La presentació del Festival Porta Ferrada de dimarts a Barcelona va ser prou divertida, sobretot per les coses que es van dir i les que van passar. Aquest acte va tenir lloc a l’antiga fàbrica Damm, prop de la Sagrada Família, icona de Barcelona. Això em fa pensar i preguntar-me: pot ser que la Porta Ferrada en particular, i el conjunt arquitectònic del Monestir en general, sigui la nostra Sagrada Família? Jo crec que sí, sobretot pel ressò mediàtic d’ambdós monuments, encara que el barceloní sigui milions de vegades més fotografiat i d’una magnitud mediàtica i dimensional incomparables.
La cosa havia començat al Teatre Auditori Narcís Masferrer de casa nostra, on es va fer, al matí, la presentació del festival. A la 1 del migdia tenia lloc a Barcelona la presentació als mitjans de la capital. Un cop acabada la presentació d’aquí, per tant, vam haver marxar disparats cap a Can Fanga, com diem els de comarques. I ser de comarques i anar a Barcelona no és fàcil, sobretot si ho fas en comptades ocasions com jo.
Anàvem amb l’hora on comença l’esquena, fèiem tard. El conductor sabia on anava, al carrer del Rosselló. Però no recordava, ni ell ni jo – que era l’acompanyant o copilot-, que allà, quatre cantonades no representen pas 200 metres com aquí Sant Feliu. Tampoc recordàvem que deixar el cotxe al pàrquing més proper significa caminar almenys 10 minuts. Però com que ser de comarques no és fàcil a Barcelona, caminàvem convençuts que pujàvem cap a l’antiga fàbrica Damm, quan en realitat anàvem baixant cap a la Sagrada Família. Perquè, a part de ser de comarques, els ganxons som molt xulos i anem sense un plànol de la ciutat. “Total, ja hi arribarem, poc que començaran si no hi som tots.“
I tant que va començar sense que hi fóssim tots! Hi érem nosaltres, que vam arribar tard, però a dos dels nostres, el cotxe, que també ve de comarques, els va deixar penjats a Montcada i Reixac…així que sense ells va començar l’acte, que havia de ser a la 1, a la 1 i 20 minuts. La gana que portàvem era la de 2/4 de 3, per això. I els canapès i pica-pica ja estaven preparats. Sort que els pobres dissortats als quals el cotxe els va deixar a la cuneta arribaren a punt pel “halar”, la cerveseta i les fotos.
La presentació i el lloc, tot molt maco. Comentaris: les entrades del festival, bé de preu, perquè així la gent acaba de passar el dia a Ganxònia i s’hi gasta la setmanada, digué l’alcalde. The Project ho posen fàcil amb uns concerts d’aniversari, diu l’ Albert Mallol: 30 anys celebren Sopa de Cabra, 40 l’Elèctrica Dharma i 55 anys en escena de Raimon. I un festival diferent. El més veterà de Catalunya i l’únic organitzat per una ciutat i no pas un banc o una empresa, com molt bé remarcava l’alcalde Joan Alfons Albó.
I l’aparició de Buenafuente, amb Mariano Rajoy style. En monitor de plasma i fent riure, vull dir. Parlava l’humorista reusenc de venir a Sant Feliu a treballar amb xancletes i banyador…i a la nit ben arreglats, digué algú altre.
Sens dubte, un molt bon lloc per presentar el festival a Barcelona. La cervesa de barril directa de fàbrica, amb la calorada que portàvem des de Sant Feliu, va entrar de meravella. I gratis.
