L’adolescent que fa set anys va enlluernar mitja Catalunya amb la seva trompeta al costat de Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band es troba ara immersa en presentació del seu primer disc amb projecció internacional. Parlem d’Andrea Motis (Barcelona, 1995) i el fa poc estrenat ‘Emotional Dance’ (2017), enregistrat a la històrica Impulse! Records. El nom d’aquesta trompetista i vocalista figura ara al catàleg del mateix segell que firma el mític ‘Love Supreme’ de Coltrane o el ‘The Black Saint and The Sinner Lady’ de Charles Mingus. Parlem amb ella del procés de gravació del seu nou treball, del seu rol de lideratge en el procés creatiu d’aquest i de la seva visió de l’estat del jazz a casa nostra.
Què ha significat per tu gravar amb Impulse!?
Ha estat molt important perquè és una discogràfica de referència per a nosaltres i tenim molts discos preferits que són d’ells. Són molts els grans músics que han gravat amb aquesta discogràfica, com Charles Mingus, John Coltrane o el trompetista Freddie Hubbard. Rebre aquesta proposta va ser molt excitant per nosaltres i estem molt contents de formar part del seu catàleg.
Què ha suposat per tu portar, per primer cop, la iniciativa en la construcció del disc?
Cada vegada es va notant més que augmenta la meva responsabilitat, que tinc més coses a fer. Primerament en Joan [Chamorro] era qui tallava el bacallà i després, a poc a poc, m’ha anat dient que he de ser jo qui ha de portar les regnes com a cantant i ser la cara visible del projecte. Estic molt contenta perquè en aquest disc hi he pogut incloure ja cançons originals i és important fer aquest pas endavant. Estem treballant que de cara al proper disc n’hi pugui haver més. Comporta més feina, però també és molt gratificant.
Què és el pitjor d’haver de dur el timó?
El pitjor és que et toca fer moltes feines que no són la de músic pròpiament. Perquè tu, al final, el que vols és gravar i tocar. Quan estàs portant tota la responsabilitat del grup, també tens moltes reunions i coses que, com han dit molts músics, “si ho hagués sabut no m’hi hauria posat”. A mi m’agrada també però, quan fa moltes hores que treballes, penses: “Ostres, jo volia fer música”.
I el millor?
El millor és que som un equip i al final la responsabilitat és maca, quan t’esforces perquè una cosa vagi endavant i vagi bé és bonic. Treballar perquè puguem continuar tocant junts? Hi estic superdisposada.
Què has tingut en compte a l’hora de fer un disc amb projecció internacional?
Sempre hem treballat musicalment des de la perspectiva del que ens agrada, un jazz molt clàssic. Això hem tingut la sort que ha tingut molta bona rebuda entre la gent. De vegades també fem temes d’altres estils que no tenen tant a veure amb el jazz, com per exemple el Moon River, que és una cançó de pel·lícula, l’Hallelujah de Leonard Cohen, coses de l’Amy Winehouse que és més funk…
De cara a aquest disc hem tingut també el consell dels productors que treballen per Impulse amb qui ens hem posat d’acord molt ràpidament. Alguns dels temes que hem fet són de jazz més modern, que també significa un pas endavant per nosaltres. Però també vaig tenir molt en compte que per la presentació internacional, davant de gent que no ens coneix, és important fer un jazz més clàssic també, que és el que tenim més per la mà. Allò que hem tocat més durant els set anys que portem junts i que per nosaltres és com relax, com ser a casa. Per mi és molt important no deixar enrere aquesta part del nostre passat, per això al disc hi ha també cançons de jazz més clàssic, més swing.
Voleu, a poc a poc, deixar enrere aquesta part?
Em sento molt bé cantant swing i m’agrada molt. És veritat que quan treballes una cosa nova és important centrar-t’hi a fons i anar assajant i treballant als concerts. Però, sobretot en una presentació, és molt important fer allò que realment més has treballat. No és qüestió que sigui tot nou per tu.
Què creus que has cuidat més pel que fa a musicalitat del disc?
Una cosa que ha sigut important és la part instrumental. Hi ha molta trompeta i molts solos de tots els membres del grup. També hi ha molts convidats que toquen: vibràfon, marimba, acordió, percussions… Tot això, a nosaltres, com a músics de jazz, ens agrada molt i en una discogràfica que és jazzística, és una gran oportunitat per fer el que realment ens agrada.
