Primeres jornades culturals de l’EOI Guíxols

06/03/2018

El cantant del grup Els Amics de les Arts, Joan Enric Barceló serà un dels ponents en les sessions públiques que organitza l’Escola Oficial d’Idiomes de Sant Feliu de Guíxols, que porten per títol “Jornades Culturals de l’EOISFG”. En el cas del cantant, en la seva sessió ell descriurà els passos que segueix a l’hora de compondre cançons, des de l’idea primera fins al resultat final.

Durant dues tardes, al Monestir, el públic general, així com alumnes i exalumnes d’aquesta escola podran conèixer l’oferta en l’estudi de les llengües estrangeres (francès, alemany i anglès) que organitza el centre.

Serà el 7 i 8 de març, i es fan nombroses activitats com una xerrada i projecció sobre una sèrie, així com una sessió curiosa sobre esports i competicions a Gran Bretanya, una conferència en francès que rendirà homenatge a Edith Piaf, una altra sobre l’amor i l’estimació en alemany, així com música en viu, un taller de risoteràpia en francès entre molts altres.

És l’original proposta que us ofereix l’EOI Guíxols en aquestes sessions de dimecres i dijous.

L’equip de l’Escola Oficial d’Idiomes, amb la col·laboració de l’Ajuntament, ha organitzat aquestes jornades amb el rigor i l’entusiasme necessaris per proposar un seguit de conferències i activitats que puguin contribuir a l’oferta cultural de la nostra població i d’aquesta manera fomentar una societat cada vegada més plurilingüe.

Totes les activitats es duran a terme al Monestir, a les sales Abat Panyelles i Abat Sunyer del Museu d’Història. L’entrada és lliure.

Programa

7 de març 2018

4.15 h a 5.30 h Curious British sports and competitions by Helen Lindsay | Sala Abat Panyelles | Activitat en anglès.

Students are given an insight into the weird and wonderful world of sport and competition in Britain. With everything from worms to wife-carrying, students learn what curious competitions are played all around Britain, as well as touching on more traditional British sporting events including the boat race, cricket and horse racing at Ascot.

Helen Lindsay is an English Language Teaching (ELT) Consultant for Oxford University Press España. She holds both a Master and Post-graduate qualification in English language teaching for adults and has many years of experience as an English teacher both in Spain and internationally. She is an experienced presenter and has travelled extensively with the company to deliver insightful and engaging cultural talks.

5.30 h a 6.00 h Pausa cafè.

6.00 h a 7.00 h La Môme de Paris avec Giulia Natalizia | Sala Abat Panyelles | Activitat en francès

En occasion du 55ème anniversaire de la mort d’Edith Piaf, elle veut rendre hommage à cette artiste unique, cette voix sans égales avec une présentation de ses œuvres et sa vie pas vraiment facile. La Môme Piaf, surnom qu’elle doit à Louis Leplée, gérant d’un cabaret sur les Champs-Élysées qui la repère dans la rue, aura connu une vie en dents de scie faite de misère et de drames personnels mais aussi de succès et de bonheurs.

Tout d’abord on parlera de sa vie personnelle et professionnelle (dès son enfance à sa mort) et ensuite on analysera son importance dans le domaine musical international, vu qu’elle a su inspirer des œuvres cinématographiques, littéraires ainsi que des endroits insolites, comme des bars et des places.

Giulia Natalizia, nascuda a Frascati, un petit poble de la província de Roma, els seus dos idiomes materns són l’italià i el francès. Va estudiar traducció i redacció tècnica, especialitzada en l’àmbit cultural i escènic a la Universitat Paris VII – Denis Diderot, on es va graduar l’any 2014.

6.00 h a 7.15 h Theatertaller amb Arthur Haering | Sala Abat Sunyer | Activitat en alemany

Theatertaller bietet den Raum, Sprache in einem alternativen Kontext zu üben, mit dem primären Ziel die mündliche Sprechkompetenz und den aktiven Sprachgebrauch zu verbessern. https://www.theatertaller.com/aktuell

Im Theaterspiel verbinden sich Sprache und Körper, das Verbale mit dem Nonverbale, ganz ähnlich unserer tägliche Kommunikation, denn das Theaterspiel ist die Nachahmung menschlichen Kommunikationsverhaltens. Santos, D. (2010)

Arthur Haering, fundador de THEATERTALLER, és pedagog teatral a Barcelona. Treballa primordialment en l’àmbit del teatre a l’ensenyament de l’alemany com a llengua estrangera. Des de fa set anys Arthur Haering fa tallers i sessions formatives en cooperació amb l’Institut Goethe, Escoles Oficials d’Idiomes i Instituts de Educació Secundària. A demés, dirigeix el grup amateur “Ensemble Alemán” i dirigeix un grup extra-escolar de teatre en alemany de l’Institut “PASCH” Miramar (Viladecans) que en els últims anys ha participat en els Festivals Internacionals de Teatre de Berlín i de Tordera.

