La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora catalana d’origen amazic que resideix a Vic des dels vuit anys. Autora dels llibres “De Nador a Vic”, que va obtenir el Premi Columna Jove l’any 2004,  i “Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes”, del 2006.  El passat 22 d’agost va participar en l’acte “Immigració i emigració davant el procés català” a la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de la nostra ciutat i l’historiador i exdiputat Toni Strubell li va fer unes preguntes per a Tribuna Ganxona. 

Laila, creus que els catalans d’origen coneixen prou bé els magrebins i viceversa?

No. Aquest és precisament el problema, el desconeixement mutu.  Existeix una gran ignorància que s’acaba transformant en rebuig i crea falsos prejudicis.

Què es pot fer per millorar aquest coneixement i la relació entre “comunitats”?

La primera cosa que cal fer, crec, és adonar-se que no ens coneixem i ser conscients que sense això no podem ser bons veïns. A partir de llavors, parlar i actuar. La convivència és una obligació de tots , tant dels que han nascut al país com els que arriben d’altres llocs.  Crec que hi ha moltes coses a fer. Per exemple, formar associacions mixtes (immigrants i no immigrants) per compartir informació sobre temes que preocupen a la societat. Motivar tothom a col·laborar a les festes del barri, xerrades, crear espais d’intercanvis, fer cursos per l’aprenentatge de la llengua del país de convivència…

Doncs hi ha molta feina a fer!

I encara podria continuar amb el llistat de propostes, però el que mai es pot fer és deixar que el temps canviï les coses o que altres generacions ens solucionin els problemes. El temps no canvia, els que hem de canviar som nosaltres, els humans.

Quina és la problemàtica de la dona àrab a Catalunya?

El problema són els prejudicis que tenim tots plegats. De dona àrab n’hi ha tanta varietat com dones. A vegades penso que som tan simples que ens deixem emportar per la vestimenta o el físic d’una persona. La dona àrab té mala fama a Catalunya perquè pel seu aspecte es creu que està submisa i que viu en una presó sense reixes. Hauríem de prescindir-ne de la carcassa, mirar les persones pel que són i no pel que voldríem que fossin.

Vostè què recomana a les joves àrabs en les seves vides?

Als joves àrabs els recomano estudiar. Estudiar vol dir tenir ulls a la cara, tenir criteri i prendre decisions.

Ha estat molt valenta i ha lluitat per fer una educació superior. Com ha estat la seva lluita?

No hi ha lluites fàcils , però ningú ha dit que la vida ho sigui, de fàcil. Tot depèn de les ganes que un té per aconseguir allò que vol. Quan vaig començar a somiar amb un futur millor per a mi, estava completament sola. La solitud ens fa més valents i, fins i tot, ens  pot acabar agradant. Confesso que no és el meu cas. Però, vaig decidir començar una lluita carregada d’enganys, mentides i de sentiments de culpabilitat perquè no era la persona que els altres (les persones que més m’estimen) esperen que sigui.

Hi ha paral.lelismes entre el món amazic i el catala?

Molts!! “Amazic” vol dir “home lliure”. Precisament, ens uneix el desig de la llibertat. Històricament tenim punts en comú.

Què li ha reportat sortir al programa “El convidat” d’Albert Om?

Hi hagut un canvi en la meva vida. Gràcies al programa vaig poder demostrar la meva manera de fer i de pensar, sense fer teatre ni avergonyir-me de res. La gent, pel que comenta, em veu i em sent més propera i humana. Considero que va ser un repte, un regal.

Com valora l’acollida que han tingut els seus llibres a Catalunya?

Una acollida molt positiva. Les meves obres s’han tractat amb molt d’afecte.

Què podem esperar del seu proper llibre?

El proper és un experiment diferent perquè el protagonista és un noi adolescent que li passen una sèrie de successos. És un llibre dirigit als adolescents perquè he treballat amb ells més d’una dècada i m’han ensenyat molt.

Vostè diu que viu entre dues “pàtries”. Com es viu això?

Ho visc com la filla d’uns pares separats o divorciats, però aquells pares que s’estimen i es respecten, però per motius de vida no poden estar junts. Jo estic al mig. Els estimo per igual i els necessito per ser feliç.

Francesc Cardús i Planas és l’Inspector cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) del Baix Empordà-Sant Feliu. L’ABP comprèn els municipis de Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro – S’Agaró, Santa Cristina d’Aro i Calonge. L’inspector Francesc Cardús es va incorporar com a cap a Sant Feliu aquest passat febrer, coincidint amb els carnavals i porta sis mesos en el càrrec.

