La formació socialista MES- Moviment d’Esquerres troba de molt mal gust la nota que apareix al darrer número del pamflet propagandístic del Govern (butlletí #Guíxols) signada pel grup municipal del PSC i que reflexiona sobre la creació de feina com a eina per la sortida de la crisi i la preocupació en veure que la millora de l’economia no es transforma en creació d’ocupació.

Diem això perquè l’esmentada nota ha vist la llum després que des de MES ens féssim ressò de la denúncia de certs treballadors que s’han vist exclosos abruptament del procés de selecció en el darrer Pla d’ocupació, els quals se’ns havien dirigit per posar-nos al cas -confirmant els rumors que s’havien escampat per la ciutat (i que posteriorment la premsa se’n va fer ressò)-  de clares pràctiques de nepotisme en atorgar un dels llocs del Pla d’Ocupació a la dona d’un regidor del mateix PSC.

Pensem que en la seva complicitat activa, dins del Govern, la designació i tria de les persones admeses mitjançant una subvenció del SOC s’hagués hagut de fer amb millors i més fonamentats criteris de transparència i socials, amb la intervenció de Serveis Socials i garantint que les designacions dels llocs haguessin servit per ajudar –d’entre tots els candidats- a aquelles famílies o treballadors amb més risc d’exclusió social i pobresa.

La impúdica combinació al butlletí #Guíxols de la notícia dels Plans d’ocupació -foto de l’alcalde amb els 17 seleccionats (dona del regidor inclosa)- amb l’article d’opinió esmentat del PSC, es produeix sense que el govern de la ciutat s’hagi dignat a donar explicacions a la polèmica.

Tot plegat no deixa de ser una altra mostra de fins a quin punt aquesta publicació és una eina absolutament anacrònica al servei d’allò que ara s’anomena la postveritat. En aquest cas la postveritat pròpia del govern local.

MES- Moviment d’Esquerres no veu bé la contractació de l’esposa d’un regidor de l’equip de govern per un dels plans d’ocupació del SOC destinats a persones amb atur de llarga durada i sense recursos. Es tracta de la dona del regidor socialista Salvador Calabuig, que ha estat destinada a la Casa Albertí com a auxiliar administrativa del Síndic de Greuges.

La dona de Calabuig es va contractar a principi d’any i gràcies a un conveni amb el Servei d’Ocupació de Catalunya segons el qual l’Ajuntament va agafar per treballar durant sis mesos 17 persones aturades de llarga durada – excepte 2 per un any en tenir més de 55 anys-.  En total, l’Ajuntament va rebre gairebé 180.000 euros a tal efecte.

Per ser contractat, calia estar inclòs en algun dels dos supòsits següents: que la persona tingués més de 45 anys  i no rebés cap prestació (la dona de Calabuig estaria en aquest grup); o bé persones en atur beneficiàries de la Renda Mínima d’Inserció (PÎRMI).

Tot i que, des de Moviment d’Esquerres, en principi no dubten de la legalitat del fet, la formació encapçalada per Pere Albó demanarà tota la informació relacionada amb el procés de selecció pels esmentats contractes.

El passat dissabte va tenir lloc, al local social dels Safareigs del Puig, una reunió entre veïns afectats i els membres de la Junta de l’Associació de Veïns del Barri del Puig, per tal que s’iniciïn converses amb l’Ajuntament per trobar una solució satisfactòria pels veïns de la zona, que s’han vist afectats pels recents canvis en el trànsit imposats per l’Ajuntament des del passat estiu i que després van canviar provisionalment durant els treballs de reurbanització del carrer de Sant Martirià.

Aquesta obra va fer que el trànsit quedés tallat al carrer dels Garrofers i que els voltants de la plaça del Puig, en paraules d’un veí molest per la situació, s’estigui convertint en un “barri aïllat” i en un imant pels esquàters, que ja han ocupat dos habitatges, i petits delinqüents que obren cotxes o cases, defequen a les portes dels veïns o fan pintades.