Què creus que aporten al disc els estàndards que has triat?
Hi ha els temes swing que lliguen amb la nostra trajectòria i després d’altres que són molt tradicionals i sentits, com I Remember You, que és material atemporal, una mica. El que tenen aquestes cançons d’especial és que els hi he donat una mica la nostra visió amb un petit arranjament. També hi ha cançons d’un estil peculiar com el Señor Blues, d’Orace Silver, amb ritmes més ‘afros’, que és una cançó molt potent. Hem intentat triar cançons que no fossin massa populars. Són temes que els músics els han hagut d’aprendre. Cançons que t’agraden molt i que les versiones tu i que potser a partir d’això la gent les coneix i aporten una mica de novetat a l’oïda.
Sí que agafes, però, el ‘Chega’ de Saudade que és un vell conegut…
Sí, la part brasilera sempre ens ha agradat molt. El ‘Chega’ és un cas molt particular perquè el portem tocant des del primer dia i ens encanta. Per mi era important fer peces que ja tingués interioritzades, que ja estiguessin sonant dins el meu cap i pogués desenvolupar-les.
És un disc amb pocs riscos, doncs?
No, penso que ha estat un dic que ens hem pres d’una manera molt relaxada, perquè hem tingut molt temps per preparar-lo. Però crec que és meitat i meitat, coses que no havíem fet fins aleshores i coses que ja sabíem que funcionen. Això és important, que tingui un balanç d’allò que et defineix i allò que estàs investigant i aportes de nou. Potser, tot i el plantejament aquest que ha de ser una presentació, ha sortit un disc que té més novetat que els altres, i més part jazzística o més part instrumental.
Quin paper social pot jugar el jazz en l’actualitat?
Tenim a favor ara que s’està posant de moda tot allò del passat i també el ball del swing i la seva estètica. Això ha sigut una mica més d’ajuda perquè se senti el jazz a la ràdio, a la tele o en algunes botigues. Està ben considerat avui en dia, crec. Però tampoc és de fàcil accés per la gent més jove, poder sí a partir dels trenta o els quaranta, quan l’estètica més hipster acosta una miqueta, tot i que no ho se ben bé. Estem lluny, però, de què el jovent creixi educant l’oïda en el jazz. Tot i que és interessant que avui en dia a Barcelona hi hagi tres conservatoris on es pot cursar el superior de jazz, llàstima que després a l’hora de viure de músic, no hi hagi prou espai.
Per què un adolescent s’hauria d’acostar al jazz?
Perquè musicalment és molt ric, fonamental per la cultura i fins i tot pel creixement emocional i intel·lectual. Com la música clàssica, són músiques molt riques, amb molta profunditat, que tenen molts nivells i t’estimulen en molts aspectes. La música més comercial està estudiada perquè sigui una cosa concreta i t’arriba fins a un cert punt, com una conversa superficial. Sense menysprear cap tipus de música, de qualsevol estil hi ha música ben treballada i d’altra que no té gaire profunditat. Jo crec que el jazz clàssic i antic és una música que era popular, cançó que es ballava i això fa que connecti molt amb la persona, perquè en ser música pop en el seu moment. La gent i els nens sobretot, quan escolten swing poden connectar fàcilment.
Per què creus que no arriba prou?
Perquè a la indústria musical importen molt els recursos econòmics que tens i d’això s’enduen la palma el pop i la música moderna. És poc variada la música que arriba al jovent. En general són coses que poder tenen molt pressupost, però valen per un dia, que són per vendre i prou.
Recomana’ns un disc de jazz que pugui escoltar un jove de catorze anys per començar a entrar al món del jazz?
El jazz és molt extens, crec que has de fer un tastet de tot, perquè potser escoltes dixieland i et sona molt antic. Per exemple, hi ha un trompetista que es diu Roy Hargrove, que ha fet coses de latin i de jazz hardbop, i que té un grup que es diu RH factor, que és més música moderna, més funky i hip hop. A partir d’aquí pots connectar amb la seva música més jazzística. Hi ha milers de vessants del jazz i, partint d’això, cada persona ha d’investigar. Perquè, si recomanes alguna cosa, pot agradar a uns i a d’altres no.