Va ingressar al Cos de Mossos d’Esquadra l’any 1985, enguany celebra els seus 30 anys de servei al país. Ha estat destinat a Barcelona, Girona, Tremp, La Seu d’Urgell, Mollet del Vallès i Blanes, entre d’altres. Abans de venir a Sant Feliu, els darrers llocs de responsabilitat que ha ocupat han estat com a Sots-cap de la Regió Policial del Pirineu, com a cap d’Instructors de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (escola de policia on es formen tots els mossos i els policies locals) i com a cap de l’ABP Selva Litoral (Blanes-Lloret-Tossa). En aquest darrer destí hi ha estat més de 10 anys, per tant, coneix el món turístic a fons.

Senyor Cardús, quina valoració fa dels sis primers mesos al capdavant de la comissaria de Mossos d’Esquadra de Sant Feliu?

Vaig arribar al febrer perquè vaig demanar un canvi, ja que ara ho tinc més a prop de la meva residència, i la veritat és que el canvi ha estat positiu, tot i que encara estic en procés d’adaptació i coneixença de les problemàtiques de la zona. Hem fet molta feina i més que en farem.

Quines són aquestes problemàtiques? Amb què s’ha anat trobant aquests primers sis mesos?

Els problemes que pateix Sant Feliu i totes les poblacions del nostre partit judicial no són diferents de les altres poblacions turístiques.  Durant l’estiu patim uns pics pel que fa a alguns tipus de delictes, tant greus com lleus, i la resta de l’any és més estable. El principal delicte és el furt, ja que els lladres aprofiten que el turista està relaxat per pispar-li la cartera, el mòbil o fins i tot la maleta. En d’altres períodes hem tingut robatoris en cases, però ara han minvat i ja no tenim la situació complicada que havíem tingut fa un temps.

Ja que parla de furts, quins consells donaria a la gent que està de vacances o a la víctima potencial de furts?

Hem de tenir en compte que la persona que està de vacances està relaxada i feliç, i per aquest motiu no sol estar a l’aguait. Dit això, cal vigilar les pertinences com ara els mòbils, que són molt llaminers. Per exemple, una persona va tranquil·la pel carrer xatejant, el lladre se li acosta per darrere i li pren el mòbil. Ja tenim el robatori.

Un altre consell: cal vigilar les bosses de mà als restaurants, encara que la pengem de la cadira, pot ser que quan ens girem ja no hi sigui. I les maletes, quan es descarreguen del cotxe, també poden desaparèixer.  Són situacions molt quotidianes i hi ha gent que són autèntics experts i amb això fan el seu agost. Cal anar en compte, també, en no deixar objectes a la vista a l’interior del cotxe. Trencar el vidre amb un roc o una eina és molt senzill i un recurs fàcil pels lladres. I a les cases i apartaments, quantes més mesures de seguretat s’hi posin, millor, i aquestes poden ser des del gos fins una alarma, o tancaments de seguretat en portes i finestres.

S’ha registrat algun problema, aquest any, per la Festa Major?

No. La veritat és que tot ha estat correcte i ordenat.  Sí que hi hagut alguna persona que ha begut més del compte, però bé, això és normal a totes les festes majors. Però problemes greus, cap.

Quina relació té amb les policies locals?

La coordinació amb les policies locals és vital. Com a administracions públiques, la nostra funció és la de servei públic i hem d’anar tots a una. Per mi això és bàsic.  A nivell de patrulles base, la relació és bona, amb un treball de coordinació important i per part dels comandaments, fem reunions periòdiques amb els caps de les policies locals del partit judicial i establim els diferents protocols i prioritats tant en matèria de coordinació com de formació. Hi ha un treball que ja ve d’abans i ara em toca reforçar-lo amb l’objectiu de sumar i anar tots a una.

Vostè, abans d’estar de cap a Sant Feliu, havia estat a la zona Blanes-Lloret-Tossa. Quines diferències més substancials ha trobat entre aquests municipis i la nostra zona?

Hi ha molts punts en comú, però les diferències són importants.  Estem parlant de Blanes i Lloret, que cadascuna té gairebé el doble d’habitants que Sant Feliu.  Aquí, d’entrada, ja tenim una gran diferència. Un altre aspecte és el tipus de turisme, que no té res a veure.  Aquí el turisme és més semblant a Tossa. Està clar que el volum de feina no és el mateix, però pel que fa al tipus de problemàtiques, aquesta no canvia.

