear espais d’intercanvis, fer cursos per l’aprenentatge de la llengua del país de convivència…

Doncs hi ha molta feina a fer!

I encara podria continuar amb el llistat de propostes, però el que mai es pot fer és deixar que el temps canviï les coses o que altres generacions ens solucionin els problemes. El temps no canvia, els que hem de canviar som nosaltres, els humans.

Quina és la problemàtica de la dona àrab a Catalunya?

El problema són els prejudicis que tenim tots plegats. De dona àrab n’hi ha tanta varietat com dones. A vegades penso que som tan simples que ens deixem emportar per la vestimenta o el físic d’una persona. La dona àrab té mala fama a Catalunya perquè pel seu aspecte es creu que està submisa i que viu en una presó sense reixes. Hauríem de prescindir-ne de la carcassa, mirar les persones pel que són i no pel que voldríem que fossin.

Vostè què recomana a les joves àrabs en les seves vides?

Als joves àrabs els recomano estudiar. Estudiar vol dir tenir ulls a la cara, tenir criteri i prendre decisions.

Ha estat molt valenta i ha lluitat per fer una educació superior. Com ha estat la seva lluita?

No hi ha lluites fàcils , però ningú ha dit que la vida ho sigui, de fàcil. Tot depèn de les ganes que un té per aconseguir allò que vol. Quan vaig començar a somiar amb un futur millor per a mi, estava completament sola. La solitud ens fa més valents i, fins i tot, ens  pot acabar agradant. Confesso que no és el meu cas. Però, vaig decidir començar una lluita carregada d’enganys, mentides i de sentiments de culpabilitat perquè no era la persona que els altres (les persones que més m’estimen) esperen que sigui.

Hi ha paral.lelismes entre el món amazic i el catala?

Molts!! “Amazic” vol dir “home lliure”. Precisament, ens uneix el desig de la llibertat. Històricament tenim punts en comú.

Què li ha reportat sortir al programa “El convidat” d’Albert Om?

Hi hagut un canvi en la meva vida. Gràcies al programa vaig poder demostrar la meva manera de fer i de pensar, sense fer teatre ni avergonyir-me de res. La gent, pel que comenta, em veu i em sent més propera i humana. Considero que va ser un repte, un regal.

Com valora l’acollida que han tingut els seus llibres a Catalunya?

Una acollida molt positiva. Les meves obres s’han tractat amb molt d’afecte.

Què podem esperar del seu proper llibre?

El proper és un experiment diferent perquè el protagonista és un noi adolescent que li passen una sèrie de successos. És un llibre dirigit als adolescents perquè he treballat amb ells més d’una dècada i m’han ensenyat molt.

Vostè diu que viu entre dues “pàtries”. Com es viu això?

Ho visc com la filla d’uns pares separats o divorciats, però aquells pares que s’estimen i es respecten, però per motius de vida no poden estar junts. Jo estic al mig. Els estimo per igual i els necessito per ser feliç.

Francesc Cardús i Planas és l’Inspector cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) del Baix Empordà-Sant Feliu. L’ABP comprèn els municipis de Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro – S’Agaró, Santa Cristina d’Aro i Calonge. L’inspector Francesc Cardús es va incorporar com a cap a Sant Feliu aquest passat febrer, coincidint amb els carnavals i porta sis mesos en el càrrec.

Va ingressar al Cos de Mossos d’Esquadra l’any 1985, enguany celebra els seus 30 anys de servei al país. Ha estat destinat a Barcelona, Girona, Tremp, La Seu d’Urgell, Mollet del Vallès i Blanes, entre d’altres. Abans de venir a Sant Feliu, els darrers llocs de responsabilitat que ha ocupat han estat com a Sots-cap de la Regió Policial del Pirineu, com a cap d’Instructors de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (escola de policia on es formen tots els mossos i els policies locals) i com a cap de l’ABP Selva Litoral (Blanes-Lloret-Tossa). En aquest darrer destí hi ha estat més de 10 anys, per tant, coneix el món turístic a fons.

Senyor Cardús, quina valoració fa dels sis primers mesos al capdavant de la comissaria de Mossos d’Esquadra de Sant Feliu?

Vaig arribar al febrer perquè vaig demanar un canvi, ja que ara ho tinc més a prop de la meva residència, i la veritat és que el canvi ha estat positiu, tot i que encara estic en procés d’adaptació i coneixença de les problemàtiques de la zona. Hem fet molta feina i més que en farem.

Quines són aquestes problemàtiques? Amb què s’ha anat trobant aquests primers sis mesos?

Els problemes que pateix Sant Feliu i totes les poblacions del nostre partit judicial no són diferents de les altres poblacions turístiques.  Durant l’estiu patim uns pics pel que fa a alguns tipus de delictes, tant greus com lleus, i la resta de l’any és més estable. El principal delicte és el furt, ja que els lladres aprofiten que el turista està relaxat per pispar-li la cartera, el mòbil o fins i tot la maleta. En d’altres períodes hem tingut robatoris en cases, però ara han minvat i ja no tenim la situació complicada que havíem tingut fa un temps.

Ja que parla de furts, quins consells donaria a la gent que està de vacances o a la víctima potencial de furts?

Hem de tenir en compte que la persona que està de vacances està relaxada i feliç, i per aquest motiu no sol estar a l’aguait. Dit això, cal vigilar les pertinences com ara els mòbils, que són molt llaminers. Per exemple, una persona va tranquil·la pel carrer xatejant, el lladre se li acosta per darrere i li pren el mòbil. Ja tenim el robatori.

Un altre consell: cal vigilar les bosses de mà als restaurants, encara que la pengem de la cadira, pot ser que quan ens girem ja no hi sigui. I les maletes, quan es descarreguen del cotxe, també poden desaparèixer.  Són situacions molt quotidianes i hi ha gent que són autèntics experts i amb això fan el seu agost. Cal anar en compte, també, en no deixar objectes a la vista a l’interior del cotxe. Trencar el vidre amb un roc o una eina és molt senzill i un recurs fàcil pels lladres. I a les cases i apartaments, quantes més mesures de seguretat s’hi posin, millor, i aquestes poden ser des del gos fins una alarma, o tancaments de seguretat en portes i finestres.

S’ha registrat algun problema, aquest any, per la Festa Major?

No. La veritat és que tot ha estat correcte i ordenat.  Sí que hi hagut alguna persona que ha begut més del compte, però bé, això és normal a totes les festes majors. Però problemes greus, cap.

Quina relació té amb les policies locals?

La coordinació amb les policies locals és vital. Com a administracions públiques, la nostra funció és la de servei públic i hem d’anar tots a una. Per mi això és bàsic.  A nivell de patrulles base, la relació és bona, amb un treball de coordinació important i per part dels comandaments, fem reunions periòdiques amb els caps de les policies locals del partit judicial i establim els diferents protocols i prioritats tant en matèria de coordinació com de formació. Hi ha un treball que ja ve d’abans i ara em toca reforçar-lo amb l’objectiu de sumar i anar tots a una.

Vostè, abans d’estar de cap a Sant Feliu, havia estat a la zona Blanes-Lloret-Tossa. Quines diferències més substancials ha trobat entre aquests municipis i la nostra zona?

Hi ha molts punts en comú, però les diferències són importants.  Estem parlant de Blanes i Lloret, que cadascuna té gairebé el doble d’habitants que Sant Feliu.  Aquí, d’entrada, ja tenim una gran diferència. Un altre aspecte és el tipus de turisme, que no té res a veure.  Aquí el turisme és més semblant a Tossa. Està clar que el volum de feina no és el mateix, però pel que fa al tipus de problemàtiques, aquesta no canvia.

Vostè és un gran defensor que les policies s’involucrin en la vida social dels municipis. Quines mesures prendrà referents a aquest afer?

Aquí tenim un avantatge: el 90% dels mossos que treballen a la comissaria de Sant Feliu són de la zona o fa molts anys que exerceixen aquí, la majoria estan aparellats i emmainadats i, pel que he pogut veure, participen molt en la societat civil, en associacions culturals, esportives, d’oci… Per tant, l’encaix del Mosso d’Esquadra persona amb la comunitat és total. Ara, des del punt de vista institucional, jo, com a màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra a la zona, en sóc el primer representant. I per això m’interessa participar molt més en la vida pública i millorar aquest aspecte, ja que com a Institució hi hem de ser presents.

La imatge que tenen, a ulls del ciutadà, els Mossos d’Esquadra, en general, hauria de millorar o ja està prou consolidada?

Clar, això és com tot… Si li preguntes a una persona a qui acaben de posar una multa, segurament la visió que tindrà del cos de mossos, o de la policia local, o de qualsevol altra policia, serà la que serà. Per tant, des del punt de vista de la institució, no ens podem moure amb personalismes o amb anècdotes, ens hem de basar en dades el màxim d’objectives possible, donada la complexitat. El cos de Mossos d’Esquadra és una de les institucions més ben valorades a nivell de Catalunya a l’enquesta de seguretat pública, per exemple. Això és una dada. Aquí s’està fent feina important, i estem rebent els inputs de la gent, que t’agraeix el servei que fas i la dedicació davant problemes seriosos, personals. En general jo estic content. Quan vaig als actes, l’opinió generalitzada del servei que presta el cos de mossos és positiva.

Es queda amb algun bon moment d’aquests sis mesos?

Sí, hi ha molts bons moments, com ara la cohesió dins d’aquesta comissaria, la relació que acabes establint com a cap dels diferents mossos i mosses que treballen aquí. Intentes fer pinya, anem tots a una i fem una mica de corporativisme positiu. Això és una cosa que és sempre agradable. De vegades, com a cap, has d’assumir el paper que et toca, però per norma general la situació és bona. I a nivell extern hi ha hagut serveis interessants, i me’n vaig a dormir amb la satisfacció de què crec que he fet el que havia de fer, i a més, a mi aquesta feina m’agrada molt i per tant estic molt content.

Hi ha algun pitjor moment?

