L’exportaveu del Govern d’Artur Mas i actual diputat de Democràcia i Llibertat al Congrés de Diputats a Madrid, el vigatà Francesc Homs, que es trobava a Brusel·les de viatge, va poder presenciar el passat divendres el concert que la Coral Cypsella de la nostra ciutat va oferir a la Grand Place de la capital belga on van interpretar nadales, sardanes i cants tradicionals catalans. Un concert que, en principi, havia de ser un assaig a l’aire lliure, però que finalment va aconseguir reunir força públic, entre ells el diputat català, que fou trobat casualment per una cantaire pels carrers de Brusel·les.

Homs es va emocionar tant que va penjar un fragment de El cant de la senyera  al seu compte personal de Facebook, amb la frase següent: “Hola, quina alegria més gran haver-vos pogut escoltar al bell mig de la Grand-Place de Brussel.les. Fantàstiques nadales i “Cant de la senyera” amb pell de gallina!! Molta sort!!! CORAL CYPSELLA“.

Homs va aprofitar per parlar amb la directora de la coral, Visi Díaz, així com també amb alguns dels integrants de la coral ganxona, que ha estat uns dies a Bèlgica per fer un concert amb la coral Nota Casto de Möens a l’Església Nôtre-Dame de Casteau.

El cantant i compositor Pedro Burruezo (nascut a Barcelona el 1964 i actualment residint a Sant Feliu de Guíxols), al capdavant de la Nur Camerata (la Camerata de la Llum), amb Maia Kanaan (veu i viola) i Jordi Ortega (violoncel), més el gran artista sudanès Wafir S. Gibril (llaüt àrab, flauta ney, percussió….), actuaran dimarts que ve, dia 8 de novembre, al Festival Culturel International de Musique Samaa Soufie de Setif, Algèria, amb el seu espectacle “Al Andalus S. XXI”, que recopila peces dels últims treballs del grup, “Multaqa Antigua Contemporània” i “Misticísssimus” (tots dos publicats per Satèl·lit K), més algunes peces inèdites que formaran part d’un nou àlbum de l’artista, “The Dervish” (amb la mateixa companyia).

Cançons, versos i lletanies que, inspirats en els grans místics del sufisme, ens porten perfums i aromes d’un amor incommensurable per als temps de caos i confusió que corren. Música delicada i d’índole molt espiritual que està dirigida directament a l’ànima i els cors. Les músiques tradicionals, des del llunyà món medieval, adquireixen aquí una perspectiva que, encara que respecta les arrels, no menysprea una mirada contemporània, actual, doncs aquest missatge d’amor i de pau que ens van llegar els grans mestres del tasawwuf/sufisme (com Rumi o Al Alawi) és avui, segons confessa Burruezo, més necessari que mai.

Melodies morisques, aires medievals, algun “quejío” flamenc, sons sufís sota un nou prisma, tot per a una nit i un viatge màgic… Veus, percussions, la mandolina algeriana, el llaüt àrab, la viola, el ney o la guitarra teixiran una xarxa preciosa per enfilar les ànimes al misteri de la Creació. Sonaran, renovades, peces clàssiques com a “Recuerdos de la Alhambra” (ara “Alhambra Tasawwuf”) i creacions originals com “’Itimad”, “Medievalia”, “Allahouma”, “Soleá sufí”, “Al Haqq” (dedicada a Ibn Al Arabi de Múrcia i tema que podeu escoltar aquí mateix) o “Nur/llum”. Un concert carregat de profunditat i, al mateix temps, de la sensualitat d’Orient.

El grup de Burruezo i Gibril és l’únic grup català que participa aquest any al festival, certamen en el qual actuen artistes de tendència sufí i confraries sufís de diferents països de tot el món. Burruezo, que va capitanejar el grup Claustrofobia en els 80/90, pioner en tot tipus de mestissatges, és també director de la revista The Ecologist i un dels màxims difusors de l’ecologia profunda al nostre país. Té en el seu haver llibres com ara “Ecología y espiritualidad” (Obelisc Ediciones) “Misticísssimus. 10 ensayos” (Satèl·lit K) i és un estudiós del perennialisme, a més de conèixer l’islam i el sufisme “des de dins”.

El missatge de la seva música, com la de molts altres artistes i músics d’aquestes mateixes coordenades, és un missatge de profunda espiritualitat, una espiritualitat lliure i irredempta i, al mateix temps, que beu de les fonts tradicionals (en un sentit guenonià). Entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda, sempre sota un prisma radicalment personal.