Els veïns ja es queixaven de la poca intensitat lumínica dels fanals de la Plaça molt abans, però ara, aquest element urbà del barri, amb un parc infantil a l’interior, ja no és freqüentat pels infants degut a la inseguretat que es respira a la zona des que la Policia no hi pot accedir, en estar tancada al trànsit.

No és la primera vegada que els veïns es queixen dels fanals: quan es va inaugurar la plaça ho van fer pel motiu contrari. Els focus semblaven els d’un estadi de futbol, i des dels carrers més encimbellats del barri es podien veure la contaminació lumínica que desprenien. Des de l’Ajuntament es va abaixar la lluminositat, però per les queixes veïnals, sembla que es van excedir.

En aquesta reunió de dissabte, amb molta presència veïnal, totes aquestes preocupacions van sortir a la llum. Al final de la mateixa es va celebrar una votació a mà alçada per tal que els membres de la junta de l’Associació de Veïns puguin exposar el resultat de la votació als representants municipals, ja que cap d’ells era present en aquesta trobada.

Els veïns van votar per la reobertura restringida del carrer dels Garrofers, amb la senyalització d’uns aparcaments de càrrega i descàrrega per fer encàrrecs, amb un rellotge per controlar el temps, i la possible col·locació d’unes berlines (ressalts de cautxú) per tal que els cotxes moderin la velocitat.  Amb la reobertura ja no es podran veure imatges com les que ens asseguren haver vist alguns veïns: ambulàncies havent de sortir marxa enrere després de recollir un pacient o aparcaments al mig del carrer per descarregar la compra.

El resultat d’una altra votació va ser la no acceptació, per part dels veïns, de la proposta de l’Ajuntament de posar pilones i jardineres a tots els voltants de la Plaça per evitar mals estacionaments.

La tercera votació va decidir deixar la circulació per la part alta del carrer del Sol tal i com està ara, no pas amb tancament a la cantonada amb el carrer Sant Domènec com proposaven alguns veïns, fomentat per les queixes que alguns vehicles, en arribar a la plaça provinents del citat carrer, es passen de frenada i algun dia pot passar algun accident.

No tots els escriptors poden dir que la seva primera novel·la és un bestseller amb més de sis milions de lectors. Un d’aquests pocs és Ildefonso Falcones (Barcelona, 1958) que no té problemes per reivindicar l’èxit de L’Església del Mar (Grijalbo, 2011), la seva opera prima, i el seu desig de repetir-lo. La va escriure amb 53 anys i ara, amb dues novel·les i lustres més a l’esquena, reprèn el fil de la Barcelona Medieval per escriure Els Hereus de la Terra (Grijalbo, 2016). Del món mariner de L’Església del Mar als camps, les vinyes i el vi. Breu sense gaires pretensions intel·lectuals, respon les preguntes vestit amb la mateixa camisa rosa, descordada fins al tercer botó, que llueix a la contraportada del llibre.

Què és el que li permet explicar la Barcelona Medieval que l’ha escollit dues vegades escenari de les seves històries?
El que m’ho permet és justament Barcelona. Una ciutat rica, tremendament dinàmica, una ciutat que és una de les més importants en aquella època al Mediterrani, que té una població canviant, una situació canviant. Barcelona és el que permet fer dos, tres, quatre llibres i fins i tot deu sobre aquesta època. L’Edat Medieval és una època meravellosa per Barcelona.

I doncs?
Per la riquesa, la cultura, el comerç. Per la tensió entre la ciutat i els feudataris, la ciutat i el rei, la ciutat i els nobles. Tot això proporciona a qualsevol autor una sèrie de trames que són meravelloses. En una ciutat no tan rica com Barcelona probablement no hi podríem trobar tota aquesta varietat de situacions que, a part de la trama, fan rica la novel·la.