Pitjors moments, aquí, potser no, però sí que al llarg de la meva carrera professional he tingut moments durs.  El fet d’haver d’informar a una família de la mort d’un parent o d’una mare a qui el seu fill ha mort en un accident de trànsit, és una situació molt difícil i amb un desgast personal molt important. Això només ho sap la persona que ha de fer-ho. I si fos un cop a la vida, doncs passa i ja està… però passa sovint i això és difícil. Recordo també una situació a Lloret de Mar amb la mort i violació d’una turista italiana, per exemple, o una turista anglesa que va matar els seus dos fills petits. És a dir, són situacions tràgiques i que requereixen mecanismes personals per gestionar tota aquesta càrrega emocional negativa. No cal dir que totes les situacions de violència de la llar, tant de gènere com de fills a pares o amb els avis també són dramàtiques. Tot són aspectes negatius. Però al final del dia te’n vas amb la sensació d’haver fet un bon servei a la comunitat i de vegades intentes fer que les coses positives compensin les negatives.

Autors: Ariadna Sala i Joan Serra

El proper divendres, Ludovico Einaudi donarà el tret de sortida al Festival Porta Ferrada d’enguany. Serà l’endemà, però, quan es podrà presenciar el primer esdeveniment massiu. El 18 de juliol, al Guíxols Arena, tindrà lloc un concert que ja ha venut més de 4000 entrades. Una mini-gira de preparació pel retorn en format àlbum dels gironins Sopa de Cabra que començarà a la nostra ciutat i que commemora els 30 anys dalt dels escenaris de la banda liderada per Gerard Quintana i Josep Thió. És per això que, aprofitant que el passat dimarts els teníem a la nostra ciutat escalfant motors, vam aprofitar per xerrar amb ells d’aquest concert i tot allò que l’envolta, fins i tot de músics ganxons que han treballat pel grup.

Què pot trobar l’espectador en aquests tres concerts que fareu aquest any, el primer dels quals és a Sant Feliu dins el Festival Porta Ferrada?
(Josep Thió (J.T.)) Menys elefants i tigres, qualsevol cosa (rialles). És Sopa de Cobra, però amb una aposta renovada i molt engrescadora, un espectacle on l’audiovisual hi té molta importància, amb continguts de vídeo i fins i tot tocarem alguna cançó nova de les que estem gravant actualment.
(Gerard Quintana (G.Q.)) Tot això ens motiva per fer un pas endavant. Aquesta posada en escena l’havíem somiat, però en el nostre panorama és difícil fer un muntatge d’aquest tipus. Molts dels nostres concerts són gratuïts, no hi ha una gran quantitat de gent, els fem en festes majors o festivals on compartim escenari amb d’altres artistes… Normalment, per veure una posada en escena d’aquest tipus has d’esperar una gira d’algun artista internacional o algun gran esdeveniment. I per nosaltres, aquesta aposta per fer un salt, és satisfer un desig que normalment no hauríem pogut fer. I el fet que el concert convisqui amb la gravació de les noves cançons ens permet evitar estar tres mesos tancats fent una cosa, és a dir, l’endemà del concert podem seguir gravant. Ho viurem tot amb molta intensitat i frescor i aquest primer concert ens fa molta il•lusió.
Aquest concert a Sant Feliu pot ser una prova per saber fins on podeu arribar en els altres dos?
(G.Q) Sí, però vindrem aquí amb molta feina feta, que és la diferència amb altres tipus de concert que podíem haver fet, que demanen un treball previ important. Aquí venim amb totes les peces ajustades per tal que la maquinària funcioni.
El so que podem trobar, tant al nou àlbum com al concert, és el so característic de sempre dels Sopa o té elements nous?
(G.Q)Partint de la base que som els mateixos membres de sempre, sonarà a Sopa de Cabra. La gent reconeixerà de seguida la nostra manera de fer. En el nou disc no ens hem reinventat ni hem buscat una sonoritat diferent, sinó que hem buscat anar una mica més enllà del darrer disc “Plou i fa sol” on hi havia cançons com “Camins”. Sí que estem intentant, en la producció, no perdre comba respecte els sons que es porten aquests darrers anys.
(J.T.) Aquesta vegada no hem estat pensant en reinventar-nos posant el nostre so nous elements com orquestres simfòniques o una big band. La proposta que fem és un gran projecte escènic, i a nivell de so està clar que no volem sonar antics i per això apostem per un tècnic freelance que ens fa un picot al dits quan tornem al so dels 80 i 90 i ens rectifica. La intenció és no renunciar a l’essència pop-rock de la banda, però amb el so d’ara, sense pretendre sonar com una banda adolescent o com el que no som.
Els temes del nou àlbum són tots en català o n’hi ha en d’altres llengües?
(G.Q.) De fet, n’hi ha sis en urdú i quatre en català (Esclatem a riure tots tres). No, ara seriosament, els temes són tots en català. És el que havíem fet els últims anys.
En el concert que vau fer al Festival Strenes, vau comptar amb en Víctor Garcia a la bateria, que és un ganxó de tota la vida. Com el definiríeu o com el recordeu?
(G.Q.)En Víctor és un dels millors bateries, no només de Catalunya sinó de l’Estat, i ja havia treballat amb ell en uns quants concerts d’estiu. Ell ens havia seguit de petit i com a anècdota, el dia del concert del Pont de Pedra ens va dir que no li féssim fer el “Si et quedes amb mi” en versió reggae perquè és una cançó que li agrada molt i la volia tocar en versió original. De veritat, em trec el barret amb ell perquè és un grandíssim músic. De fet, si en Pep Bosch no hagués pogut fer aquests tres concerts, està clar que el bateria hagués estat ell.
(J.T.) Va ser una sorpresa per mi que em digués que als 14 anys érem un dels seus grups preferits. A part, que és una persona que sempre té un somriure a la cara i una bonhomia. I, a part, vam gaudir amb ell en aquell concert.
Abans d’acomiadar-vos, voleu dir alguna cosa al públic de Sant Feliu?
(G.Q.)Bé, a diferència de fa 4 anys, quan vam celebrar l’aniversari a Barcelona perquè només volíem fer un sol concert amb molta gent i en un lloc gran com el Sant Jordi, ara la intenció és no fer grans ciutats sinó fer-ho com quan vam començar, amb la proximitat. Tal com fèiem abans, picant pedra i venint a Sant Feliu a tocar amb Quercus, si feia falta. No érem ningú i ara volem començar com abans. Això té encant i més si ho fas en el Festival degà de Catalunya.
I fent un apunt, abans que parlàvem d’en Víctor Garcia de Sant Feliu, recordem que en Xavi Lloses també és d’aquí i col•labora amb nosaltres al disc. En Lloses també és de la família i treballa amb qui faci falta i jo el defineixo com un mite local. I també he treballat algun cop amb en Marc Clos, amb les cançons de la bressola, i també amb en Xavi Monfort.

El resultat de tot el que ens expliquen en aquesta entrevista el podreu saber el proper dissabte 18 de juliol a partir de les 10 del vespre al Guíxols Arena.

La senyora Maria Parellada, veïna de Barcelona de 96 anys, pocs dies després de la consulta del 9-N, va enviar una carta escrita a mà al fiscal general de l’Estat en què s’autoinculpava per haver anat a introduir la papereta a l’urna. Va ser una de les moltes autoinculpacions que es van fer als jutjats catalans per aquest fet democràtic que no va agradar al govern espanyol. Com que des de fa anys que aquesta senyora estiueja a la nostra ciutat -té avantpassats ganxons-, Tribuna Ganxona ha aprofitat per fer-li una entrevista a través de l’exdiputat Toni Strubell, que s’ha ofert molt amablement a ajudar-nos. Na Maria ens explica com veu el futur del nostre país i algunes de les seves memorables vivències.

Vostè estiueja a Sant Feliu de fa molts anys…

De tota la vida. El meu besavi era ganxó. Va sortir en veler a Puerto Rico deixant la meva besàvia aquí. Encara conservo les cartes que escrivia i que dirigia a “Carrer de Girona, Sant Feliu de Guíxols, Catalunya”. I les cartes arribaven!

Vostè es va fer famosa per autoinculpar-se el 9N. Perquè ho va fer?

Vaig trobar intolerable que volguessin criminalitzar el nostre President i els catalans per voler votar. Van matar el president Companys per defensar la llibertat i mai se’n disculparen. Ara, querellant-se contra Mas, mostren el seu tarannà antidemocràtic. Procuro ser fidel als meus principis, com el meu germà Caius, que era brillant en els estudis però no va ser notari per no jurar els “principios del Movimiento”.

Perquè la gent s’ha fet independentista en aquest país?

Perquè la història ha demostrat que alguns no són capaços de respectar la personalitat catalana. No ens traguen ni en “democràcia”. Jo ho he vist això tota la vida. El meu avi, que era notari, ja de jove anava a posar banderes catalanes quan era prohibit. Pel que fa a l’economia, tota la vida han sucat d’aquí i ara amb la crisi s’ha notat encara més. Ens volen arruïnar.

Com veu les eleccions del 27S?

Ens en sortirem, malgrat tots els impediments i pressions. M’agrada molt la candidatura de Junts pel Sí perquè és totalment transversal. Hi ha gent de tota mena. També respecto la CUP. Són llistes que mostren la fermesa dels catalans, que és allò que ens caracteritza. Els catalans tenim paraula.

No té por de què pot passar amb la independència?

De cap de les maneres. Serà la manera d’assegurar les pensions, no pas posar-les en entredit com fa Rajoy. Si amb la pressió que hem tingut tants segles ens n’hem pogut sortir, com no ens en sortirem essent independents amb un estat nostre? Necessitem viure en un clima de respecte, com a Suïssa, perquè dins Espanya no podem ser com som. L’Estat ens va en contra.

A vostè com li va arribar ser catalanista?

De família, de tota la vida ho hem estat. Vaig anar a una escola mútua, la Blanquerna, durant la Mancomunitat, on l’ensenyament era en català i amb continguts catalans. L’escola, després, va ser incautada per Franco. Era una escola molt avançada i, amb la Dictadura, tot se’n va anar en orris.

Com veu la situació de la llengua catalana?

Bé, però no podem abaixar la guàrdia. Em fa patir que els catalanoparlants de seguida renunciem a la nostra llengua. Així perdem una manera vital de fer conèixer el català a la gent. A més, tenim una literatura importantíssima que ja la voldrien per a si molts països.

Vostè va traduir l’Esperit de Catalunya, el famós llibre de Josep Trueta.

Sí. Vaig llegir el llibre en anglès i em va emocionar tant que vaig pensar que a França havien de conèixer el llibre i la història de Catalunya. És una espina que tinc clavada, perquè cap editorial me l’ha volgut publicar, encara.

Vostè a la Guerra va ser infermera adscrita als franquistes.