El passat 9 d’agost, dins el marc del Festival Musical de la Porta Ferrada, vam tenir l’ocasió de veure i escoltar en directe a l’Espai Port a una petita formació de l’Electric Light Orchestra anomenada per a l’ocasió The Orchestra.
Sense el lideratge de Jeff Lynne, tornàvem a escoltar aquell so dels anys 70 i 80 que ha venut fins ara més de 100 milions d’àlbums a nivell global. Els que no van faltar del grup, en aquesta ocasió, van ser Mik Kaminski al violí i Louis Clark als teclats. Aquesta banda fundada a Birmingham (Anglaterra) va tenir una trajectòria que anava de l’any 1971 al 1986, tot i que van tenir un retorn entre el 2000 i el 2001. El seu estil es caracteritzava pel rock simfònic, i el diumenge passat ens van mostrar que aquest estil encara perdura i que segueixen conservant aquest to que va fer que milions de persones s’enamoressin de les seves cançons. A Sant Feliu vam poder escoltar temes clàssics com ara “Evil Woman”, “Rock’n’Roll is King”, “Hold on Tigh”, “Last Train to London”, …
Quan es portava mitja hora de concert es va posar a ploure, però el públic va aguantar el xàfec per tal d’escoltar-los ja que era una oportunitat única. Gairebé tots els seients estaven ocupats i la gent, majoritàriament de més de 40 anys, va recordar, potser amb nostàlgia, les cançons que un dia van ser conegudes a nivell mundial. El concert va ser un èxit.

El passat dimecres 5 d’agost va tenir lloc a l’Espai Port el concert de folk-rock català del Festival Porta Ferrada d’enguany. Els protagonistes, la Companyia Elèctrica Dharma, que celebrava els 40 anys de la seva primera creació i Els Catarres, que presentaven el seu darrer disc Big Bang.
Van obrir el foc els veterans de la Dharma amb la seva minigira Tramuntana, el ja tradicional Força Dharma a l’inici i un concert festiu vibrant en el qual no va faltar cap dels himnes de la banda, que va recordar constantment els dos malaguanyats germans Fortuny: Esteve, mort l’any 1986 i Pep, de traspàs encara força recent. Es van llegir molts poemes musicats dels dos desapareguts fundadors de la banda, ara liderada per Lluís, un altre dels germans Fortuny, que va demostrar estar en plena forma –es va treure la camisa i va caminar fent la vertical per l’ample de l’escenari cap a la part final del concert- malgrat que la veu ja no l’acompanyi com abans.
Els barcelonins van tocar tots els seus clàssics del folk català, la majoria entremesclats entre els llargues mescles de temes, com per exemple La Presó del Rei de França, que va sonar poc més de 2 minuts entremig d’un mix de clàssics. No van faltar l’Oucomballa, Inanaihé (La cosa està negra), els clàssics de la Patum de Berga, La Gent vol viure en pau –cançó més reivindicativa i actual que mai-, Ball llunàtic, Catalluna, Contra el fusell un somriure, Muntanyes russes i per acabar, Correfoc.
La Dharma, al llarg de tots aquests 40 anys ha demostrat ser un conjunt únic, superb i amb una música “tossuda i obstinada” que difícilment es podrà tornar a trobar al nostre país, amb la mescla de rock psicodèlic, folk, música de cobla i fins i tot funk. Molt ètnic i molt de la terra. Genial.

El segon concert, molt més juvenil, va tenir com a protagonistes Els Catarres, un conjunt que enguany ha tret el seu tercer disc i que està en la línia dels nous grups catalans com La Pegatina o Txarango, que fan una música festiva a cavall entre el pop-rock, el folk, la rumba i l’ska. Els d’Aiguafreda van repassar els principals temes del seu darrer treball Big Bang, i va repassar els èxits dels dos anteriors, entre els quals el hit que els va donar a conèixer, Jennifer, aquell tema que parla de l’amor prohibit entre un “catalanista votant de Convergència” i una “xoni de Castefa” que va al Pont Aeri i es tuneja el cotxe.
Amb les seves lletres agosarades, originals i divertides, els d’Aiguafreda ens van oferir el seu millor repertori, ara amb un so molt més madur i ric instrumentalment que fa dos anys i amb una explosió de confetti de benvinguda. Els del Montseny ens van deixar totes les perles dels seus anteriors àlbums, com Tòquio, Vull estar amb tu, Invencibles, Caramelles, La Festa Major d’Aiguafreda, Tintin, … Del nou àlbum van sonar  En Peu de Guerra, Estels al vent, El setge, El teu cor és un tambor,… El concert va culminar amb el seu tema estrella: Rock’n roll. Estic segur que aviat els tornarem a sentir per Sant Feliu, tenen llarga vida i molt bones idees.