7.00 h a 7.30 h Música en viu amb la cantant i guitarrista olotins Isa Atmeller i Roel Anderson | Vestíbul | Activitat en francès

Retran homenatge a la cèlebre Edith Piaf i altres cantants del panorama musical francès a través de cançons pròpies i versions.

7.15 h a 7.30 h Pausa cafè

7.30 h a 8.45 h Los Stompers | Sala Abat Panyelles | Activitat en Anglès

Los Stompers are an Irish music band based in Barcelona, Spain. The group have become, over the years, a landmark on the Catalan music scene, a byword for Irish music in Barcelona and beyond. Their approach, evolving from traditional folk roots, has gradually become more personal: Irish music born & bred abroad – a Hiberno-Iberian hybrid, injected with a healthy dose of irony.

Banda de referència en el panorama musical català. Des dels seus inicis fins a l’actualitat, la banda ha evolucionat passant del folk irlandès cap a un so més pop perfilant el concepte BIS (BCN Irish Sound). Les seves lletres político-socials es barregen amb emocions o ironitzen sobre l’estat de la societat d’avui dia.

“Procedents d’Irlanda i colònies, i residents a Barcelona, Los Stompers demostren esbojarradament com sona la música celta a la vora de la mar Mediterrània” El Punt Avui.

8 de març 2018

4.00 h a 5.30 h Seriefòrum: Nosedive (Blackmirror) | Sala Abat Panyelles | Activitat en anglès, castellà i català.

En aquesta sessió es visionarà l’episodi Nosedive (Caída en picado) de la famosa sèrie Black Mirror en versió original (anglès) amb subtítols en castellà. A continuació s’obrirà el seriefòrum on els participants podran participar en qualsevol de les tres llengües: anglès, castellà o català. El debat serà moderat pel professorat del departament d’anglès.

5.30 h a 6.00 h Pausa cafè.

6.00 h a 7.15 h Risothérapie avec Stéphane Wickaert | Sala Abat Panyelles | Activitat en francès

La « Risothérapie », dynamique de groupe a pour but d’aider les personnes à se reconnecter avec leur joie intérieure grâce à un échauffement mental et physique, des jeux dynamiques et enfin une relaxation pour intégrer la joie et le bien être acquis pendant l’atelier.

Stéphane Wickaert, creador associat d’Alquímia a Espanya, terapeuta d’alineació d’energia, watsu, reiki, bioenergètica i dinàmica de drups (dinàmica del riure). Practica regularment en diversos països, inclosos Espanya, Brasil, Suïssa, Itàlia i França. Els tallers que organitza utilitzen a més de la tècnica de la Risoteràpia, les següents disciplines: música, dansa, llenguatge corporal i visualització creativa.

6.00 h a 7.15 h Komm mit uns spielen! mit Ludus Mundi (www.ludusmundi.com) | Sala Abat Sunyer | Activitat en alemany

Komm mit uns spielen, entdecke moderne Brettspiele, während du die Sprache übst, und hab Spaß damit.

7.15 h a 7.30 h Pausa cafè

7.30 h a 8.45 h Una idea en 3 minuts i mig per Joan Enric Barceló | Sala Abat Panyelles | Activitat en català

En aquesta presentació el ponent descriurà els passos que segueix a l’hora de compondre cançons, des de l’idea primera fins al resultat final.

Joan Enric Barceló és cantant, guitarrista i lletrista d’Els Amics de les Arts i llicenciat en Filologia Anglesa per la UAB.

Controvèrsia amb les multes per deixalles fora dels contenidors

04/03/2018

L’Ajuntament controla des de fa un parell d’anys les deixalles mal dipositades als contenidors. La regidora de Serveis, Laura Aiguaviva, explica a El Punt-Avui que tenen diversos inspectors que indaguen l’origen de les restes, fins i tot obrint algunes bosses de rebuig –també en papereres–. En els darrers dies han transcendit queixes de veïns sancionats amb l’import més baix previst per la llei catalana, 400 euros.