Sí. Al final de la guerra buscaven infermeres que anessin a Barcelona. Van fer un autocar per anar-hi i vam fer el viatge de Sant Sebastià d’una tirada. A la nit vam entrar a terra catalana i totes les noies, que eren catalanes, ens vam posar a cantar l’Emigrant de Verdaguer amb llàgrimes als ulls. El xofer de l’autocar no entenia res… de poc ens expedienten.

Comenti el fet que hi hagués catalans que s’havien passat a Franco el 1936-37, però que després van ser antifranquistes.

N’hi havia molts. Van haver de fugir per la guerra. Reunits a Sant Sebastià, molts acudien al cafè del Rin on s’hi feia una tertúlia en català. Estava molt mal vist. Solien esbroncar-los dient “hablen en cristiano”. Hi havia molta antipatia contra els catalans i molts van començar a veure que el franquisme era el pitjor.

Vostè, de cara al 2S, què els diria als residents de Sant Feliu que no són d’origen català?

Que facin el favor d’entendre la manera de ser de la gent d’aquí. Que tinguin en compte la nostra història i que ens ajudin amb el seu vot a tornar a ser un país normal, com abans de 1714. Serem molt bons veïns amb Espanya i això serà molt millor que avui, que no ens avenim.

És optimista de cara al futur?
Sí, molt, perquè crec molt en el poble català. Som un poble treballador i alhora artista. Tant tenim grans professionals com artistes com en Juli Garreta, un gran músic les sardanes del qual m’encantava de ballar al Passeig quan era més jove. Ara encara les vaig a escoltar.

Jordi Lloveras, carter lligat al sindicalisme, és el candidat escollit en assemblea per Guíxols des del Carrer. Aquesta plataforma surt de la mescla de la vella guàrdia comunista del PSUC i IU, l’ecologisme d’ICV i les noves idees d’esquerres d’Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, Procés Constituent, mesclades amb gent sense militància política activa. Lloveras valora la feina feta per l’equip de govern en matèria promocional, però no en el tema social.

– Creu que hauria de ser el proper alcalde de Sant Feliu de Guíxols?
Home, clar! Si no, ja no m’hi hauria presentat. De fet, nosaltres sempre hem dit que la nostra és una llista amb vocació guanyadora. Si hem plantejat la possibilitat de donar aquests canvis i aquesta manera de fer i d’entendre la política és per intentar governar. Si m’hi veig? Sí, es clar que m’hi veig!

– Com va ser escollit com a candidat a l’alcaldia?
Nosaltres som una plataforma, som els únics que som una plataforma. Incorporem gent que milita a partits com Iniciativa, Esquerra Unida Alternativa, gent que ve de moviments socials i del Procés Constituent, i persones com jo, que continuem sense militar enlloc. La plataforma va començar a funcionar fa 10-11 mesos i actualment som 72 persones adherides. Vam fer una assemblea, on tots els adherits estàvem en una llista, i jo vaig sortir el més votat. A partir d’aquí, vaig acceptar el compromís.

– No és cap fusió amb ICV?
No, no és cap fusió. Això és una plataforma que, insisteixo, engloba gent d’Iniciativa, i també d’altres plataformes. Engloba gent de totes les ideologies, però ens uneix una questió en comú, que entenem que aquest ajuntament necessita una sèrie de canvis socials, una altra visió.

– Què destacaria del seu equip?
Precisament, això de ser gent que venim d’origens tan diferents, ens dóna un valor molt important. Tenim gent que històricament s’ha presentat a les eleccions, per tant té un bagatge. També tenim gent que no ens hem presentat mai. Tenim gent que militava històricament al PSUC, com gent que a la època del PSUC no havia nascut. Per tant, tenim un equip capaç i preparat. A més ens hem dotat de col·laboracions molt importants. Per exemple, nosaltres defensem els pressupostos participatius, però no ho diem a l’atzar. Tenim un document preparat per a implantar els pressupostos participatius en inversions en els ajuntaments, que ens l’ha fet un Doctor en econòmiques, expert en temes de participació ciutadana, com és en Joan Bou, que és Catedràtic a la Universitat de Vic. Per tant, tenim un bon equip, jo el definiria com a excel·lent.

– Quin model de ciutat hauria de tenir Sant Feliu?
Parlar del model de ciutat és una mica agosarat, ja que es construeix en molts anys. Nosaltres diem que ha de ser una ciutat pensada per a les persones. En aquest sentit, nosaltres articulem, a partir d’un pla estratègic de ciutat per desenvolupar els propers 4 anys, 3 eixos: el primer, que fa referència a un projecte urbanístic cohesionat socialment, amb equipaments públics i zones lliures. Un altre eix, que és com dignifiquem la vida a la ciutat: educació, sanitat, cultura, esports, etc. I el tercer, que és com la ciutadania s’ha d’implicar, el que nosaltres diem de la participació i sobretot la transparència en la gestió.

– Serien els eixos principals del programa?
Sí. Després cada eix té propostes concretes. Per exemple, nosaltres tenim molt clar que no es pot fer un pàrking soterrani al passeig, i que hi ha moltes solucions. En questió d’urbanisme, tenim moltes idees, però no tenim un gran projecte faraònic. Hi ha una altra candidatura que es presenta que ha tret un gran projecte sobre l’asil Surís. Si tirem d’hemeroteca, resulta que aquest projecte neix fa dos anys plantejat per el regidor d’Iniciativa Joan Prat.
En tema cultura, tenim un projecte molt engrescador, en què hi han col·laborat artistes consagrats com Manel Marzo-Mart, per a convertir l’antic hospital en un centre d’exposicions d’artistes locals i en un centre d’arts.

– Quin paper creu que poden tenir de cara a formar governs?
Doncs la veritat és que ni ens ho hem plantejat encara. Som molt poc professionals políticament parlant. Dependrà dels continguts socials dels programes que es plantegin. Per això no vam arribar a un acord amb l’ANC, dels 4 acords que plantejaven, nosaltres estàvem d’acord amb els 3 primers. L’últim punt deia, que en cas d’haver de decantar-nos per un alcalde o altre, ho havíem de fer per aquell alcalde que  també ho hagués signat. Precisament nosaltres que donem tant contingut al tema social…

– Així el focus del vostre projecte és el tema social.
Sí. Com deia abans, al nostre partit hi ha gent d’ideologies diferents. I ens entenem perquè tenim molt clar que el dia 24 el que fem és elegir persones per a governar la ciutat, no solucionar els problemes d’estat. Tenim molt clar que la plataforma no farà campanya del 27S, individualment, cadascú es situarà on vulgui.

– Com valora els últims 4 anys de govern actual?
Nosaltres creiem que l’Ajuntament ha sabut situar Sant Feliu al mapa, ha fet una bona política d’aparador. Però en canvi, en mirar tant a fora, s’han oblidat una mica de mirar cap a dins. Posem un exemple, Sant Feliu té una mitjana d’atur superior a la de les comarques gironines, té zones amb exclusió social, amb pobresa; però en canvi, té els fanals més moderns i macos de la comarca. Nosaltres, potser no hauríem posat els millors fanals, però hauríem intentat pal·liar altres temes com plans d’ocupació. Destinaríem més recursos a temes socials.

Elena Delgado és la cap de llista escollida per l’assemblea local de les CUP i la única dona alcaldable a la nostra ciutat. Arrenca la campanya amb ganes de canviar el model polític i social català a través del municipalisme, on el poble és protagonista directe de la presa de decisions. Aquesta formació, nova a Sant Feliu, desplega un ventall ampli d’opcions polítiques de cara al 24 de maig.

Creu que té possibilitats d’entrar de regidora a l’Ajuntament?

Bé, de possibilitats en tenim tots. És una mica complicat ara, perquè hi ha moltes llistes, però nosaltres lluitem per a això.

Què destacaria de l’equip amb el qual es presenta a les eleccions?

El més important de les CUP és el nivell d’humanitat social. Som persones del carrer, no som polítics de professió. Som persones treballadores molt implicades en les lluites socials.

Quin model creu que hauria de tenir Sant Feliu?

Crec que Sant Feliu necessita un canvi de model perquè és un poble una mica apalancat. Es treballa bé dos mesos a l’any i fa falta motivació perquè sigui un poble actiu tot l’any per a tothom.

Caldria enfocar diferent les polítiques econòmiques?

Sí, el turisme és una base important de la nostra economia però es pot fomentar més mesos a l’any i formar cooperatives de treball, municipalitzar els serveis públics… Hi ha moltes coses que es poden fer, és molt extens però hi ha moltes formes d’activar el poble.

Els eixos del seu programa electoral van en aquesta línia?

Sobretot defensem les persones. Defensem el benestar comú, sobretot de totes les persones que vivim aquí. La base és crear una dinàmica perquè no haguem de necessitar assistència social però enfocant tots els problemes de totes les persones que no tenen feina o problemes per viure una vida digna.

En el suposat cas que entressin té pensat algun pacte?

Quan arribi el moment decidirem tot això en assemblea. Jo sóc cap de llista perquè m’han escollit a l’assemblea, ens presentem tots i m’ha tocat. Però tot es decideix en comú, és una base important. No podem estar al mateix càrrec més de quatre anys, després hem de marxar. Ni amiguismes, ni acomodar-se, ni res.

Referent a la llista, la junta electoral ha desestimat l’entrada d’un membre de la seva llista per no tenir la nacionalitat espanyola. Quins arguments han donat?

Precisament per això, per no tenir la nacionalitat. Creiem que al poble tenim molta immigració i persones que tenen dret a participar de la seva vida política, ja que condiciona el seu present i futur. Crec que la base de que pugui votar tothom que està empadronat és fonamental. Però la llei és així, i s’hauria de canviar.

És compatible voler un Ajuntament o una política neta i embrutar les parets amb consignes?

Des de la junta electoral hi ha el procés participatiu del repartiment dels fanals i no és equitatiu des del principi. Els partits grans tenen més visibilitat i més fanals. Jo crec que en unes eleccions el repartiment dels fanals hauria de ser equitatiu i com no ho és… A veure, nosaltres no som persones que destrossem coses, ni molt menys, sinó que creiem que hi ha molt pocs llocs i els altres partits han posat pancartes a llocs on tampoc haurien de posar-les. No som els únics que fem coses que no estan directament lligades al que ha indicat la junta electoral sinó que els altres jo crec que han sobrepassat aquest tema. Nosaltres no fem pintades al mobiliari urbà.