I, sí, és clar, com era d’esperar van aparèixer les estelades i els crits d’independència.

Èric Vergés i Els Catarres, en acció (Foto: XAVIER CASALS)

Fito Cabrales, durant el concert de diumenge (Foto:JORDI SERRA)

El diumenge 2 d’agost, en plena Festa Major de Sant Feliu, vam tenir l’ocasió de poder escoltar un dels millors grups rockers de l’Estat: Fito y Fitipaldis. A les nou de la nit van entrar en acció els teloners Los Zigarros, que estan en gira juntament amb Fito y Fitipaldis. El rock’n’roll dels Zigarros va calentar els motors abans de l’esperada aparició de Fito i la seva banda cap a un quart d’onze de la nit. Els Zigarros són una banda de València que el mateix Carlos Raya, guitarra i productor de Fito, els va ullar molt bé perquè tenien molt de talent i, per això, estan actualment de gira amb ells. Van tocar un dels seus temes preferits “Hablar, hablar, hablar” i també “Cayendo por el agujero”. Entre mig de l’actuació ens van delectar amb un passatge d’una cançó dels AC/DC i la gent que anava arribant al Guíxols Arena va quedar satisfeta amb la seva marxa.
Un cop acabada l’actuació dels teloners es va acabar d’omplir el recinte i es van encendre les pantalles gegants que incorporaven gravacions en directe del concert i filmacions originals del projecte Fito y Fitipaldis. En sortir a l’escenari en Fito, la gent es va tornar boja i va començar el repertori de cançons. Unes cançons senzilles, poètiques, personals i intimistes que arriben al cor de qui els escolta, d’un públic entregat al seu estil. Aquests temes han fet que el 2014 ja tingués el grup més d’un milió i mig de discos venuts, inclòs el merescut Disc de Diamant rebut l’octubre del 2007. Fito Cabrales, cantant i guitarra de la banda de Bilbao, venia d’una antiga formació anomenada Platero y Tú que també recopilava èxits arreu de l’Estat. Per això, en un moment del concert, també va tocar una cançó del seu anterior grup, en solitari, amb una guitarra acústica. En Fito va fer conya degut a què a la part davantera de l’escenari  hi ha uns pisos en què els seus propietaris veien el concert de franc. Els dos guitarristes, en Fito i en Carlos Raya, van ser genials i, a cada cançó, anaven canviant de guitarres que els tècnics els anaven preparant, suposo també per qüestions d’afinació ja que l’ambient era molt calorós i es podien desafinar. Ambdós eren les ànimes de la banda i es marcaven uns solos espectaculars. També els altres músics, baix, piano, saxo i bateria, van posar el seu gra de sorra. Sobretot, van tocar temes del seu últim àlbum “Huyendo conmigo de mí” ,del 2014, però també ens van delectar amb vells temes com “Soldadito marinero” o “Por la boca vive el pez”. La durada del concert de Fito y Fitipaldis va ser de dues hores i mitja. El concert va  acabar cap a tres quarts d’una de la matinada i vam tenir l’oportunitat de saludar el poble de Linares (Jaén) –ens van gravar, com és tradició- on properament faran el següent concert de la seva gira.