Entre els sancionats, tres veïnes que han rebut multes, segons sostenen, per caixes de cartró que van aparèixer fora dels recipients, amb etiquetes amb el nom i adreça de l’enviament. Una es va cursar al setembre, però les dues darreres duien data del 10 de gener, precisament els dies en què el consistori anunciava un enduriment de les sancions per a la gent que abandonés mobles i andròmines, passat un període de gràcia amb avisos sense multa que s’allargaria fins al febrer.

La regidora recorda que fins al gener es podien deixar mobles al costat de contenidors un dia a la setmana fixat per a cada districte. Ara ja no es pot fer, donat que cal trucar al telèfon gratuït 900 102 605 per acordar dia i hora que han de treure els residus voluminosos– i, precisament, s’ha canviat el sistema per aplicar mà de ferro contra la tendència a treure mobles qualsevol dia i, en tot cas, culpar l’empresa concessionària de no haver passat, fet que era difícil de comprovar i, per tant, sancionar.

Entre les persones multades –que sostenen haver dipositat les caixes a dins dels contenidors– i altres veïns s’ha suscitat el debat sobre la possibilitat que una caixa amb nom acabi en mans d’una altra persona que després la llenci de manera inadequada. O fins i tot que algú remenant un contenidor en tregui de l’interior i les deixi abandonades fora. Aiguaviva defensa que les sancions documenten que hi ha prou capacitat lliure dins del recipient, i que en el cas que estigui ple –malgrat la recomanació de buscar un altre contenidor lliure o dipositar-la dins del rebuig– hi ha hagut tolerància. Malgrat això, ja hi ha altres veïns espavilats que recorden la conveniència de retirar etiquetes i senyals identificatives del que es llença a la brossa.

El joc de la dama

10/03/2018

Amb motiu de la darrera visita del Borbó a Catalunya, per les xarxes socials es van difondre dos tipus de cartells de protesta, ambdós ben equivocats. Amb els escacs com a tema, un cartell representava el rei negre tombat, com a anunci de la República, i a l’altre, tot de peons acorralaven el sobirà, com a premonició d’una revolució popular. Als escacs, però, hi ha dos monarques, un de cada color, i quan guanya un, perd l’altre, i de república no se n’instaura cap perquè el joc es dóna per acabat. Tanmateix, els peons no atacaran mai el seu rei però sí al rei de l’altre bàndol.

Posats a fer, els escacs són rics en interpretacions senzilles, força alliçonadores i aptes per capgirar el temps en què vivim. I no és un fet casual. El joc modern va ser creat a València a finals del segle XV, durant el regnat de Ferran el Catòlic. A part de donar més vida als avorrits escacs medievals, es pretenia fer una representació lúdica de com havia de ser una societat modèlica. Així es desprèn dels escrits del lletraferit Jacobus de Cessolis, l’home dels noranta-sis noms, qui podria ser el valencià Jaume Gasull. Al joc, el rei cal amagar-lo a palau, ben protegit, i només quan minva el risc n’ha de sortir, per ajudar els peons a guanyar la partida. El que no farà mai és fer discursos contra els seus súbdits, si no és que pretengués suïcidar-se. L’escala social també hi és present: després de travessar tot l’escaquer, el peó pot escollir un nou rol a la societat.

Això sí, mai podrà ser rei, perquè ve de mena. És curiós que el màxim dignatari s’avingui tan bé amb la base de la societat. Potser per això agradava tant als soviètics. L’encert dels valencians va ser introduir la dama en el joc, la peça més poderosa mentre dura la partida, fins i tot més que el rei, amb llibertat per anar amunt i avall, i per atacar i replegar-se d’una sola revolada. És tant el seu poder que l’aficionat creu haver perdut quan ja no la té, encara que l’hagi canviat per la dama del rival.

Per diferenciar els escacs valencians dels anteriors, durant molts anys se’l va conèixer com a joc de la dama. Si bé s’ha trobat que la dama prové d’un altre joc valencià, del marro de punta, precursor del joc de les dames, també s’han insinuat raons polítiques i per això en diem dama i no reina. La més inversemblant és que la dama simbolitza la dona de Ferran el Catòlic, Isabel de Castella. Però ella era estrangera a València, sense cap poder. La meva proposta és que la dama és la Reina Joana, filla de Ferran i Isabel, més trempada que tots els castellans que l’han fet passar per boja, la darrera de tota una nissaga que es va recolzar en el poble per regnar, amb parlaments i lleis consensuades no per fer mal sinó per progressar, empresonada de per vida per prendre-li els seus drets. El rei no pot ser Felip el Bell, usurpador d’una altra dinastia, i ben lleig si és que la Reina Joana no era boja.