Què trobarà de nou i què de conegut a Els Hereus de la Terra qui hagi llegit L’Església del Mar?
De conegut poc, Santa Maria. Estem parlant d’una continuació de Barcelona. Els personatges principals són nous, els secundaris si que realment tenen orígens a L’Església del Mar. Trobaran Barcelona, una altra Barcelona, el barri del Raval, ja no el de la Ribera. És un barri que s’està emmurallant i que es pretenia que fos part de la ciutat, tot i que s’atura la pesta. Per tant, el Raval va seguir sent un barri. Tot amb un fil conductor que és el món del vi.

Què té d’especial el món del vi?
El vi en aquell moment era un producte de primera necessitat. Als malalts se’ls tractava amb vi, no se’ls donava aigua. Els nens bevien vi, els soldats, els marins, tothom en bevia. Tot el que anava de muralles fins aquí on estem asseguts, per sobre la Diagonal, eren vinyes. Estem al final de la reconquesta, portem 800 anys de dominació musulmana a Espanya. Els musulmans no beuen alcohol, per això tota aquella tècnica que existia s’havia anat perdent. Totes les històries, tota la documentació que tenim del vi de llavors, ens parlen d’un vi agre, d’un vi que no aguantava tres mesos, que s’avinagrava, que s’havia d’especiar per treure-li aquesta olor a vinagre. Ens trobem amb un protagonista que es proposa recuperar aquesta elaboració del bon vi que ja es feia en època romana.

Què va suposar per la Barcelona real el procés de successió de Martí l’Humà?
La seva mort sense descendència legítima va suposar un gir importantíssim en la història de Catalunya. El compromís de Casp, que realment no va ser un compromís, sinó gairebé una acció de guerra per part de Ferran d’Antequera, va suposar la fi de la casa comtal i l’entrada d’uns reis que ignoraven la cultura catalana i que tenien unes altres pretensions que els reis de la casa comtal.

Quines reflexions hi ha al llibre al voltant dels valors que esmenta a la contraportada com la lleialtat i la venjança?
Reflexionar, intento reflexionar molt poc. Les meves novel·les són d’entreteniment, vull que la gent s’entretingui. A les reflexions si a partir de la lectura algun lector hi arriba, em sembla molt bé. Però jo l’únic que busco és que el lector s’ho passi bé. No estic capacitat per donar lliçons a ningú, prou en tinc amb intentar entretenir.

Està previst que s’estreni la sèrie sobre L’Església del Mar. Què n’espera d’ella?
N’espero un gran èxit. Em consta que hi ha hagut una gran producció, un gran elenc d’actors, recursos suficients per fer una sèrie magnífica i sobretot il·lusió de fer alguna cosa.

No hi ha participat?
No. M’ho han proposat, he llegit el guió, he vist que s’adapta a la sèrie, però no és la meva funció ser guionista. Prou dificultats tinc ja per escriure. El món audiovisual és completament diferent, els recursos són diferents, les eines són diferents, les trames… per fer això ja hi ha bons directors i productors.

El preocupa que no s’assembli al llibre?
Per mi seria un gran error de la productora. Aquest llibre l’han llegit sis milions de persones, si no s’assembla al llibre, serà un fracàs per a ells.

Ha criticat molt a la pròpia crítica i al “mundillo literari“. Quina relació hi manté?
Una relació normal. No critico al món literari, critico a segons quins personatges del món, a segons quins mecanismes dins d’aquesta endogàmia tan tremenda com és el món literari. Després hi ha grans personatges dins el món que són francament agradables. Però sí que hi ha una endogàmia que a vegades és preocupant. I respecte a la crítica, quan un es troba amb un crític que alhora és competència seva, és difícil creure que la crítica sigui tan objectiva com hauria de ser. No es pot ser jutge i part a la vegada. Els crítics realment professionals em semblen fantàstics. Segons quines crítiques de persones que comparteixen estanteria amb tu a les llibreries…

Textos: Xavier Puig / Clack
Fotos: Pol Alfageme / Clack

Podeu veure el vídeo de l’entrevista aquí