El passat diumenge i malgrat el concert de Fito y Fitipaldis, el partit del Barça i els actes de Festa Major, el doctor Eduard Estivill i la seva banda –rebatejats per l’ocasió com a Falsterbo Violí- varen contraprogramar una actuació a la terrassa del Bar Rambla i varen fer el ple de comensals, congregant molta gent –convidats, fans i passejants – a la confluència amb la Placeta de Sant Joan, asseguts i dempeus.
Amb la seva simpatia, el doctor Estivill, fundador, cantant i guitarrista de Falsterbo- va presentar els membres de la seva banda – la seva esposa i vocalista Montse Domènech, d’origen ganxó, David Ponsa, guitarra i tècnic de so i el violinista, mandolinista i guitarrista Jordi Marquillas –, va excusar la no assistència del fundador del grup Isidor Marí i també va explicar els orígens de la formació des del 1967, en els darrers anys de la dictadura franquista, que van començar a tocar els clàssics del folk americà de Bob Dylan i d’altres compositors de l’època, formant també el Grup de Folk.
Amb la seva simpatia i rodejats de la seva gent, Falsterbo 3, Falsterbo Marí o Falsterbo Violí –depèn de les circumstàncies canvien el nom de la banda- van tocar clàssics folk de tots els temps i van fer emocionar els fans de la formació barcelonina. Des de peces de Bob Dylan o John Lennon fins a d’altres de Neil Young o Cat Stevens, algunes en versió original i d’altres d’adaptades al català, van fer recuperar als més veterans congregats a la Rambla la joventut viscuda en els temps de les acampades, el flower-power, l’amor lliure d’amagatotis i, qui sap, les primeres calades a un porro.
Evidentment, el concert va acabar amb la infantil, però no menys bonica ni efectiva, “Puff, el dràc màgic” i el repic de mans d’un públic entregat abans del xou final previ als bisos.
Falsterbö i el doctor Estivill, un habitual resident els estius a Sant Feliu, actuaran altra vegada al mateix lloc el proper 29 d’agost. Repetirem.

Tal i com ja havia fet fa quatre anys amb la gira de presentació del seu àlbum Nightbook, Ludovico Einaudi va visitar el Festival Porta Ferrada i va triomfar. Aquell dia, expectant per saber què em podia deparar aquell concert, vaig sortir exultant de joia. Un concert magnífic i la promesa que si mai tenia l’oportunitat de tornar a veure aquest senyor, ho faria. L’oportunitat va ser ahir i el concert inaugural de l’edició 2015 del festival degà de Catalunya no va defraudar. Va ser un espectacle instrumental, sonor i ambiental que duia l’oient a un viatge cap al seu interior en cadascuna de les seves notes.
Des dels primers sons de corda que van precedir el piano del compositor italià es podia entreveure que seria un concert en el qual no tot el protagonisme el tindria el talent innat del torinès. Els primers temes suaus van servir per donar entrada a vives pujades i baixades de to i de ritme en les melodies. Les esgarrifances recorrien més d’un cos, i no era la fred, que no va aparèixer durant el concert, sinó l’emoció dels vaivens de la nova música que tant bé encarna Einaudi, el sintetitzador per sota i els instruments clàssics i les percussions per sobre i, a dalt de tot, el pianoforte del mestre. Les imatges del cervell passaven al ritme dels cops de dits al teclat del geni italià, amb uns ritmes que semblaven no tenir fi, o és que potser aquest era el meu desig?
Einaudi, amb les seves composicions, aconsegueix un so tan magnífic que fins i tot costa de definir, i en el qual no es pot desmerèixer cap dels instruments que l’acompanyen ni les bases rítmiques prefabricades que acaben absorbint l’espectador cap a un estat de benestar, amb temes com Nightbook, Eros, Time Lapse o Divenire.
La part final del concert la va executar Einaudi pràcticament en solitari, fins que les darreres cançons, espectaculars, van fer treure el millor de la banda. Tots plegats van haver de sortir de nou per tocar tres temes més, els tradicionals bisos, que en aquest cas van valer, i molt, la pena. El darrer de tots, una mescla eclèctica de funky, electro i música clàssica per llepar-s’hi els dits.
La música i els jocs de llums quan el to musical pujava van fer del concert inaugural una magnífica vetllada, amb les grades de l’Espai Port absolutament plenes de gom a gom.

El passat divendres 3 de juliol, a les nou del vespre, vam tenir el plaer d’escoltar la cantant de country americana Stephanie Urbina Jones, en una altre dels concerts organitzats per l’Agus Segura de l’Atzavara Club en col·laboració amb els bars Àncora i Madame Fil.
Stephanie Urbina Jones anava acompanyada d’un excel·lentíssim guitarrista que també feia veus, en Patterson Barrett, i cap al final vam tenir la grata sorpresa de la incorporació de Kevin Abbott, qui regenta el Bar Àncora, a l’acordió.
La passió per la música d’Stephanie Urbina Jones ha fet que arribés als primers llocs a Texas aquest 2015 i, ara, com veiem, està de gira per Europa. Ella té una gran influència dels seus avis que eren mexicans i, per això, en aquesta nit, ens va cantar cançons de mariachi en americà i una molt especial com és “Bésame mucho” en castellà. Com és lògic, no van faltar cançons de country originals com “Gracias” i, fins i tot, va fer una versió d’en Johnny Cash “Ring of fire”. També va interpretar un clàssic d’en Roy Orbison “Blue Bayou” i el conegudíssim tema de Bobby Troup “Route 66”.
Per poder escoltar i veure per internet la Stephanie Urbina Jones podeu mirar, per exemple, aquest vídeo amb la cançó “Spirit of Christmas” One Little Boy.
Com sempre i és tradicional, aquests concerts que organitza Atzavara Club a la Plaça del Mercat són gratuïts però es passa el barret per donar la voluntat als músics. També es posen a la venda CDs dels grups que van venint. El dissabte també es va fer una altra actuació de la mà del grup Sotrac de Llagostera, pop-rock català.