Veurem Elena Delgado amb una xancleta a la mà titllant algú de gàngster en un ple com va fer David Fernández amb Rodrigo Rato?

No sé si amb una xancleta però dient les coses com són, sí, segur.

Pel que fa al logotip de la campanya, hem vist que hi ha l’Ajuntament de cap per avall. No creuen que això pot arribar a ferir la sensibilitat d’algun ciutadà? Perquè és la casa de tots, no només dels que hi manen.

Creiem que els que manen han oblidat que és la casa de tots i és una manera de reflectir que fa falta que els que hi ha dins de l’Ajuntament se n’adonin de que és la casa de tots. I per això som aquí, perquè volem ser dins l’Ajuntament.

Elena Delgado es considera independentista. Per convicció o perquè no hi ha més remei?
L’autodeterminació de tots els pobles els he defensat sempre, tant aquí com a l’Amazones. Crec que el poble ha de tenir la capacitat de poder decidir el seu futur en tots els casos. I amb la independència de Catalunya el mateix.

Què prefereix, Catalunya dins d’una Espanya comunista o una Catalunya independent manada per la dreta?

Uf, prefereixo una Catalunya independent comunista. La dreta ha fet molt mal a la societat, ens ha fulminat la classe mitjana amb les retallades, ens han enviat a la misèria absoluta. És difícil la pregunta, des de la CUP precisament defensem la independència des del municipalisme perquè de mica en mica i en els llocs petits és on el poble va decidint.

Què opines dels altres candidats a l’alcaldia?

Jo sóc una persona molt escèptica, políticament. No és qüestió de desqualificar ningú, jo crec que tots tenim la suficient intel•ligència per veure què ha fet cadascú. Nosaltres som nous però sabem qui ha fet què. La resposta és que els ciutadans saben qui és qui. Nosaltres som treballadors i prou, venim amb tota la humilitat per lluitat pel bé comú.

Com valora el fet de ser la única dona que és candidata a l’alcaldia?

Em sembla molt malament. A mi m’agrada molt la consigna “Les dones al poder” i penso que sense dones no hi ha revolució. És una llàstima que no n’hi hagin més malgrat la llei de paritat.

Transcripció: Ariadna Sala

Pere Albó fa una colla d’anys que volta per això de la política. Fins i tot va arribar a ser alcalde, però una moció de censura de Tots per Sant Feliu, el grup Amics i CiU el va deixar fora l’any 2010, un any abans d’acabar el mandat. Tot i això, va ser prou hàbil per deixar-se seduir per CiU, amb qui s’havia llançat els plats pel cap en moltes ocasions, i aconseguir que el PSC entrés al govern de Joan Alfons Albó (NO són cosins!!), li donés un càrrec de vicealcalde i un bon sou. La tempesta interna dels socialistes,però, l’ha obligat a unir-se al partit MES i a l’onada sobiranista.

Creu que hauria de ser el proper alcalde de Sant Feliu de Guíxols?

Indubtablement, sí. Crec que convé un canvi, però a la vegada crec que Sant Feliu té molts temes entre mans i el fet d’haver estat al govern i conèixer-los amb detall és fonamental. A part, es necessita un canvi generacional i el nostre equip és bastant més jove que el que hi ha ara. El que està clar és que la generació actual, que porta uns vint anys a l’Ajuntament, està esgotada. Quan jo vaig entrar per primer cop a l’Ajuntament, Joan Alfons Albó ja era alcalde i Carles Motas ja era regidor. És l’hora de deixar pas a idees noves.

I si només pot ser regidor?

Ja m’he conformat moltes vegades amb ser regidor i prou…però la nostra proposta és tan ambiciosa com les altres i el nostre projecte de ciutat és el millor. Si hem de tenir un paper secundari o d’acompanyament, ja es veurà, però no anem amb aquesta mentalitat.

Aquesta resposta sobta, perquè vostès són un partit amb menys d’un any de vida…

Doncs justament és el que la gent demana: partits nous, partits que hagin renunciat a la seva endogàmia, propostes polítiques de reforma i de superació a partits que han provocat la crisi. La societat demana eines noves i projectes nous i el que no convé són eines antigues que han portat mals resultats. Primer ho vam intentar fer des de dins del PSC però la dinàmica no era l’adequada i nosaltres tenim propostes pròpies i hem fet el pas de tirar endavant aquest projecte, que no només és local sinó d’abast nacional i imprescindible pel país.

Què destacaria de l’equip amb el qual es presenta?

Crec que és la millor llista que es presenta, tant per edats com per perfils, així com pertinença i coneixement de la ciutat, amb capacitat, forces i ganes de tirar-la endavant. Per exemple, la Júlia, que abans de ser regidora d’educació estava molt vinculada a les AMPAs; en Tote Albertí, activista social i de l’ANC; també tenim persones vinculades al món del turisme, el comerç, l’Associació de Festes Ganxones, un arquitecte, mestres, economistes, voluntaris, ecologistes, un ex alcalde,… és una llista molt complementària i inquieta. Els meus companys tenen una excel•lent qualitat humana, aquí no hi ha mariscals.

Quin model de ciutat proposen?

MES proposa un model de ciutat amb qualitat de vida. Les nostres prioritats són l’educació, ja que el futur passa per aquí, el compromís social, les polítiques d’habitatge, que han de ser una garantia i s’han de multiplicar, …

I aquests serien els eixos del seu programa?

Aquests i molts més. En matèria educativa, una prioritat per nosaltres és construir un institut nou i on hi ha l’actual tindríem una finca de propietat municipal per a futurs equipaments. I seguint en matèria urbanística, el sector Agglotap és una oportunitat magnífica per canviar la fesomia d’aquella zona de la ciutat, des de l’Asil fins la Rambla Generalitat. Tampoc renunciem, en absolut, al projecte d’un Museu Thyssen a l’antiga fàbrica Serra-Vicens, que ha de ser d’abast nacional i subvencionat per la Generalitat, ni a la capitalitat cultural amb l’eix Thyssen-Porta Ferrada i el gran nombre d’activitats culturals que ja tenim a la ciutat, que són un gran actiu. I hem de continuar sent un mur de contenció contra les retallades en l’atenció a les persones.

Quina política de pactes podria seguir el seu partit? Acceptaria governar sense haver guanyat les eleccions?

La política de pactes passa per les coincidències en el programa electoral. Quantes més coincidències programàtiques tinguem en comú, doncs més fàcil serà poder arribar a un acord. Això i que sigui un partit que tingui apostes democràtiques i de progrés.

Creu que les mogudes que ha tingut com a vicealcalde li poden passar factura?

Mogudes? Quines mogudes?

Doncs per exemple la demanda de Tots per Sant Feliu en què la resolució d’un jutge diu que va cobrar diners irregularment. Com és que encara no ha tornat els diners cobrats durant el temps que la seva plaça de vicealcalde no estava creada?

Al tanto, això és el que Tots per Sant Feliu ens ha venut! Que jo era un lladre! I això no és cert. El que va passar és que no es va publicar al BOP la creació de la plaça de vicealcalde, per tant es tractava d’un error tècnic, no pas polític. I en les dues sentències que diu Tots per Sant Feliu, l’únic que hi diu és que aquesta plaça no existia, que hi havia un error i que, per tant, vaig estar tenint un càrrec que oficialment no existia. És un error tècnic que en cap cas he de pagar jo, i cap sentència diu que jo he de tornar els diners. Perquè, repeteixo, fou un error de forma. O en quant a si pot passar factura, la veritat és que no ho crec, perquè la gent mira el programa.

Vostè va dir, el dia de la seva presentació com a candidat, i ho acaba de repetir ara, que havia estat, dins el govern, el mur de contenció a les retallades de CIU. No creu que és una mica agosarat dir això, quan ha estat rebent un sou de més de 3000 euros al mes?

I encara vaig tenir una oferta millor per part de Tots per Sant Feliu, però la vaig desestimar. És a dir, que he estat al govern perdent diners, perquè si hagués pactat amb els altres hagués estat millor per mi. I no només això, a mitjan mandat em vaig abaixar el sou i em vaig treure la dedicació exclusiva, un dels pocs polítics, sinó l’únic de Catalunya, que ho ha fet. I encara em segueixen linxant…

L’any del 50è aniversari del Festival Porta Ferrada va haver-hi unes errades que no es poden tornar a repetir…anuncis de concerts falsos, concerts anul•lats a última hora, concert fracàs que van haver de regalar les entrades, … Va mancar seriositat en la seva àrea?

De cap manera. Cal elogiar la tasca feta, no només aquell any, sinó els 4 de la legislatura, per l’àrea de Cultura. No era fàcil perquè veníem d’un deute d’uns 800.000 euros del Festival de l’anterior equip de govern, comandat per Laura Aiguaviva, ara a Tots per Sant Feliu. No sé què va passar, perquè la Laura és una noia molt vàlida, però la realitat és aquesta. Vam haver de fer molts equilibris en la gestió i en la programació del festival, i ara amb la contractació de la gestora que tenim, sembla que ho hem solucionat d’una vegada. Per tant, seriositat màxima per l’àrea de Cultura.

Quina és la seva relació amb el PSC i, sobretot, amb Josep Melcior Muñoz?

Excel•lent! No podria parlar pas malament d’ell, però tant a nivell local com a nivell nacional va passar el que va passar i es va arribar on es va arribar… però a nivell personal, relació boníssima. I a l’hora d’arribar a pactes, per programa, com he dit abans, podria ser una opció, sempre que el PSC ho vulgui, és clar.

Perquè van trencar amb el PSC?

No va ser una cosa que vingués d’un dia per l’altre,… ja feia temps que s’anava veient. És dolorós perquè tenia grans amistats en el PSC i ara ja no es podran fer coses junts. Però es va arribar a una cruïlla on la divergència no podia continuar sent una qüestió interna, perquè era d’una magnitud molt gran. Nosaltres ens vam definir nacionalment com a sobiranistes, a favor del dret a decidir…

Entrevista a càrrec de Laia Bodro i Joan Serra

Abraham Rodríguez es presenta per primera vegada com a alcaldable a Sant Feliu de Guíxols i ho fa amb la il·lusió del principiant, del qui creu que en la política fa falta un tarannà diferent i que pot aportar coses interessants a la ciutat,  amb el suport unànime de tots els companys de partit.