Tot plegat fa entendre que hem anat enrere. L’escala social no existeix, el rei no regna per a tothom i les dones han de sortir al carrer per defensar els seus drets. Si ara a Madrid canviessin les regles del joc, seria tan avorrit com el que es jugava a la cort de Castella en temps reculats. Per sort, encara tenim en els escacs moderns un exemple dels trets bàsics que ha de tenir una societat perquè rutlli. I si per tradició els catalans no hem tingut mai cap rei, potser seria l’hora de promoure una dama plenipotenciària que fes front al rei enemic amb l’ajut incondicional dels seus peons.

Humphrey Bogart (1899-1957) i Lauren Bacall, jugant a escacs el 1955. (Foto de Archive Photos/Getty Images)

Municipis de la República Catalana

12/03/2018

El passat 27 d’octubre el Parlament de Catalunya proclamava la República Catalana, després que el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre acabés amb una victòria aclaparadora del SI a la independència de Catalunya. Per tant, la República Catalana està proclamada i, com han fet altres territoris, al CDR Nord-Oriental la fem efectiva i la visualitzem. Així, els municipis per la independència, passen a ser, des de la nit de divendres, MUNICIPIS DE LA REPÚBLICA CATALANA. El CDR Nord-Oriental segueix mantenint intacta la flama de la mobilització.
Exigim que els partits polítics no tornin a l’autonomisme i avancin cap a un procés constituent que ens condueixi a la consolidació de la República Catalana. Si no ho fan ells que s’apartin i deixin pas al Poble. A nosaltres la repressió no ens espanta ni ens aturarà.

CDR Nord-Oriental

MES demana posar en valor les troballes arqueològiques a la plaça de l’Abadia del Monestir

07/03/2018

Durant les darreres setmanes han tingut lloc les excavacions arqueològiques a la zona del Monestir. Els treballs tenien per objecte estudiar la zona de la Plaça de l’Abadia, en el marc de la redacció del projecte de construcció del futur Museu Thyssen.

Els treballs es troben ja prou avançats i, a falta de l’informe definitiu, ja es pot afirmar -i sobretot reivindicar- la importància de les restes que s’hi han trobat: han tret a la llum un

important tram de fossat de les antigues fortificacions del monestir on destaca una imponent contraescarpa del mateix, tal i com es pot comprovar a la fotografia.

També és remarcable la troballa d’un pont de pedra que permetia creuar el fossat, un fossar que segons els primers estudis pot datar del segle XIV. Fins ara només s’havia trobat un petit tram de l’escarpa del fossat en l’actuació de recuperació que es va realitzar, en el seu dia, a la zona que avui ocupa l’ascensor del Monestir.

Davant d’això, Moviment d’Esquerres reivindiquem l’enorme valor d’aquestes troballes i som del parer que no es pot preveure en endavant cap actuació més en aquell espai que no tingui com a objectiu prioritari recuperar-les i fer-les visitables. Per tant, considerem que el govern municipal hauria de repensar la proposta de fer un annex al Monestir ja que condicionaria en gran part aquest objectiu.

Aquestes troballes arqueològiques són de prou entitat com per no considerar-les un pur tràmit burocràtic que s’ha de complir en el marc de la redacció del projecte del futur museu Thyssen. I es que com ja hem vingut denunciant, la decisió política d’ubicar el museu Thyssen en un futur annex al monestir ha posat aquest projecte en via morta.

En aquests moment els terminis s’han ja allargat sense data i ja es parla d’unes quantitats absolutament faraòniques -més de 6.000.000€, una xifra en què s’ha d’afegir els costos d’adquisició de la finca de Can Blasco i la redacció de projectes-. A tot, resta pendent de resoldre -més d’un any després- l’extinció d’un dret de pas d’uns veïns afectats i que creua just per on hi ha la previsió de fer-hi l’edificació.

Des de MES Sant Feliu de Guíxols considerem, doncs, que el més adequat és el replantejament de la ubicació del futur museu Thyssen. I és que als motius de calendari, econòmics i de gestió que hem apuntat, ara cal afegir-li l’interès arqueològic de l’espai.

Per això, MES Sant Feliu de Guíxols presentarà una moció en el proper ple per tal de debatre la conveniència de la construcció de l’annex previst al Monestir.