Vostè és un gran defensor que les policies s’involucrin en la vida social dels municipis. Quines mesures prendrà referents a aquest afer?

Aquí tenim un avantatge: el 90% dels mossos que treballen a la comissaria de Sant Feliu són de la zona o fa molts anys que exerceixen aquí, la majoria estan aparellats i emmainadats i, pel que he pogut veure, participen molt en la societat civil, en associacions culturals, esportives, d’oci… Per tant, l’encaix del Mosso d’Esquadra persona amb la comunitat és total. Ara, des del punt de vista institucional, jo, com a màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra a la zona, en sóc el primer representant. I per això m’interessa participar molt més en la vida pública i millorar aquest aspecte, ja que com a Institució hi hem de ser presents.

La imatge que tenen, a ulls del ciutadà, els Mossos d’Esquadra, en general, hauria de millorar o ja està prou consolidada?

Clar, això és com tot… Si li preguntes a una persona a qui acaben de posar una multa, segurament la visió que tindrà del cos de mossos, o de la policia local, o de qualsevol altra policia, serà la que serà. Per tant, des del punt de vista de la institució, no ens podem moure amb personalismes o amb anècdotes, ens hem de basar en dades el màxim d’objectives possible, donada la complexitat. El cos de Mossos d’Esquadra és una de les institucions més ben valorades a nivell de Catalunya a l’enquesta de seguretat pública, per exemple. Això és una dada. Aquí s’està fent feina important, i estem rebent els inputs de la gent, que t’agraeix el servei que fas i la dedicació davant problemes seriosos, personals. En general jo estic content. Quan vaig als actes, l’opinió generalitzada del servei que presta el cos de mossos és positiva.

Es queda amb algun bon moment d’aquests sis mesos?

Sí, hi ha molts bons moments, com ara la cohesió dins d’aquesta comissaria, la relació que acabes establint com a cap dels diferents mossos i mosses que treballen aquí. Intentes fer pinya, anem tots a una i fem una mica de corporativisme positiu. Això és una cosa que és sempre agradable. De vegades, com a cap, has d’assumir el paper que et toca, però per norma general la situació és bona. I a nivell extern hi ha hagut serveis interessants, i me’n vaig a dormir amb la satisfacció de què crec que he fet el que havia de fer, i a més, a mi aquesta feina m’agrada molt i per tant estic molt content.

Hi ha algun pitjor moment?

Pitjors moments, aquí, potser no, però sí que al llarg de la meva carrera professional he tingut moments durs.  El fet d’haver d’informar a una família de la mort d’un parent o d’una mare a qui el seu fill ha mort en un accident de trànsit, és una situació molt difícil i amb un desgast personal molt important. Això només ho sap la persona que ha de fer-ho. I si fos un cop a la vida, doncs passa i ja està… però passa sovint i això és difícil. Recordo també una situació a Lloret de Mar amb la mort i violació d’una turista italiana, per exemple, o una turista anglesa que va matar els seus dos fills petits. És a dir, són situacions tràgiques i que requereixen mecanismes personals per gestionar tota aquesta càrrega emocional negativa. No cal dir que totes les situacions de violència de la llar, tant de gènere com de fills a pares o amb els avis també són dramàtiques. Tot són aspectes negatius. Però al final del dia te’n vas amb la sensació d’haver fet un bon servei a la comunitat i de vegades intentes fer que les coses positives compensin les negatives.

Autors: Ariadna Sala i Joan Serra

La senyora Maria Parellada, veïna de Barcelona de 96 anys, pocs dies després de la consulta del 9-N, va enviar una carta escrita a mà al fiscal general de l’Estat en què s’autoinculpava per haver anat a introduir la papereta a l’urna. Va ser una de les moltes autoinculpacions que es van fer als jutjats catalans per aquest fet democràtic que no va agradar al govern espanyol. Com que des de fa anys que aquesta senyora estiueja a la nostra ciutat -té avantpassats ganxons-, Tribuna Ganxona ha aprofitat per fer-li una entrevista a través de l’exdiputat Toni Strubell, que s’ha ofert molt amablement a ajudar-nos. Na Maria ens explica com veu el futur del nostre país i algunes de les seves memorables vivències.

Vostè estiueja a Sant Feliu de fa molts anys…

De tota la vida. El meu besavi era ganxó. Va sortir en veler a Puerto Rico deixant la meva besàvia aquí. Encara conservo les cartes que escrivia i que dirigia a “Carrer de Girona, Sant Feliu de Guíxols, Catalunya”. I les cartes arribaven!