Com es va decidir, dins el Partit Popular, que vostè fos alcaldable?
La idea va ser de la gent del PP de Sant Feliu, que van pensar que podia ser jo qui encapçalés aquesta llista.

Creu que té opcions de ser el pròxim alcalde de Sant Feliu de Guíxols?
M’agradaria ser-ho, però sent realista, és molt difícil. Podem aspirar a ser un tinent d’alcalde, però el PP aquí no està tan consolidat. Crec, realment, que no tenim opcions de guanyar. Ja m’agradaria, però passar de 1 a 9 regidors és molt difícil.

El sostre del PP a Sant Feliu ha estat d’un regidor. Creu que pot superar aquesta marca?
Sí, la veritat és que sí. En aquests moments estem molt animats, creiem que tenim molts factors al nostre costat i, sincerament, crec que sí que podem millorar aquesta marca.

Tot i que les estadístiques generals marquen una baixada del PP, a Sant Feliu són optimistes?
Sí, entre altres coses perquè jo sóc nascut i criat a Sant Feliu, sóc el primer alcaldable pel PP nascut i criat aquí, i la nostra llista està formada íntegrament per persones de Sant Feliu i això ens dóna més facilitats per a poder créixer. A les municipals, la gent vota més  la persona que no pas les sigles.

En quin model de ciutat creu Abraham Rodríguez per Sant Feliu?
Una ciutat on hi cabem tots, una ciutat pròspera, que els nostres fills tinguin un futur, en una ciutat turística, perquè és la base. Bàsicament una ciutat per a tots.

Quines són les línies bàsiques del seu programa electoral?
Les línies bàsiques del nostre programa estan basades en crear atractius turístics per a generar l’efecte trucada a inversors, amb la finalitat de desencallar i dinamitzar el turisme, el comerç i la construcció. La nostra campanya política incideix, especialment, en el turisme a Sant Feliu.

Què ens podria dir del seu equip?
És un grup de gent que vol allòque la gent de peu vol, amb ganes d’aportar, treballar, fer i créixer. Tenim un projecte i creiem en la força conjunta. Aquest país requereix un altre estil de polítics, gent del poble i compromesa amb Sant Feliu. Una part de la llista ja hi era a la llista anterior, però també hi ha molta gent nova.

Quina política de pacte podria seguir el seu partit?
Nosaltres no tenim cap problema en pactar amb ningú. Podem pactar amb qualsevol i sobre qualsevol tema local. Això sí, hi han coses que creiem innegociables, com la unitat d’Espanya, el respecte a les institucions i tolerància zero a la corrupció.

Però el vostre partit, a nivell estatal, està esquitxat per la corrupció.
Sí, com tots. La veritat és que en el nostre partit n’hi han molts, de corruptes, com a tots els llocs. Els corruptes no hi entenen, de sigles, tan sols són corruptes. Jo estic orgullós del meu partit perquè estan posant les eines per atrapar-los i posar-los davant  la justícia.

Acaba de dir que una de les peces clau per la política de pactes és la unitat d’Espanya, per tant, ja entenem què en pensa de l’independentisme. Però, estaria d’acord en el dret a decidir?
Sí. En aquest moment no es contempla perquè la constitució no ho permet, però es podrien fer moltes esmenes i, en un moment donat, sí. Tampoc vull dir que etigui a favor de la independència. El que vull dir és que dins el dret a decidir, ara en aquest moment no es pot perquè hi ha una llei que s’ha de respectar. Per tant ara sí que es pot treballar per mirar, d’alguna forma, de fer un referèndum. Però repeteixo, en aquest moment el dret a decidir és impossible.

Li molesta més que no hi hagi la bandera espanyola a la façana de l’ajuntament o que hi hagi l’estelada a la vora del mar?
En ser una habitant més de Sant Feliu estic habituat a viure rodejat d’estelades, i en principi aquesta estelada que ara s’ha agafat com un símbol reivindicatiu, jo crec que en aquest moment actua de manera provocativa. Però amb mi ha arribat el punt que m’és indiferent, no m’importa, però també sé que a molta gent del meu partit li agradaria que no hi fos. El que vulgui estelades que se la posi a casa seva. No comparteixo que en un lloc públic hi hagi d’haver una estelada. La bandera d’Espanya a l’Ajuntament? Hi hauria de ser. en aquest moment això és Espanya i Catalunya, hi haurien de ser les dues.

Com valora els últims 4 anys del govern actual?
Seguint la línia de la independència, Sant Feliu ha estat força respectuós amb els ciutadans que no la volem. Vist el que es veu a altres pobles, on l’han disfressat d’estelades, aquí han sigut força considerats i només n’han posat una . Joan Alfons Albó ho ha fet força bé, però també ha comès algun error, com entrar dins de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) , que costa a la ciutat gairebé 3.000€.

Entrevista realitzada per Laia Bodro i Joan Serra. 

El PSC, després de la marxa de Pere Albó al recent format partit MES, presenta Josep Melcior Muñoz com a cap de llista. Muñoz, de la vella guàrdia del PSC (fou regidor a la ciutat entre 1987 i 2001) torna, malgrat tot, amb una llista amb gent nova. El veterà polític es mostra bastant optimista de cares als resultats de les eleccions, tot i que els sondejos no li són favorables.

Creu que té opcions reals de ser alcalde a partir del 25 de maig?

Evidentment, des del moment que accepto encapçalar la candidatura i sóc escollit en primàries pels electors socialistes, crec fermament que puc guanyar les eleccions del 24 de maig.

Quines expectatives té, amb el trencament del partit i la escissió a d’altres formacions per part d’una part de la militància socialista?

Va marxar una part minoritària de militants i és legítim que tothom agafi el camí que vulgui, però el ressò mediàtic fou massa gran. Crec que aquesta pèrdua de militants no afecta el PSC perquè els que han marxat han apostat pel sobiranisme. Per tant nosaltres estem allà on érem i esperem que no ens afectarà.

Les enquestes de caràcter general són poc optimistes de cares al PSC. Això, a nivell local, pot afectar?

A les eleccions locals la gent valora moltes més coses, més enllà de les sigles. Som conscients que el PSC, a nivell nacional, no té una bona situació, però també som conscients que a nivell local convé que tinguem un bon projecte i un bon equip, i nosaltres ho oferim en aquestes eleccions.

Es trobaria més còmode governant o a l’oposició?

Qualsevol persona que es presenti en una llista, el que vol és governar. L’objectiu nostre és governar i el meu, ser el proper alcalde de Sant Feliu.

Vostè ja va ser regidor en alguns mandats durant els anys 80 i 90. Quina experiència pot aportar?

Vaig ser regidor per primer cop el 1987 i vaig estar a l’equip de govern fins el 1999. L’experiència és àmplia i diversa, he estat en diversos àmbits com educació, joventut, cultura, esports, recursos humans i fins i tot policia local. Evidentment, això em va omplir molt i em permet encarar aquest projecte amb aquest coneixement, tot i que amb els mètodes actuals i no pas els dels 80 i 90, perquè si d’una cosa estic convençut és que la situació ha canviat dràsticament. El món ha canviat, però tinc molt clar que la ciutat es va construir els anys 80 i 90 sota govern socialista i nosaltres, després de la crisi, volem recosir-la des del punt de vista social i econòmic.

Es pot dir realment, amb aquests precedents, que vostè és la renovació del PSC? Què destacaria de la seva candidatura?

Ara mateix, sóc és la renovació perquè he estat allunyat de les responsabilitats de govern des de 1999. I durant 16 anys han passat moltes coses. El meu bagatge em serveix a mi personalment i també de cares al nostre projecte, que inclou persones totalment noves en política. Això és un punt a favor de la meva candidatura. Dels 10 primers, en Salvador Calabuig i jo som els únics que aportem l’experiència de govern. Si la ciutat mira enrere, sabrà valorar la nostra aportació en aquell moment, però ara hem tornat perquè creiem que cal fer un salt endavant amb aquesta ciutat i, per fer-lo, cal experiència, joventut i renovació a fons de l’opció socialista. En alguns casos, tornem a les arrels, però amb d’altres som agosarats posant de número 4 a un noi de 18 anys, que serà regidor. Aquest és el canvi que hem fet els socialistes. Anem a jugar fort amb un projecte renovat, perquè els últims 16 anys vitals hem fet moltes coses de formació i personals relacionades amb gestió municipal.

Què l’ha fet envalentir per tornar-se a presentar?

Prenc aquesta decisió perquè crec que la nostra ciutat ha de fer un salt important endavant per situar-la d’una vegada entre les capdavanteres de les nostres comarques i el nostre país. El que convé és una renovació de la manera de fer les coses, des dels punts de vista polític i de gestió. A mi m’engresca el fet de poder-la oferir amb la meva voluntat de servei demostrable durant molts anys. Porto Sant Feliu a dins, crec en aquesta ciutat i crec que puc fer-li una transformació important, per això m’hi poso.

Quin model de ciutat creu que hauria de tenir Sant Feliu?

El nostre model té uns punts bàsics, com ara la garantia d’uns serveis iguals per a tothom, sense exclusions ni discriminacions. El govern ha de tractar a tothom de la mateixa manera, administrativament i en tots els àmbits municipals(cultura, educació, esport,…) És difícil però ha de ser així, i tinc dubtes que realment ara ho sigui. També volem que l’economia sigui estable, sense viure de bombolles. Hem de tenir un model turístic i reivindicar que som la capital de la Costa Brava, encara que d’altres s’autoanomenin així. Hem de crear un nou marc econòmic social i de turisme amb coresponsabilitat d’empresaris, treballadors i ajuntament, en un Ens de gestió. Insistirem molt en la seva creació, perquè és bàsic tenir un horitzó, saber què ens convé com a ciutat i cap on hem d’anar, oferir un producte turístic únic i original, estudiar com transformar i potenciar la ciutat, la seva façana de mar. Hem de ser capaços, entre tots, de creure que Sant Feliu ha de ser un puntal de l’economia gironina en matèria turística.

Per tant, aquests són els eixos del seu programa electoral?