Ferran Conchillo (Xaloc), convocat amb la selecció catalana

08/03/2018

El nedador del Club Aquàtic Xaloc Ferran Conchillo ha estat convocat per la Selecció Catalana Absoluta de Natació amb Aletes per tal de participar al Campionat d’Espanya per autonomies, que se celebrarà a Valladolid del 16 al 18 de Març.

El regatista del CN Sant Feliu Izan Codinachs participarà al Campionat estatal d’Optimist

06/03/2018

El regatista del Club Nàutic Sant Feliu Izan Codinachs ha entrat a la selecció catalana de vela en Optimist Grup 2 i participarà al Campionat estatal, que tindrà lloc a Cambrils del 28 de març a l’1 d’abril.

Ho ha aconseguit aquest cap de setmana a Salou, a la darrera regata classificatòria per l’equip català. En aquesta ocasió, es van disputar només tres proves dissabte en què l’Izan va quedar 40è, 2n i 14è i cap diumenge per la manca de vent.Sumada aquesta darrera cita, el regatista de Llagostera és 14è al rànquing general i primer de la categoria sub13.

El segueix de prop la seva companya d’equip Cristina Russinyol, que està en 32a posició de Catalunya a només 7 places d’entrar a la selecció. Tindrà una nova oportunitat de fer-s’hi un lloc al Campionat de Catalunya, en què es posaran en joc noves places per l’equip català per anar a competir al Campionat estatal.

Derrota guixolenca en el derbi amb el Platja d’Aro

El diumenge 4 de març es va disputar la setena ronda del Campionat per Equips de Catalunya organitzat per la Federació Catalana d’Escacs. El Guixolenc va jugar a casa, al Casino Guixolenc, contra el temut Platja d’Aro que anava amb l’equip de gala i que en la temporada passada va poder guanyar-lo (i Joaquim Fons va poder derrotar un Gran Mestre). Aquesta temporada, però, el Platja d’Aro ens va donar un bon repàs pels taulers de davant amb uns rivals d’extraordinària qualitat. Tot i amb això, no deixa

que el Guixolenc hi va posar la pell i lluitar fins a les últimes conseqüències.

GUIXOLENC, 3’5 – PLATJA D’ARO, 6’5

Pel que sembla, al jugador del Platja d’Aro Jordi Diaz li va saber greu que perdéssim però manté l’esperança que aconseguim els punts que ens manquen per evitar la promoció en les properes rondes contra el Vila Olímpica de Barcelona el dia 11 de març i contra el Tordera el 18 de març. El Platja d’Aro va poder comptar amb jugadors russos de categoria, presentant la seva millor alineació de l’any i el Guixolenc també es vestia de gala fent el millor equip possible, però això no va ser prou. Joaquim Fons, en el primer tauler, va fer suar al Mestre FIDE Kozlov però va acabar sucumbint. Al segon tauler, en Jesús Lecha va estar a punt d’entaular contra en Carlos Salgado, Mestre FIDE també, en un final de torre i peons (el rival tenia un peó de més i va jugar molt bé el final decantant la partida al seu favor). Alfred Mont, en tercer lloc, va fer un error en l’obertura i va acabar perdent molt aviat contra el Mestre Català Didier. En quart lloc, Jordi Bigas va jugar contra un rus i va ser atacat fins a perdre. Després, venia en Jordi Morales que va aconseguir fer unes taules amb un ex-ganxó i en Jordi Parayre, fent de sisè tauler, també va fer mig punt contra el nostre veí Jordi Diaz (ex-jugador del Guixolenc) que va ser sorprès amb una Defensa Siciliana quan Diaz s’esperava que li fessin una Caro-Kann. Els germans Iglesias, Rodrigo i David, també estaven al Platja d’Aro, joves bessons que van ser entrenats durant una temporadeta, ja fa anys, per Jordi

Serra, l’últim tauler del Guixolenc. En Jordi Ribera, l’últim en acabar, aconseguiria fer taules en un final d’alfils i peons contra un d’aquests germans Iglesias igual que José Antonio González contra l’altre. Amb el pacte d’empat d’aquest darrer, el Platja d’Aro ja assolia la victòria. L’ex-guixolenc Juan Sánchez perdria contra el ganxó Josep Gonzàlez que es lliurava d’un atac jugant molt bé la partida, essent un dels jugadors més regulars de la temporada. A l’últim tauler, a Jordi Serra li tocaria jugar contra la perillosa jugadora Naruna Chan que en cap moment va poder fer gala del seu joc contra una Defensa Caro-Kann de cops tàctics fins a pactar unes taules on el programa informàtic Fritz dóna lleuger avantatge al de Sant Feliu.