El passat divendres 26 de juny al vespre vam tenir una nova cita a la Plaça del Mercat amb l’actuació de Julie Doiron, veu i guitarra, acompanyat del seu marit guitarrista que feia autèntiques “virgueries” amb els pedals de l’instrument. L’estil de música era més aviat indie-folk provinent de Canadà, tot i que fregava la psicodèlia.
Julie Doiron és una cantant i compositora canadenca molt reconeguda en el seu país que a l’edat de 18 anys ja va començar la seva carrera artística. Nascuda el 1972 a Moncton, va començar com a baixista en un grup però, posteriorment, es va passar a la guitarra. Ha estat en grups com Eric’s Trip, Shotgun & Jaybird o Calm Down It’s Monday, però el més important que ha fet ha estat en solitari fent cançons com ara The life of dreams, Me and my friend, Spill yer lungs o Heavy Snow. Doiron combina dos llenguatges en les seves obres, el francès i l’anglès, i ha estat guardonada amb algun premi musical. Aquest divendres, amb l’organització de l’Atzavara Club amb la col•laboració del Bar Àncora i el Bar Madame Fil, ha estat possible escoltar la seva veu angelical amb un públic que ha ocupat totes les taules posades per a l’eventualitat. Com sempre, s’ha passat el barret donant la voluntat per als músics i hi havia CDs a la venta de la cantautora.
Ja han passat molts cantants i bandes a la Plaça del Mercat amb l’organització de l’Atzavara Club, que no descansa en la recerca d’aquests que vénen de gira per la nostra costa, i fent un balanç de l’esforç que fan per captar-los i preparar-ho tot podem donar com a molt positiu de cares a l’oci i el turisme de la nostra ciutat.

Abans de marxar cap a Mèxic, Benjamin Palmer ha volgut passar per la Plaça del Mercat de Sant Feliu de Guíxols aquest diumenge per la tarda, on Atzavara Club (de la mà d’Agus Segura, que és qui s’involucra més en aquests afers) hi té posat els ulls per fer-hi concerts amb col·laboració dels Bars l’Àncora i Madame Fil.
Palmer anava acompanyat pel seu guitarrista Matt Jackson, i ambdós ens van delectar amb una serie de cançons de pop gal•lès tranquil·let. Moltes de les que van tocar eren del seu nou treball Mr. Precarious, -realitzat aquest mes de març del 2015- un títol que li va posar per retratar-se a ell mateix tot i que, amb la seva experiència, ha vist que molts de nosaltres també portem quelcom de precari a sobre (per això, l’àlbum també té la cançó Mr. Precarious). La seva obra va lligada molt amb l’amor, potser darrerament amb un to malenconiós tot i que hi ha temes del seu primer treball al 2008, A Fine Dance, més atrevits com ara Devil Fool, que també va interpretar a aquesta actuació de diumenge.
Benjamin Palmer portava anys vivint a Barcelona, per això es podia expressar bé en castellà al públic i alguns dels seus comentaris, entre cançó i cançó, ens va fer treure un somriure. Per la meitat del concert, es va passar el barret per donar la voluntat als músics, com ja va essent tradició per part de l’Agus, tot i que també es venien CDs del grup Be Brave Benjamin. Aquí podeu escoltar els temes del seu últim treball . A Youtube també hi  trobareu vídeos musicals  .
A més a més, Atzavara Club també fa concerts en el seu propi local de l’antic Escorxador de la Carretera de Palamós. En aquest local hi organitzen concerts més “canyeros” i aquesta setmana hi han passat els Hurricäde (en la seva última actuació), Turnstile, Wann i Please Wait. Tot un repertori de bandes que els ganxons i no tant ganxons anem coneixent gràcies a aquest club musical que fa ja molts i molts anys que rutlla.