Ens preocupa l’economia, l’ocupació, l’estructura urbana i el manteniment de la ciutat. Estem contents que s’hagin desencallat alguns temes urbanístics com la finca d’Agglotap, però ara caldrà repensar tots aquests espais del voltant i també l’aparcament del Passeig, ja que sobre el Passeig no hi ha d’haver cotxes. Tot això s’ha de debatre amb la intervenció del màxim de gent possible, no ha de ser una decisió política ni de la societat per lliure. Tothom ha de ser coresponsable i si es fa un referèndum, ha de cobrir el màxim d’opcions, no només un “sí” o un “no”. Un altre eix del programa és l’educació, tant la reglada com la no reglada, suport, espais per fer deures, espais amb wifi, garantir l’accés a un dret com són les escoles bressol als 2 anys,… També cal garantir els drets mínims dels més desafavorits, que ningú es quedi sense menjar o desatès, ni gent amb pobresa energètica i el dret a l’habitatge digne, amb voluntat política de l’Ajuntament malgrat que el govern de la Generalitat de Catalunya sigui incapaç de portar-ho a terme. La prioritat a Sant Feliu han de ser les persones.

Com definiria els caps de llista adversaris en aquestes eleccions?

Hi ha algun cap de llista que tot just l’acabo de conèixer, però la relació amb tots ells és bona, he parlat amb tots. Tothom que encapçala una llista està oferint el màxim de les seves possibilitats i mereix respecte. M’agradaria que tots treballéssim des del diàleg i el consens , perquè si els polítics es dediquen a discutir entre ells, el ciutadà no hi vol saber res.

Com valora l’equip de govern d’aquest darrers 4 anys?

El PSC ha estat en la coalició de govern i cal valorar la feina feta com a notable. Jo destaco fermament la feina feta per la Verònica Lahoya i en Joan Vicente en servei socials i urbanisme, respectivament. La Verònica ha impedit que l’atenció a les persones anés a la baixa per la crisi i en Joan ha anat recuperat espais difícils de recuperar per la ciutat.

Repetirien el pacte PSC-CiU?

Ara mateix, no és el moment de parlar d’això. Es pot repetir o es pot pactar amb d’altres grups. Som conscients que es necessitaran voluntats d’entesa, però ara mateix no ens podem decantar. Les nostres línies vermelles són els partits xenòfobs i a Sant Feliu no se’n presenta cap. Si no hi ha majories suficients, caldrà diàleg. Però ara mateix, ningú sap si serà primer o tercer, per tant seria parlar per parlar.

Josep Melcior Muñoz, de quina branca del PSC és? De la independentista,de la federalista o de la unionista?

Catalanista quan parlo de Catalunya i federalista amb la meva visió d’Espanya. Sent federalista i ganxó, no faig res més que respectar els nostres avantpassats.

Entrevista a càrrec de Laia Bodro i Joan Serra

Jordi Vilà, cap de llista d’ERC, passarà a ser, després de les eleccions, un dels regidors amb més longevitat dins el consistori. Sempre fent oposició –excepte 3 anys que va estar al Govern- amb una dialèctica plena de cultismes i desestimant la jugular de l’adversari. Havia amenaçat de plegar, però ha tornat i aquestes poden ser les eleccions que el catapultin, fins i tot, a la tercera plaça, si les previsions no van desencaminades i tenint en compte que ERC va ser la força més votada a les darreres eleccions europees a Sant Feliu.

Vostè va dir a l’Assemblea de militants que no es presentaria de nou com a alcaldable, però aquí el tenim. Què li ha fet reconsiderar la decisió?

El procés nacional d’alliberament de Catalunya va fer repensar-m’ho. El 2011 sortim del tripartit, però aleshores va venir tot el rebombori popular amb la sentència sobre l’Estatut. I aquí és on crec que puc aportar com a cap de llista.

Fins a dia d’avui, el sostre d’ERC a Sant Feliu ha estat 2 regidors, tot i que actualment hi és vostè sol. Creu que pot batre aquesta marca?

És clar, ens presentem amb el propòsit motivat de superar-lo. Les circumstàncies són totalment propícies perquè això passi tant a nivell nacional com local.

Es trobaria més còmode governant o a l’oposició?

Governant, de tota la vida! El propòsit de qualsevol partit que es presenti a les eleccions ha de ser aquest. Governant es poden fer moltes coses amb criteri republicà i jo vaig fer-ho durant tres anys en la legislatura anterior, amb accions com ara gestionar el Festival Porta Ferrada amb el pressupost més alt de la història amb menys dèficit de la història. Ara, no s’ha d’estar a dins de qualsevol govern a qualsevol preu. A l’oposició també es pot fer feina i ERC n’ha fet molta al llarg d’aquests 20 anys que fa que tenim grup municipal. Per exemple, per tenir oficialment l’estelada penjada ran de mar nosaltres vam estar al peu del canó presentant mocions durant una pila d’anys. Sempre ens deien que això era impossible, que érem uns il•lusos pescallunes i, al final, el Ple de l’Ajuntament ho va aprovar. Tinc una gran satisfacció per això.

En quin model de ciutat creu ERC, amb Jordi Vilà al capdavant?

Nosaltres creiem en un model republicà en què el ciutadà és la primera categoria política, i això passa per tenir un criteri en què l’educació és el referent personal. Quan una persona té bona formació, té criteri personal suficient per contrastar totes les opinions que rebi. I això acaba marcant el desenvolupament de la ciutat per la suma d’individualitats. Nosaltres podem garantir que tot allò públic es gestioni amb honestedat, eficiència i amb criteris de democràcia perquè arribi justament a tothom.

En què es basa el seu programa electoral?

Té tres eixos principals: atenció a les persones, promoció econòmica i independència de Catalunya. La política social, per atendre amb rigor les necessitats bàsiques de la població, és el primer punt en època de crisi, amb l’Asil, el CAP, els col•legis, les beques menjador, els desnonaments, les plusvàlues, l’atur,…; en segon lloc, cal una política de promoció econòmica basada en aprofitar la cultura i la natura per crear un model turístic genuí difícil de copiar, amb accions com la recuperació de la Font de Monticalvari, la restauració d’ espais degradats, la recuperació de l’herència Anlló, la construcció d’un càmping i, en àmbit cultural, promoure la candidatura a la capitalitat catalana de la cultura o de la sardana, fer el Museu Thyssen i l’equipament del monestir, recuperar premis en l’àmbit musical i literari,… . El que no pot ser és anar trampejant com ha fet el govern amb el gestor turístic o el Museu Thyssen, que l’alcalde mateix diu que té por de fer-lo… Un govern amb por no serveix! I en quant a l’alliberament nacional de Catalunya, volem crear una regidoria per a la transició nacional i per això els 31 components de llista d’ERC ens hem compromès amb el text de l’ANC.

Quina política de pactes podria seguir el seu partit?

N’hem parlat, perquè aquest tema sempre surt, però ara això només serveix per fer bullir l’olla. El que està clar és que les exigències post-electorals per a possibles pactes seran l’eix social, l’eix econòmic i l’eix de l’alliberament nacional. I això ho defensarem per terra, mar i aire.

De què està més i menys orgullós dels darrers 4 anys com a regidor?

Del que estic més orgullós és d’haver fet una oposició constructiva, votant, quan ha calgut, punts que hem cregut que tenien solvència ètica i recorregut polític, com ara la nova contractació del subministrament de llum i la concessió administrativa de la Porta Ferrada. I del que n’estic menys orgullós és no haver pogut estar, alguna vegada, a l’alçada de les circumstàncies per defensar amb criteri el punt de vista republicà.

Els darrers 4 anys, excepte en els temes nacionals, se l’ha vist poc bel•ligerant fent oposició, al contrari que TxSF. S’està guanyant una fama de tou, de massa bona persona?

Bona persona intento ser-ho tant com puc. De ximple, intento no ser-ho mai. He actuat tenint en compte el fet nacional i la crisi econòmica. Les meves intervencions anaven amb un punt de veu reposat, filosòfic i motivador, per tal que el govern tingués una visió estratègica per quan acabés la crisi, amb posicionaments radicals per a despertar Sant Feliu. Però no ho han fet. El tipus d’oposició que ha fet Tots per Sant Feliu, sincerament, no el comparteixo. L’oposició ha de ser crítica, però constructiva. Ells han fet barrila de forma constant i com a estratègia continuada. I aquí, la política dimiteix. ERC només es va despentinar amb el cas de les gravacions il•legals de persones que feia el regidor Càrdenas amb les càmeres del Casal d’Avis, perquè era intolerable i immoral i al final l’alcalde i el regidor van acabar demanant perdó.

Què destacaria del seu equip?

El candidat ha estat escollit en assemblea i això m’enorgulleix. Jo destaco que és gent que té una militància ciutadana molt compromesa en diferents àmbits, amb molts independents amb molt rigor i molta honestedat, que dóna valor com a grup.

Com definiria els caps de llista adversaris en aquestes eleccions?

No els conec a tots, lògicament, però sobreentenc que tots posen les seves virtuts per a la causa pública… Relació política en tinc amb tots ells, més enllà de la discrepància política que hi ha, a vegades molt severa.

Què li sembla l’aparició de MES i l’auge de la CUP, com a contrincants en l’independentisme d’esquerres?

En principi, si fan causa per la reivindicació nacional catalana, em semblen bé. El catalanisme polític sempre ha estat plural, tant el de dretes com el d’esquerres i a mi això m’agrada. La CUP ve de l’esquerra dogmàtica, que nosaltres no compartim perquè som socialdemòcrates, i MES surt de l’escissió del PSC, però tenen tota la legitimitat. La independència l’hem de fer entre tots i no cal anar amb llistes úniques.

Què en pensa que a la façana de l’Ajuntament no hi onegi la bandera espanyola?

Em sembla una cosa natural, vista l’opinió social de la gent de Sant Feliu de Guíxols. No es poden imposar normes i pautes contra criteri de la majoria. Em sembla que la voluntat popular s’expressa perfectament a la cruïlla entre la Rambla Vidal i el Passeig de Mar, on hi oneja l’estelada, per decisió oficial, des de fa més de 4 anys.

Carles Motas es presenta per segona vegada com a cap de llista de Tots per Sant Feliu (TSF). Malgrat que va ser alcalde durant un any entre 2010 i  2011 després de fer una moció de censura al guanyador de les eleccions, Pere Albó, Carles Motas era el segon de la llista en aquells comicis i accedí a la cima després de la dimissió del cap de llista Joaquim Valls. Aquest empresari de l’hostaleria s’ha fet famós per repetir fins la sacietat tot allò que pensa de l’equip de govern.

Per què TxSF ha de guanyar les eleccions?