CALDENC B, 0 – GUIXOLENC C, 4

Aquesta setmana, l’equip B dels ganxons descansava i estem a l’espera de saber si anirà als play-off per a l’ascens de categoria. I el C va acabar la seva temporada amb una victòria immillorable contra un jovent de Caldes que de promig tenien uns 8 anys. La seva inexperiència davant d’uns jugadors veterans va fer decantar la balança a favor dels ganxons. Qui van fer els punts van ser Abraham Verano, Francesc Pastó, Manel Romera i Lluís Puig. Amb aquest resultat positiu també estem a l’espera de si aquest equip farà els play-off per a l’ascens a Segona Provincial.

Cop a l’orgull

05/03/2018

Amb motiu de l’aniversari del Cop d’Estat del 23-F del 1981, com cada any hem sentit alguna veu prestigiosa assegurant que tot plegat va ser una trama ideada pel rei Joan Carles I. La versió oficial és una altra, fixada i polida durant anys per tot un seguit de periodistes, historiadors i opinadors, més les consegüents decisions judicials contra els encausats. Han passat molts anys i defensar una opció o l’altra pot ser encara ara motiu de discussions abrandades.

Tenim que si el cop fou gestat per militars, un atac de nostàlgia els va empènyer a retornar a èpoques més fosques. Llavors el Rei hauria defensat el nou ordre. Si el cop el va enginyar el Rei, el que pretenia era aturar el desenvolupament de les autonomies, sobretot la catalana, que havia posat la directa cap al ple autogovern. La sentència de Sèneca potser ens ajudaria a esclarir els fets: “Cui prodest scelus, is fecit”, que vol dir que a qui li aprofita el crim és qui l’ha fet. Aquells militars van ser jutjats i de profit només van treure ser considerats com a herois pels de la seva corda. En canvi, el Rei va refermar la seva autoritat, passant per demòcrata, i tot seguit la primera llei aprovada al Congrés dels Diputats va ser la LOHPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, que va aconseguir posar el fre de mà a les aspiracions per un ple autogovern a Catalunya.

M’estreno avui en aquesta columna i amb l’exemple d’aquell cop d’estat fallit o reeixit, voldria compartir amb el lector alguna de les dificultats a què s’enfronta l’opinador que vol esclarir els fets que llegim als diaris i que tenen un impacte directe sobre el nostre viure. I em refereixo a l’opinador que analitza el poder amb tota l’atenció que li és possible i transmet el que ha trobat al lector, fent de missatger entre uns i altres, per si li pot servir d’ajuda. Aquesta feina té menys traves en la premsa que no està en el focus mediàtic, com ara aquest mitjà, doncs als grans diaris ja hem vist que gairebé tothom juga amb les cartes marcades. I qui vol ser honest, és expulsat.

Les fonts per treure’n l’entrellat, poden ser ben diverses. D’aquell cop d’Estat, la casualitat ha fet que tot de testimonis hagin transmès la seva experiència en petit comitè. En una discussió antiga, un dels contertulians es va empipar molt perquè criticàvem en Tejero. Resulta que l’ofès havia fet la mili a Figueres i va ser l’assistent personal d’en Tejero. Sabia secrets d’aquells dies, però va prometre al Guàrdia Civil que mai no els compartiria. I no ho va fer, però ens va fer entendre molt subtilment que el Rei n’era l’autor i que en Tejero va assumir de fer de cap de turc, per fidelitat a la jerarquia.

Més frapant va ser un altre testimoni que s’havia quedat sol al món defensant l’autoria de l’ara Rei Emèrit. Segons ell, la trama es va acabar de polir en una caserna de Ceuta, amb el llavors president Adolfo Suárez. Per celebrar-ho, Suárez i el Rei van beure uns quants gintònics i, engrescats per l’efecte dels beuratges, van fer riota sobre el que s’esdevindria a l’Estat. Aquest testimoni feia el soldat en aquella caserna i aquella nit li va tocar de fer guàrdia a la porta on feien festa els dos manaires. Vint anys després, encara recordava esglaiat aquella escena.