Vostè es va fer famosa per autoinculpar-se el 9N. Perquè ho va fer?

Vaig trobar intolerable que volguessin criminalitzar el nostre President i els catalans per voler votar. Van matar el president Companys per defensar la llibertat i mai se’n disculparen. Ara, querellant-se contra Mas, mostren el seu tarannà antidemocràtic. Procuro ser fidel als meus principis, com el meu germà Caius, que era brillant en els estudis però no va ser notari per no jurar els “principios del Movimiento”.

Perquè la gent s’ha fet independentista en aquest país?

Perquè la història ha demostrat que alguns no són capaços de respectar la personalitat catalana. No ens traguen ni en “democràcia”. Jo ho he vist això tota la vida. El meu avi, que era notari, ja de jove anava a posar banderes catalanes quan era prohibit. Pel que fa a l’economia, tota la vida han sucat d’aquí i ara amb la crisi s’ha notat encara més. Ens volen arruïnar.

Com veu les eleccions del 27S?

Ens en sortirem, malgrat tots els impediments i pressions. M’agrada molt la candidatura de Junts pel Sí perquè és totalment transversal. Hi ha gent de tota mena. També respecto la CUP. Són llistes que mostren la fermesa dels catalans, que és allò que ens caracteritza. Els catalans tenim paraula.

No té por de què pot passar amb la independència?

De cap de les maneres. Serà la manera d’assegurar les pensions, no pas posar-les en entredit com fa Rajoy. Si amb la pressió que hem tingut tants segles ens n’hem pogut sortir, com no ens en sortirem essent independents amb un estat nostre? Necessitem viure en un clima de respecte, com a Suïssa, perquè dins Espanya no podem ser com som. L’Estat ens va en contra.

A vostè com li va arribar ser catalanista?

De família, de tota la vida ho hem estat. Vaig anar a una escola mútua, la Blanquerna, durant la Mancomunitat, on l’ensenyament era en català i amb continguts catalans. L’escola, després, va ser incautada per Franco. Era una escola molt avançada i, amb la Dictadura, tot se’n va anar en orris.

Com veu la situació de la llengua catalana?

Bé, però no podem abaixar la guàrdia. Em fa patir que els catalanoparlants de seguida renunciem a la nostra llengua. Així perdem una manera vital de fer conèixer el català a la gent. A més, tenim una literatura importantíssima que ja la voldrien per a si molts països.

Vostè va traduir l’Esperit de Catalunya, el famós llibre de Josep Trueta.

Sí. Vaig llegir el llibre en anglès i em va emocionar tant que vaig pensar que a França havien de conèixer el llibre i la història de Catalunya. És una espina que tinc clavada, perquè cap editorial me l’ha volgut publicar, encara.

Vostè a la Guerra va ser infermera adscrita als franquistes.

Sí. Al final de la guerra buscaven infermeres que anessin a Barcelona. Van fer un autocar per anar-hi i vam fer el viatge de Sant Sebastià d’una tirada. A la nit vam entrar a terra catalana i totes les noies, que eren catalanes, ens vam posar a cantar l’Emigrant de Verdaguer amb llàgrimes als ulls. El xofer de l’autocar no entenia res… de poc ens expedienten.

Comenti el fet que hi hagués catalans que s’havien passat a Franco el 1936-37, però que després van ser antifranquistes.

N’hi havia molts. Van haver de fugir per la guerra. Reunits a Sant Sebastià, molts acudien al cafè del Rin on s’hi feia una tertúlia en català. Estava molt mal vist. Solien esbroncar-los dient “hablen en cristiano”. Hi havia molta antipatia contra els catalans i molts van començar a veure que el franquisme era el pitjor.

Vostè, de cara al 2S, què els diria als residents de Sant Feliu que no són d’origen català?

Que facin el favor d’entendre la manera de ser de la gent d’aquí. Que tinguin en compte la nostra història i que ens ajudin amb el seu vot a tornar a ser un país normal, com abans de 1714. Serem molt bons veïns amb Espanya i això serà molt millor que avui, que no ens avenim.

És optimista de cara al futur?
Sí, molt, perquè crec molt en el poble català. Som un poble treballador i alhora artista. Tant tenim grans professionals com artistes com en Juli Garreta, un gran músic les sardanes del qual m’encantava de ballar al Passeig quan era més jove. Ara encara les vaig a escoltar.