Primer, perquè crec que presentem el millor equip per governar la ciutat. Tenim l’experiència d’altres legislatures i també perquè cal un canvi i nosaltres som un canvi amb garanties de bona gestió i de gent preparada per governar.

En cas de que no fos així, TxSF seguirà des de l’oposició amb el mateix esperit punyent?

Explicant la veritat! El que hem fet aquesta legislatura ha estat explicar la veritat des del primer moment. Jo crec que aquesta és la feina que ha de fer la oposició.

En cas de que s’hagi de pactar, tenen alguns candidats pensats?

Nosaltres en principi estem oberts des del primer moment a parlar amb tothom que vulgui parlar amb nosaltres. Aquest ja va ser el meu discurs d’investidura del 2011, on vaig oferir diàleg a tots els partits que vulguin parlar amb nosaltres. És la feina del polític. Les bones idees no venen només de la gent del meu partit, segur que altres partits tenen bones idees i gent preparada, suposo. Però com és lògic, jo crec que les millors són al meu equip.

Parlant dels altres grups, com valora la irrupció de nous partits polítics a Sant Feliu?

Suposo que això vol dir que la gent té inquietuds i ganes d’un canvi.

Quin model de ciutat proposa TxSF?

Nosaltres en principi, veient què ha fet CiU, el primer que volem és ser una ciutat normal. Amb el govern que hem tingut, no hem sigut una ciutat normal en molts aspectes. Llavors la meta és ser una ciutat “d’excel•lència”, i tenim tots els recursos per poder-ho ser. Tenim l’entorn, i no se n’està traient la potencialitat que es mereix.

El govern municipal aposta pel turisme familiar. Comparteixen aquest model de ciutat?

Aquest model de turisme no l’hem vist enlloc. Si apostar pel turisme familiar vol dir contractar un gestor turístic a 5500€ al mes, doncs aquest no és el nostre model. (El candidat ens assegura que té tots els documents per justificar les acusacions al consistori)
El sector turístic ha estat molt abandonat en molts aspectes, com en posar persones competents en les àrees crítiques de la ciutat. Amb el pacte entre CiU i el PSC de llavors el que s’ha fet ha estat repartir cadires en comptes de mirar d’adequar capacitats de les persones. En els partits tradicionals el que s’està fent és cobrir expedients i amistats. Hi ha cops de colze per anar a les llistes.

Això vol dir que no contractareu càrrecs de confiança?

No, jo estic a favor dels càrrecs de confiança. Són persones vàlides que han de tenir la confiança de tot l’equip de govern, no ha de ser un amic de l’alcalde.

Quina valoració feu de l’oposició que heu fet durant aquests quatre anys?

Nosaltres hem estat treballant des del primer dia. El primer ple es va convocar el juny del 2011, i des d’aquell moment vam començar a fer oposició. Si la gent de Sant Feliu ha pogut veure la mala gestió que ha fet aquest equip de govern i el desastre de pacte que ha significat per la ciutat; això ha estat gràcies a l’oposició que ha fet Tots per Sant Feliu. Nosaltres hem explicat des del primer moment què estava fent el govern, fiscalitzant. Això ha implicat moltes hores de feina, em sembla que feia molts anys que no es veia un grup que entrés tantes instàncies demanant informació a l’equip de govern. Nosaltres llegim… te’n faries creus de la quantitat de vegades que els regidors han anat en un ple sense saber el que voten. Si ho sabessin no sé si votarien a favor d’eliminar les pensions de jubilació dels treballadors. Aquest equip de govern, sobretot CiU, ha anat més enllà del que estava marcant la llei que estava fent el Partit Popular a Madrid. Això no ha passat a cap altre municipi de l’entorn.

Ha arribat la campanya electoral i el senyor Pere Albó encara no ha tornat els diners cobrats de forma irregular. Tornarà a sortir aquest tema en campanya?

Hi ha dues sentències que diuen que aquests sous s’han cobrat de manera irregular. Hauria de posar una mica de seny i deixar de suplicar als jutges que li deixin no tornar els diners. Això de que Albó digués que el PSC havia fet de mur de contenció a les retallades de CiU és més propi d’un concurs d’humoristes que d’un polític. Aquesta qüestió dels diners irregulars es podria haver resolt durant el primer ple, admetent l’error i donant la raó a TxSF. En aquell ple ens vam sentir a dir que fèiem “polítiques de claveguera”.

La remodelació de l’Asil Surís és la vostra proposta estrella o teniu més projectes per mostrar?
La nostra proposta estrella són les persones i procurar que no hi hagi ciutadans de primera i de segona. Això ara està passant a l’Asil. No té les mateixes instal•lacions que a l’Hospital Gent Gran. L’edifici s’ha d’adequar a unes condicions presentables. I nosaltres no proposarem res que no sigui viable.

El pàrquing soterrat del passeig podria ser un exemple,doncs, de projecte no viable?

No, això es pot fer, el que passa és que no ho hem vist. Això ja va ser campanya electoral el 2011. No han fet res i ara ens volen vendre una moto. L’alcalde ven fum. Si han tingut una majoria amplíssima, per què no ha fet el pàrquing? A TxSF no ens han consultat res sobre aquest tema.

Albó assegura que el contracte de la neteja es va fer quan TxSF estava a l’equip de govern.
Sí, estàvem a l’equip de govern, i CiU estava a la taula de contractació. Va ser un contracte transparent. A la taula hi havia representants del govern i representants de l’oposició. Quants representants de l’ oposició hi ha hagut aquesta legislatura en algun contracte que hagi fet CiU? Zero.

TxSF és un partit sobiranista?

TxSF és un partit que creu en el dret a decidir. Nosaltres defensem que la gent s’expressi a través d’eleccions. Som un partit transversal. En el nostre grup tenim gent de tots els pensaments, però tots som radicalment democràtics.

Creu en la limitació de mandats?

Amb dues legislatures amb el càrrec d’alcalde ja n’hi hauria prou. No seria el mateix, però, vuit anys de regidor, perquè si estàs a l’oposició són anys de formació. Aprens molt més estant a l’oposició que a al govern. Jo crec que tothom hauria de passar per aquesta responsabilitat.

A l’entrevista que li vam fer a Joan Alfons Albó ens va dir que va ser vostè el primer que va tallar el micròfon a algú. És veritat?

Jo recordo haver-li apagat el micro una vegada a en Pere Albó perquè en comptes d’anomenar als grups pel nom del partit va fer un mixt entre el nostre partit, CiU i en Luque. Li vaig apagar una vegada per això. Però ell ens ha tancat el micro a nosaltres perquè no li agradava el que dèiem. En Joan Alfons ha eliminat el debat en els precs i preguntes. Ara hem de fer totes les preguntes alhora i si vol, contesta, i si no, ens ho han d’enviar per escrit. Encara no hem rebut res.

Entrevista feta per Ariadna Sala i Vanessa Luque

Joan Alfons Albó encapçala per cinquena vegada la llista de CiU a la ciutat. L’actual alcalde espera revalidar el gust dolç de la victòria, un gust que ja ha tastat tres vegades (1999, 2003 i 2011), amb un 75% d’eleccions guanyades fins al moment (el 1995 va ser superat per Antoni Juanals).  Albó ens fa cinc cèntims de com pensa fer-ho i repassa alguns dels temes més espinosos de la legislatura que acaba.

Perquè creu que hauria de revalidar l’alcaldia?

Perquè tenim projectes a mig fer i molt bones idees per millorar Sant Feliu, amb gent capacitada per portar-les a terme . Són idees, sobretot, perquè la gent pugui viure millor, trobar feina,… Fa uns anys es parlava de fer una piscina i un nou geriàtric, i nosaltres ho vam fer, així com refer l’Escola de Música. També, malgrat la crisi econòmica, tenim l’Espai Thyssen. El que ens diferencia amb les altres formacions és que, a part de tenir idees, les duem a terme.

Què destacaria de l’equip que ha escollit per acompanyar-lo en la candidatura?

Destaco que la gent és molt diversa, però capaç de treballar en comú en un projecte i millorar-lo malgrat tenir opinions diferents. A vegades, agafar gent del teu cercle d’amistats implica que tothom té un pensament homogeni i aquí, això no passa, ja que hi ha gent que fa 3 mesos ni tan sols coneixia. I un altre fet a destacar és que som molt permeables a les idees que vénen de fora.

Ens ha cridat l’atenció que hi ha una gran diferència entre generacions al vostre equip. Com s’ho fa per cohesionar gent gran i gent molt jove?

Sí que és veritat que tenim joves de 25 anys i jubilats de 70 i escaig, però com deia abans, al meu equip som capaços de, tot i tenir punts de vista diferents, a l’hora de la veritat arribar a la millor solució junts. Però no t’oblidis dels de 40 anys a 50 i tants! El que va davant (riu perquè es refereix a ell mateix) en té 51 i la número 2 també està en aquesta franja.

Per quin model de ciutat aposta Joan Alfons Albó?

Que algú digui que farà un model de ciutat em sembla una expressió de supèrbia, ja que el model ve donat i, en tot cas, cal millorar-lo amb l’Urbanisme, que ha de permetre construir hotels, protegir els elements i singularitats de Sant Feliu i fer créixer la petita indústria respectant l’entorn. Respecte fa uns anys, el model de ciutat s’ha anat transformant, però realment un equip de govern no pot decidir un model de ciutat, perquè hi ha moltes circumstàncies que hi influeixen. Per exemple, tenim un terme municipal molt petit i això fa impossible encabir-hi una gran zona industrial, per tant, les grans empreses no tenen lloc a la nostra ciutat. Som de litoral i tenim una orografia peculiar, i això també condiciona. Sense anar més lluny, segons uns càlculs que fa la Generalitat, a Sant Feliu li tocaria tenir una pista d’atletisme, però aquí, això no es pot fer perquè caldrien uns moviments de terres enormes, no tenim un espai pla de tants metres… Una altra circumstància va ser el boom de la construcció: va trencar la diversificació econòmica de la ciutat i les empreses feien pisos enlloc d’hotels com abans. Per sort, això s’ha acabat i es tornaran a fer hotels. Resumint, el nostre model de ciutat és turístic, basat en l’entorn, la història i la cultura mediterrània, amb petites empreses industrials. El turista té la sensació que això és un lloc autèntic i nosaltres potenciem la singularitat de Sant Feliu per atraure visitants.

Quins són els punts forts del seu programa electoral?