Aquests casos poden no semblar definitius, però no cal descartar-los. El poder juga amb un altre joc de cartes. Sovint, ofesos, ens neguem a creure que se’ns hagi pogut enganyar. L’orgull ens pot. Ens podem trobar defensant aquella opció que menys ens convé si així preservem les convencions establertes i admeses per tots. Més enllà només hi veiem el caos, la paranoia, l’anòmia. No cal tenir por. Ens ho hem de prendre com un joc i quan calgui, sempre hem de jugar amb manilles i cartes fermes.

Jair Domínguez: “Cal demostrar als nens que es pot fer humor de tot”

01/03/2018

Jair Domínguez, (Figueres, 1980) és guionista, escriptor i músic. Va formar part de la ‘Segona Hora’ de RAC1 durant nou anys i aquesta ha estat la primera temporada en què no hi participa. Ho va deixar per dedicar-se de ple a ’Està Passant’ de TV3, on apareix cada vespre abans del ‘Telenotícies Vespre’. Anteriorment ha escrit per a ‘52’ (Premi Ondas 2005),’El Rosari de l’Aurora’, ‘ Buenafuente’,’ Polònia’, ‘Crackòvia’ i ‘Minoria absoluta’, entre altres. També ha fet guions per a cinema i publicitat i és un dels coautors de la cançó «Baila el Chiki Chiki», amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió 2008.

Esteu fent Està Passant, que és un programa polític diari en un moment en què sembla que hi ha dies en què la realitat supera la ficció. Com és això de fer humor diari en televisió?
L’actualitat ens està ajudant moltíssim. Crec que era el moment oportú de fer un programa com aquest. S’hagués pogut fer igual en un panorama més tranquil? Segurament sí, però com que la gent està tensa i la tensió fa que sempre estiguis a punt de riure o de plorar, ja que tendeixes més a emocionar-te, doncs ens va molt bé. Crec que l’explicació de les audiències i l’èxit del programa és evidentment fruit del moment polític, però també de que tenim ganes de riure’ns de nosaltres mateixos, cosa que ens agrada molt als catalans.

Estem bé de salut d’humor en els mitjans a Catalunya? Es nota la diferència entre mitjans públics o privats?
Cada cop hi ha menys diferències entre mitjans públics i privats. Va haver-hi un moment en què estava molt clar que hi havia coses que no podies dir, però ara la línia s’ha diluït moltíssim. Per les dues bandes: s’ha ampliat l’espectre humorístic per una banda i s’ha limitat per l’altra. És estrany però ha anat així. Crec que ara mateix no hi ha diferència entre el que es diu en un mitjà públic o privat, a Catalunya almenys. A Espanya no, a Espanya és diferent. Però a nosaltres no ens han dit en cap moment què podem o què no podem dir. Ni hem tingut cap altre tipus de censura, la qual cosa és molt d’agrair i et diu molt dels temps polítics que estem vivint.

Quins són, per tu, els límits de l’humor?
La meva resposta oficial és que l’humor no ha de tenir límits. L’extraoficial és que quan una cosa no fa gràcia o ofèn més que no fa gràcia, hi ha… no un límit però si una mena de cortina que has de deixar tal i com està. A veure, l’humor ha de disparar cap a dalt. Ha de servir per fotre’ns dels polítics, dels milionaris, dels guapos i dels famosos. En el moment en què et rius de nens, malalts, pobres, moribunds… a mi no em fa gràcia. La línia entre l’humor negre i l’humor negríssim -que és només per ofendre-, no m’agrada traspassar-la. I mira que a mi m’agrada l’humor negre, de fet m’encanta. I crec que és saníssim riure’s de tothom. També crec que s’ha de jugar amb els límits de l’humor, i és de les coses que més gràcia em fa. Però aquell punt de riure de malalts, morts, nens petits… no.

Com definiries tu el terme “llibertat d’expressió”? Existeix actualment?
És la seva pròpia definició: poder dir el que et doni la gana sense que ningú et tanqui a la presó. No hi ha més. I actualment està fatal, no n’hi ha. En cap sentit: estàs vigilat, limitat. I la gent ho sap. No pot ser que jo sopant digui una bestiesa, a casa meva, i digui de dir-ho al programa i el meu fill de vuit anys em digui: “No papa, això no ho diguis que et ficaran a la presó”. Qui li ha ficat al cap al meu fill que em poden ficar a la presó per dir una cosa? S’han carregat l’esperit màgic d’un nen. Un nen ho ha de voler dir tot. Saber que una paraulota està mal dita però ha de voler poder-la dir. Dir una bestiesa, “cagar-se” en un polític… Tot això ho ha de fer un nen, i ho hem de fer nosaltres. Els hi hem de demostrar als nens que es pot fer, perquè sinó… quina societat d’esclaus mentals estem creant? És tristíssim.

