El certamen Guíxols Escena 2015 presentà un Terra Baixa (1896) en què Lluís Homar descarrega tota la seva vitalitat artística en forma de monòleg. L’adaptació ha estat feta pel mateix Homar i pel director de l’obra, Pau Miró. Aquesta nova versió va estrenar-se per primera vegada l’11 de novembre de l’any passat al TNC i segueix voltant pels teatres de tot Catalunya, condemnat a reviure aquest clàssic tan estimat.

Lluís Homar és Manelic, és Sebastià, és Marta i és Nuri. És la barreja de quatre passions humanes: ira, supremacia, amor i pietat. Terra Baixa es transforma en una obra més intimista que mai, una obra on un sol actor aconsegueix entreteixir tot sol diverses històries –perquè no només n’hi ha una- i on l’espectador les reconeix com una de sola. És una història d’amor, una de tantes de l’ enyorada vida rural d’antany. Però també és una història de desamors, la del senyor Sebastià, que viu engripat d’amor per la Marta.
I Lluís Homar comença calmat de temperament, obre la porta d’un decorat que recorda la d’una casa de pagès tapada al fons amb una llarga cortina. És la Marta, que juga amb el vestit de núvia que l’ha de lligar per sempre més a les mans d’un pastor d’ovelles de la Terra Alta. El foll Sebastià, el qui tot ho veu tot ho té, ha de casar-se amb una pubilla de casa bona si vol pagar els seus deutes amb Hisenda. Tot el poble sap que ells dos són una cosa sola, una ànima i no dues, però des de fora tot semblarà veritat. Un engany dins l’engany típic de l’orquestra teatral. L’únic aliè a aquesta corrupció de passions és el pobre Manelic, qui causa pena a tothom, l’innocent i pur Manelic. L’espectador es pregunta: fins quan durarà aquesta puresa? Quan començarà a rovellar-se aquest ser immaculat de la Terra Alta?
La Marta plora, però de sobte troba un posat amable i sincer i l’espectador ja sap que ja no és la Marta, sinó que ara parlarà la Nuri. No calen senyals o paraules. L’obra avança i el monòleg cada vegada guanya més tensió, tothom sap per on aniran les coses, però estranyament ningú acaba de tenir res clar. Sorgeixen més preguntes: com es prendrà en Manelic l’engany del casament? En quin moment la Marta es deslliurarà de les cadenes del senyor tot ho veu tot ho té i caurà als braços del pastor innocent? Com serà “l’he mort el llop” final?
L’escenografia és un punt clau, la disposició tan calculada de la taula, el mirall i les cadires és l’avís que alguna cosa ha de canviar per força. En el moment que la Marta obre la gran cortina que tapa el fons de l’escenari, la puresa apareix sobtada. És la natura encarnada de les passions revestida de fulles seques. Tot el fons escènic és paret amb fulles, marró també per terra, natura salvatge, senyal inequívoca de violència animal.
Àngel Guimerà decidí que la millor manera de fer entendre les passions humanes era, clarament, humanitzant-les. Havia de dotar-les d’ànima pròpia. I encertà. Lluís Homar absorbeix aquesta ànima i la fa vibrar. Terra Baixa és un clàssic per la seva energia dramàtica – que s’intensifica i explota a l’últim segon de l’obra- i també per la seva temàtica: l’etern setge entre la vida i la mort i l’amor que ho enreda tot.

La presentació del Festival Porta Ferrada de dimarts a Barcelona va ser prou divertida, sobretot per les coses que es van dir i les que van passar. Aquest acte va tenir lloc a l’antiga fàbrica Damm, prop de la Sagrada Família, icona de Barcelona. Això em fa pensar i preguntar-me: pot ser que la Porta Ferrada en particular, i el conjunt arquitectònic del Monestir en general, sigui la nostra Sagrada Família? Jo crec que sí, sobretot pel ressò mediàtic d’ambdós monuments, encara que el barceloní sigui milions de vegades més fotografiat i d’una magnitud mediàtica i dimensional incomparables.
La cosa havia començat al Teatre Auditori Narcís Masferrer de casa nostra, on es va fer, al matí, la presentació del festival. A la 1 del migdia tenia lloc a Barcelona la presentació als mitjans de la capital. Un cop acabada la presentació d’aquí, per tant, vam haver marxar disparats cap a Can Fanga, com diem els de comarques. I ser de comarques i anar a Barcelona no és fàcil, sobretot si ho fas en comptades ocasions com jo.
Anàvem amb l’hora on comença l’esquena, fèiem tard. El conductor sabia on anava, al carrer del Rosselló. Però no recordava, ni ell ni jo – que era l’acompanyant o copilot-, que allà, quatre cantonades no representen pas 200 metres com aquí Sant Feliu. Tampoc recordàvem que deixar el cotxe al pàrquing més proper significa caminar almenys 10 minuts. Però com que ser de comarques no és fàcil a Barcelona, caminàvem convençuts que pujàvem cap a l’antiga fàbrica Damm, quan en realitat anàvem baixant cap a la Sagrada Família. Perquè, a part de ser de comarques, els ganxons som molt xulos i anem sense un plànol de la ciutat. “Total, ja hi arribarem, poc que començaran si no hi som tots.“
I tant que va començar sense que hi fóssim tots! Hi érem nosaltres, que vam arribar tard, però a dos dels nostres, el cotxe, que també ve de comarques, els va deixar penjats a Montcada i Reixac…així que sense ells va començar l’acte, que havia de ser a la 1, a la 1 i 20 minuts. La gana que portàvem era la de 2/4 de 3, per això. I els canapès i pica-pica ja estaven preparats. Sort que els pobres dissortats als quals el cotxe els va deixar a la cuneta arribaren a punt pel “halar”, la cerveseta i les fotos.
La presentació i el lloc, tot molt maco. Comentaris: les entrades del festival, bé de preu, perquè així la gent acaba de passar el dia a Ganxònia i s’hi gasta la setmanada, digué l’alcalde. The Project ho posen fàcil amb uns concerts d’aniversari, diu l’ Albert Mallol: 30 anys celebren Sopa de Cabra, 40 l’Elèctrica Dharma i 55 anys en escena de Raimon. I un festival diferent. El més veterà de Catalunya i l’únic organitzat per una ciutat i no pas un banc o una empresa, com molt bé remarcava l’alcalde Joan Alfons Albó.
I l’aparició de Buenafuente, amb Mariano Rajoy style. En monitor de plasma i fent riure, vull dir. Parlava l’humorista reusenc de venir a Sant Feliu a treballar amb xancletes i banyador…i a la nit ben arreglats, digué algú altre.
Sens dubte, un molt bon lloc per presentar el festival a Barcelona. La cervesa de barril directa de fàbrica, amb la calorada que portàvem des de Sant Feliu, va entrar de meravella. I gratis.