Hi ha un element dissuasiu que fa que els visitants passin de llarg: l’aparcament. I això ho hem de solucionar. Per altra banda, cal embellir més la ciutat per ser encara més singulars. També volem trencar l’estacionalitat del turisme per fer que Sant Feliu tingui visitants tot l’any i així crear llocs de treball. Les grans eines que ja teníem les hem millorat: la història i el Monestir, amb les torres visitables; la via ferrada, que aviat ampliarem perquè per Setmana Santa vam tenir 400 visitants diaris; el Thyssen, que ha venut més de 100.000 entrades en 3 anys; el nou model de gestió del Festival Porta Ferrada, que ha fet augmentar el nombre d’entrades venudes i rebaixar el pressupost… Pel que fa a l’atenció a les persones, a les Escoles Bressol i el geriàtric hi hem augmentat l’aportació…Les dues coses més importants són crear llocs de treball i l’atenció a les persones més necessitades.

Canviant de tema, es veu pactant amb algú per governar?

De moment no ens ho plantegem. Ara no cal fer especulacions, està fora de lloc.

Quina opinió té dels altres candidats?

Alguns són gent ferma, que conec i sé que, malgrat tenir idees diferents, actuen amb noblesa i dels altres, doncs, prefereixo no opinar.

Durant tot el mandat, la població s’ha anat queixant que la ciutat no està prou neta i que tenim molts carrers empantanegats amb obres. Creu que això pot fer que el votant el castigui?

El contracte de la neteja viària el va preparar, l’any 2008, la gent de Tots per Sant Feliu, amb Carles Xargay al capdavant, i és un contracte heretat, que està molt mal fet, molt rígid. A més, de les diferents ofertes presentades, només van obrir l’oferta de l’empresa que ja hi havia. Administrativament, el contracte pot estar ben fet, però es va anul•lar la competència i la màxima concurrència. Per tant, hem caigut en mans de l’empresa que en aquell moment va decidir Tots per Sant Feliu. Pel que fa a les obres dels carrers, ja hem sancionat l’empresa amb la qual hem tingut problemes i és possible que aviat la tornem a sancionar. Això no havia passat mai, les empreses sempre compleixen els terminis. A part del retard, tenen recursos humans insuficients, els plans de seguretat són incorrectes, no hi ha suficient maquinària i nosaltres fem 2 visites al dia a l’obra per saber com evoluciona .

Si surt guanyador de les eleccions, es canviaran els mètodes d’adjudicació de contractes?

No cal. Simplement, el 2016 finalitza l’actual contracte de la neteja. En la propera licitació, no sé qui guanyarà, però no tinc cap dubte de qui no guanyarà. I amb el contracte de la concessió de la zona blava, que s’acaba aviat, passarà el mateix.

En el programa electoral, fan referència a l’”esperit de voler millorar”. A què es refereix?

Es refereix a la permeabilitat de les bones idees i a tenir clar quin és l’objectiu d’estar a l’Ajuntament. Aquí no s’hi ve a complementar la pensió, ni a trobar la feina que no tens, es ve a millorar la ciutat amb vocació. És l’esperit de servei durant un temps. La clau és no ser un professional de la política, perquè aquests solen perdre de vista la realitat.

Expliqui’ns la viabilitat del projecte de pàrquing soterrat

Hem fet un estudi econòmic per al projecte i ens diu que és perfectament viable. De l’aparcament se’n beneficiaran molts comerços, molts bars i molts restaurants perquè hi passarà molta gent. El retorn per a la ciutat serà molt gran, molt més que una plaça o un carrer. Un aparcament cèntric repercutirà a molta gent; fins i tot el propietari del futur Hotel Elke de la Rambla del Portalet em va preguntar com estava el tema del pàrking, perquè lògicament li interessa que n’hi hagi. A més, farem un paquet per gestionar l’aparcament i tota la zona blava i això encara el fa més viable. I cal subratllar que l’aparcament tindrà arbres al cim del Passeig dels Guíxols.

Què creu que el pot fer guanyar o perdre les eleccions?

Molt fàcil. Disposar o no de la confiança del ciutadà.

La última pregunta és més de caire anecdòtic. Perquè havia apagat el micròfon durant alguna intervenció del cap de l’oposició als Plens?

Primer cal aclarir que ell fou, quan manava, el primer que va tallar el micro a algú, i ho feia amb escreix. En el meu cas, el tallava perquè parlava quan no li tocava. Ho havia fet al principi, però després vaig descobrir que era millor deixar-lo parlar, perquè així quedava retratat. Era millor que s’esplaiés, que cridés, que donés cops de puny sobre la taula,…però en tot cas qui en va fer un ús absolut va ser ell.

Entrevista a càrrec de Vanessa Luque i Joan Serra

Encetem aquesta secció d’entrevistes electorals amb una candidata a les eleccions municipals de 2011, que va ser l’alcaldable per la única formació que en aquells comicis es va quedar a les portes d’entrar a l’Ajuntament. És la Teresa Massegosa, en aquell moment cap de llista per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), anteriorment coordinadora de les consultes per la independència del 25 d’abril de 2010 i que actualment segueix la política de forma relaxada, mirant-s’ho des de la distància mentre es recupera d’un accident que va patir fa uns mesos, quan va ser atropellada per un vehicle en un pas de vianants de la ciutat.
– Com valora l’experiència d’haver estat cap de llista d’un partit?
Va estar molt bé. Era un projecte nou, un partit nou i molta gent que no havia estat mai en cap partit polític. Es va fer molta pinya, érem realment un equip amb molta il•lusió i moltes ganes de treballar per la ciutat. Va ser una experiència molt enriquidora, tant personalment com política, perquè vam treballar al costat d’altres partits i gaudir de la companyonia, i de la no companyonia, amb gent d’altres formacions.
– El fet de no sortir escollida li va fer perdre la il•lusió?
Sí, perquè anàvem amb la il•lusió de poder entrar, sinó ja no ens hi haguéssim presentat. Et quedes una mica decebuda, però és el que la ciutat va triar… De tota manera estàvem molt contents del suport que ens va donar la gent amb aquests gairebé 300 vots. Decebuts, sí, però vam continuar fent política d’una altra manera.
– En no sortir escollida continuava en actiu anant als Plens municipals i inclús algun cop havia intervingut en contra d’algun comentari de la cap de llista del PP. De cop i volta, però, ja no se li va veure més el pèl. Què va passar?
Quan vam començar el projecte a Solidaritat, tot va començar de zero, amb molta il•lusió des dels diputats fins a nivell local, fent pinya. Després es van començar a fer grupets d’amics a dins del partit i això ja no em va agradar, començava a ser un partit dels de sempre, en què s’ha de fer la pilota als de dalt. Jo no sóc així, no em sentia a gust allà dins i vaig decidir sortir-ne. Vaig deixar el partit i la política la continuo fent des de fora. Ja no vaig als plens però els segueixo en directe per la ràdio, igualment, i també a través de la premsa tant a nivell de ciutat com a nivell nacional.
– Ha tingut alguna oferta en aquestes eleccions per anar a alguna llista?
Com que estic de baixa des de fa 4 mesos i no podia anar a cap llista… doncs no et contestaré la pregunta (i comença a riure).
– En aquestes eleccions només hi ha una dona cap de llista, la Elena Delgado de la CUP, que, com SI, és un partit independentista i petit. Es mostra amb més simpaties cap a ells per aquests fets?
Que només hi hagi una sola de dona de cap de llista és un fet que sap greu, i més havent-hi tantes llistes com hi ha aquest 2015. No em posiciono, però, més cap a la CUP per aquest fet. No la votaré perquè sigui una dona. Jo em miraré totes les llistes a nivell local, en què hi ha gent que val molt i gent que no val per la política a totes les llistes i, aquesta vegada, haurem de sospesar molt a qui votem a nivell municipal.
– Per tant, no té encara el vot decidit…
No. A nivell nacional el president Artur Mas té tot el meu suport, però a nivell local no tinc decidit el meu vot.
– Com a ex alcaldable, quines propostes troba a faltar per part dels partits que es presenten aquest any?
Ui! Moltes! Hi ha massa coses que es diuen i no es fan. En aquest moment, s’haurien de fer propostes per la independència del país, ja que l’alliberament comença des dels pobles. Aquí Sant Feliu, no sé com ho encararan els partits, si això ho tocaran o quedarà al marge. I a nivell local, crec que calen propostes en matèria de neteja de la ciutat i seguretat viària, i això últim ho he patit. Els cotxes corren massa, en aquesta ciutat, i no veig que des de l’Ajuntament hi posin gaire remei. Caldrà repassar els programes electorals i veure les propostes.
– Fa 4 anys es parlava del pàrking, es va fer un debat en què cada partit va presentar la seva proposta. Quatre anys després, el pàrking continua sense estar fet. Vostè en aquell moment apostava per una consulta. Continua pensant igual?
Sí, i tant. Les coses que requereixin grans despeses i les que impliquin mobilitat o obres, crec que ha de ser el ciutadà qui les decideixi. A més, les consultes no creen gaire despesa ni gaires maldecaps. És la ciutat de tots i on vivim tots, i ho hem de decidir tots. És molt simple fer una consulta, i dónes veu a tothom. I en quant a que han passat 4 anys… no és el pàrking sol, són tantes coses que passen els anys i no es fan…
– Amb el panorama polític actual, com animaria al ciutadà a què vagi a votar?
Primer de tot, estem en una democràcia i tenim aquesta gran sort de poder-la utilitzar. Per tota la gent que ha lluitat durant anys per poder-la tenir, només per això, ja val la pena anar a votar. Votin a qui votin, però que la participació sigui alta.
– El nou alcalde o alcaldessa de Sant Feliu de Guíxols hauria de…
De governar amb seny, sobretot. En aquest moment no es poden llançar els diners com es fa actualment amb projectes inútils i coses que avui es fan i demà es treuen perquè estan mal fetes o canvien d’opinió. Es llencen massa diners i les coses s’haurien de rumiar dues vegades. Les coses s’han de fer per bé, que no s’hagin de gastar diners desfent-les o retocant-les. Necessitem molts projectes per tirar endavant i s’han de fer governant amb seny i estant oberts a opinions d’altres partits. Cal mirar per la ciutat i no pas portar la contrària als altres perquè no són del mateix partit. Prou baralles absurdes! Amb les baralles, la ciutat en queda al marge, perquè els ciutadans tenim molts maldecaps per tirar endavant, avui en dia.