T’autolimites per por a represàlies?
Pel bé dels meus companys, sí. Però de totes maneres ja sé quins són els límits a la televisió. Sabem el que podem dir i el que no. Però l’autocensura ha d’existir per un bé major com és el programa. Ja vam patir-ho amb el Bestiari Il·lustrat: un mal gag es va endur un programa per davant. Per no saber censurar-nos a nosaltres mateixos. I sap molt de greu, perquè no hauria de ser així. És la societat en què ens ha tocat viure. Ara, quan és una cosa en què el responsable sóc jo, com un article, una cançó o un monòleg… no hi ha cap tipus de censura.

Per què creus que hi ha tan poques dones que es dediquin a l’humor al mateix nivell que estàs tu?
És una desgràcia. Suposo que… perquè els hi fa por. És un món molt tancat i molt mascle. I això és culpa nostra. Ens costa, és un món molt sectari, de tios que fan riure i fan acudits. I bestieses. Molta gent ho ha vist com un intrusisme: “Les dones no fan humor perquè no fan riure”. Ho trobo absurd. És trist que en ple segle XXI haguem de parlar d’aquesta separació per gèneres. Jo crec que les primeres dones van començar fent un humor masculí, sense ser sinceres amb elles mateixes. Parlo de fa uns anys enrere. Van agafar un rol de fer acudits, o monòlegs que ja estaven fets, copiant l’humor que feien els homes, però sent dones i posant-hi afegitons femenins, cosa que és absurda perquè l’humor és una cosa totalment asexual. Ara, sortosament, estic veient gràcies a Internet, un augment d’humoristes dones. Però falten més guionistes dones, necessitem moltes més. Volem que estiguin davant les càmeres i volem paritat. Tot i que nosaltres som tres mascles i la pobre Elisenda només vingui un cop per setmana, eh? Necessitem que hi hagi paritat. I hi ha d’haver paritat darrere. Per mi és molt més important, és el principi de tot. En el moment en què tinguem un equip de deu humoristes i cinc, com a mínim, siguin dones, començarem a parlar de qui posem davant.

Per Clack / AMIC – AMIC – Redacció

“A tota màquina”, nova mostra sobre el tren de Sant Feliu

A partir del 2 de març i fins al 3 de juny, a l’Antic Hospital Municipal es pot visitar l’exposició-taller “A tota màquina!”, una mostra amb jocs, maquetes i personatges per conèixer el món que envoltava el ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona i que demana una participació activa del visitant.

El primer àmbit introdueix el trajecte amb un plafó de grans dimensions que s’ha d’omplir de construccions (estacions, ponts, dipòsit d’aigua…) des del port de Sant Feliu fins a Girona. Dues grans maquetes permeten copsar els detalls dels edificis, de les grues del port i de l’interior i exterior del vaixell a punt de càrrega. Un altre àmbit remet a la gent, tant els que hi treballaven com els que l’utilitzaven: unes nou figures a mida real, a partir de les quals els visitants també poden disfressar-se. Finalment, es pot jugar amb un recurs interactiu basat en documentació històrica que permet conduir el tren fins a la ciutat de Girona.

La mostra culmina la celebració dels 125 anys de la inauguració de la línia de ferrocarril que de 1892 a 1969 va unir pobles i ciutats. Un tren impulsat pels industrials locals, que va fer més fàcil el transport de les mercaderies des del port de Sant Feliu de Guíxols i les fàbriques.

El Museu d’Història s’afegeix als Tallers d’Història del curs 2017-2018 i treballa conjuntament amb l’Arxiu Municipal i la Biblioteca Octavi Viader per aprofundir en el coneixement de la història de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. La resta de pobles de l’antiga línia de ferrocarril també celebren aquest 125 aniversari amb una exposició itinerant que va seguint la seva via: ara és a punt per a ser visitada a Quart i a Girona.

L’exposició ha comptat amb la col•laboració especial d’Ignasi Griñón, de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques de Girona, de Néstor Sanchiz, de Josep Almar i de la implicació en la temàtica dels centres d’ensenyament de la ciutat.

Antic Hospital Municipal (Carrer Hospital, 25-35, 17220 Sant Feliu de Guíxols)

Horaris de visita:

De dilluns a dissabte: d’11 a 14 h i de 16 a 19 h
Diumenges i festius: d’11 a 14 h
Els dimarts, tancat